Dilluns, 31 de març de 2008. 1:34
31.03.2008 00:37
Archivos del mes 03.2008
ENTREVISTA: CARA y CRUZ FERRAN MASCARELL Gestor cultural
29.03.2008 12:36“El Fórum fue un fracaso porque la política de corto alcance ganó a la cultura”
C. S. - Barcelona - 28/03/2008
http://www.elpais.com/articulo
Hace poco más de un año que dejó la política activa para pasar a la empresa privada, concretamente al grupo editorial RBA, del que es consejero delegado, pero era difícil que Ferran Mascarell (Sant Just Desvern, 1951) dejara de pensar en la cultura y en la ciudad, que para él siempre han significado casi lo mismo. Esta noche presenta, en presencia del alcalde Jordi Hereu, el fruto de estas reflexiones en el Centro de Cultura Contemporánea de Barcelona (19.00 horas) en forma de un libro -Barcelona y la modernidad. La ciudad como proyecto de cultura (Gedisa)- en el que repasa la historia reciente de Barcelona, reivindica el espíritu participativo y de cambio de la transición y el periodo preolímpico y se muestra muy crítico con esta última etapa que ha desembocado, indica, en desencanto ciudadano y falta de proyecto político. Mascarell asume el fracaso del Fórum, que asegura en el libro que salió “postizo, vacuo y soberbio”, porque rompió las reglas del juego al dejar fuera la participación de la ciudadanía.
Pregunta. Ahora llueven las críticas. ¿El libro es una reivindicación?
Respuesta. Sí. Reivindico Barcelona y los barceloneses, que no tanto sus gobiernos, porque aquella transformación desde finales de la década de 1960 fue una voluntad compartida por mucha gente. Creo que la moda de convertir Barcelona en el chivo expiatorio de unas determinadas maneras de mirar Cataluña desde el radicalismo o de algunos nacionalismos, más el de CiU que el de ERC, ha sido un grave error.
P. Afirma en el libro que tras aquella época entusiasta ahora Barcelona no tiene relato. ¿Cómo puede reconstruirse?
R. Convenciendo a mucha gente de que la ciudad es un proyecto compartido, que es lo que pasó en el 79, y que puede transformarse, modificarse y mejorarse. No podemos conformarnos con lo que hay, no está acabada. Ahora entramos en una segunda modernidad que nos desconcierta y que tiene otros retos más globales. Hay que pensar, dialogar y pactar para ver entre todos hacia dónde queremos ir.
P. ¿Asume el fracaso del Fórum?
R. Sí, hay que intentar hacer las cosas con calidad mientras pasan, pero también hay que saber valorarlas cuando han pasado. El Fórum no fue lo que imaginamos. Era una buena idea que estuvo mal materializada.
P. ¿Por qué fracasó?
R. Fracasó porque predominó la lectura política de mirada corta frente a la lectura cultural. En cierta manera, reflejó la pérdida del principal paradigma que había funcionado hasta entonces en la ciudad, que era la participación de la gente. Hubo un cierto despotismo ilustrado. Fue una experiencia frustrante.
P. ¿No se siente responsable?
R. Si uno ha estado en un gobierno siempre es responsable de lo hecho, bueno y malo. Pero creo que ahora no es el momento de meter el dedo en el ojo, sino de reconocer las potencialidades de la ciudad presente y futura. Y para ello hay que asumir el pasado. En el terreno personal, además, diré que me siento muy cómodo con las cosas que gestioné.
P. ¿Añora la política?
R. Me interesa como persona interesada en lo colectivo. Pero no añoro la política profesional y aún menos la politiquería. Ahora necesitamos también una cierta refundación de la política que en el libro explico que pasaría, entre otras cosas, por un sistema más abierto en las listas electorales y una democratización de los partidos.
P. ¿Sigue militando en el PSC?
R. Sí, soy militante de base y lo voto.
P. ¿Hay otros libros en espera?
R. Estoy trabajando en el dietario de mis ocho meses como consejero de Cultura y en un libro sobre la cultura catalana.
P. Y, ¿cómo la ve?
R. Creo que le falta convicción, ambición y proyecto.
ENTREVISTA: CARA y CRUZ JOAN RAMON RESINA Teórico de la cultura
29.03.2008 12:36“Barcelona inició el declive en el que ahora está sumida después de los Juegos”
http://www.elpais.com/articulo
Ayer, Vicenç Altaió definió el libro de Joan Ramon Resina (Barcelona, 1956) como “una bomba intelectual” cuyas repercusiones y debates, afirmó, podían ser similares a los que produjo en su día el “Titànic” de Félix de Azúa. Aunque las premisas y las razones de uno y otro, eso sí, sean casi opuestas. La vocació de modernitat de Barcelona. Auge i declivi d’una imatge urbana (Galaxia Gutenberg) se presentó ayer en un acto al que asistió el consejero de cultura Joan Manuel Tresserras, quien precisamente en breve dará una conferencia en la Universidad de Stanford -en la que Resina es catedrático y director del Centro de Estudios Ibéricos- tal como ya hiciera el lehendakari, Juan José Ibarretxe. En esta universidad, en la que está reorganizando la enseñanza de su departamento para incluir todas las culturas ibéricas, lleva poco más de un año, pero Resina lleva viviendo en Estados Unidos desde 1982 y el libro está escrito originalmente en inglés (lo publicará en breve la misma universidad).
Pregunta. ¿Cómo surgió el libro?
Respuesta. Nació de mi largo interés por Barcelona, tal vez por haber pasado tanto tiempo fuera. Estaban pasando cosas en la ciudad que iban más allá del paradigma de la modernidad con la que ésta se ha pensado, y eso me hizo pensar sobre el principio y el final de esta modernidad, que sitúo entre 1880 y 1992, como fechas de referencia. He estado 10 años elaborándolo.
P. Recorre esta historia a través de la literatura de una manera subjetiva en la que las obras de Oller, Ors, Rodoreda, Marsé o Mendoza funcionan como metáforas de ideologías y contextos que no siempre están explícitos en las novelas. En la única parte que no hay literatura es en la última, la más crítica con la evolución de la ciudad. ¿Por qué?
R. Ha sido una decisión voluntaria. Quise hacerlo porque es la Barcelona que inició el declive en el que ahora está sumida. Después de los Juegos Olímpicos se acabó este paradigma moderno y la ciudad pasó a ser destino de un turismo de masas, pero sin un proyecto sólido, sin horizontes. Es una repetición del proyecto de renovación de principios de siglo que se recuperó en el 92, como ejemplifica La ciudad de los prodigios de Mendoza, que es una novela olímpica sin hablar de los Juegos, el canto del cisne de la Barcelona moderna.
P. ¿El momento de oro fue el modernismo y después a vivir de rentas?
R. La ciudad aún vive de lo que se hizo aquellos años, basta ver qué visitan los turistas. La Barcelona olímpica tuvo la oportunidad de hacer algo equivalente, pero fue una oportunidad perdida.
P. ¿Tan mal lo hizo Barcelona en relación a otras ciudades españolas?
R. Las ciudaes tienen un campo de maniobra limitado por la competencia de las otras, lo que pasa es que en aquel momento Barcelona partía con ventaja. Se percibía como Milán o Francfort. Ahora ha perdido el liderazgo económico y cultural. Hay que hacer autocrítica. En el terreno político no se recuperó lo perdido por el franquismo, en el urbanístico se optó por construir y densificar aún más la ciudad y en el ámbito cultural creo que el error durante estos años ha sido el compararse demasiado con Madrid. Durante el modernismo el espejo era París. En estos años se ha perdido la perspectiva de lo que representa España en el mundo, que es casi nada, y se ha dejado de mirar a las ciudades que realmente están adelantadas.
P. ¿El Fórum fue la puntilla?
R. Fue una bajada de nivel muy importante en el que el contraste entre el idealismo ingenuo que propugnava y la realidad de lo que se hizo crearon un contraste que explotó. No veo porque se tenía que justificar la necesidad de acabar la ciudad con este evento ficticio.
La lógica del paisaje frente al capital desbocado
15.03.2008 19:54La economía y el paisaje están condenados a entenderse. Sin embargo, hasta ahora se ha impuesto el criterio de la primera, lo cual ha tenido en demasiadas ocasiones consecuencias nefastas para ambos, pues un modelo que no respeta la diversidad será además menos eficiente y duradero que uno que sí lo haga. Los paisajistas europeos que participan en la muestra Grandes paisajes de Europa de
Uno de los participantes fue Peter Latz, del que publican hoy una entrevista.
La ciudad Jubilada
15.03.2008 18:11
“La Ciudad Jubilada” és un llibre sobre els horts autonconstruits als rius
de Barcelona que podeu consultar i descarregar-vos a la web:
Aquest projecte forma part de l’exposició “Post-it City.
Ciutats Ocasionals” que es pot veure al CCCB fins a finals de maig.
Entrevista a Itziar Gonzalez
12.03.2008 12:22Demà dijous 13 de març apareixerà al Suplement de Cultura del diari Avui, un article sobre Itziar Gonzalez, regidora de Ciutat Vella. Com l’espai en els diaris sempre es queda curt, aquí teniu l’entrevista complerta.
- Com arribes a la conclusió de que pots treballar per la teva ciutat a partir de la gestió públic?
L’aspiració de qualsevol veí compromès amb el seu barri es arribar a ser regidor. A de ser possible que sigui la consecució de la seva implicació. Jo vaig veure que en aquest moment el barri em demanava que, encara que no estava a cap partit, m’impliques en la política. La política no es monopoli dels politics sino dels ciutadans.
- Potser cal distingir la política i la política de partits
Si, son coses diferents però es necessiten. La política de partits es necessària per que tenim un sistema organitzat en democràcia representativa. Es una via per fer política. L’altre es la reivindicació del ciutadà que de forma organitzada pot activar dinàmiques de barri i també fa política. En coherència amb això quan un partit em demana participar dic que si però tenint clar d’on vinc. Els meus companys tenen experiència en negociar accions partidàries i jo tinc experiència en gestionar accions comunitàries. Son dos bressols diferents però complementaries. Ara com ha regidora tinc més capacitat d’incidir sobre el meu barri com a regidora que com a veïna, en el sentit que puc tirar endavant projectes que abans no podia. En aquest sentit estic entusiasmada per la confiança que m’ha fet l’alcalde. Però no per haver arribat aquí deixo de necessitar als veïns, els necessito més que mai. Estic decidia a convèncer una i altres de que hi ha un espai d’encontre.
- Com penses fer-ho?
Doncs fer-los veure que els problemes ens sobrepassen. No som capaços de donar respostes als reptes de la ciutat ni únicament des dels partits ni independentment des de la ciutadania. Estem sobrepassats i això es una situació feliç perquè ens col·loca en un nivell d’igualtat per treballar plegats. Sobretot a ciutat vella. És un tros de mon, és la part més universal de Catalunya. Està sotmesa a les oportunitats i als conflictes de la globalització. Això cau gran a qualsevol veí però també als partits.
- I quin es aquest espai de confluència?
Definitivament l’espai públic. Es el lloc on de forma objectiva estem tots al mateix nivell, per això es molt important que sigui equànime, democràtic. I els espais públics canvien quan canvien els ciutadans. Les solucions no son immòbils sinó que s’han d’adaptar a les circumstancies. La capacitat de que l’espai públic no sigui rígid es el que marca la seva qualitat. Necessitem una administració més flexible i una ciutadania més col·laboradora. No podem fer monocultius, ni en el turisme ni amb la immigració, ni amb la gen gran. Necessitem equilibri. El Gòtic, per exemple, no pot ser únicament turístic, perquè hi viu gent, nouvinguts i avis de sempre.
- De fet sempre ha estat un espai de visualització de conflictes. Molts cops en comtes d’intentar solucionar els problemes s’ha incidit en la seva expressió pública perquè es la visible, com en l’actual ordenança del civisme.
Les ordenances no son tant importants com la voluntat política per aplicar-les amb flexibilitat i sentit.
- Anem las inicis. Ets arquitecte de professió i t’has significat en processos de participació ciutadana com en el de
Quan vaig acabar la carrera donava classes al Centre del vidre, estava en contacte amb nanos que aprenien l’ofici, amb artistes que s’interessaven pel material, etc. Per tant tenia molt a veure amb la formació i amb l’artesania com a patrimoni. Mentre estudiava ja vivia a ciutat vella i vivia els conflictes del barri. Potser influïda per tot plegat vaig fer el jurament hipocràtic de que només faria rehabilitació. Es a dir, que dedicaria la meva feina a la ciutat construïda més que a construir de nou. Va ser una aposta per la memòria i el context. Llavors va començar el procés de reurbanització del Raval que vaig viure amb certa consternació al veure aquelles grans operacions. Vaig marxar a Dinarmarca a viure en un barri de Copenhage anomenat Cristiania (una miniciutat amb ideologia llibertaria ubicat en una antiga caserna militar). Era una ciutat espontània, el reciclatge d’un equipament militar per la demanda d’espais lliures al centre de la ciutat. A la universitat de Copenhage vaig trobar gent amb molta experiència en temes de rehabilitació i memòria.
- Llavors tornes a Barcelona per començar la tasca professional marcada per aquesta experiència. Imagino que el contrast devia ser important
Quan torno i intento integrar-me en altres estudis veig que no funciona perquè més que oferir respostes els plantejava més preguntes. Em trobo amb la cadena de muntatge dels estudis d’arquitectura. La taylorització genera especialistes i els nouvinguts encara que portin experiència son delineants.
Pateixo una decepció d’aquesta estructura industrial i trio fer feina que ningú volia fer: rehabilitar terrats, escales, i descobreixo els elements comunitaris d’una finca i percebo que es un territori on actuar. Al voltant, els veïns amb els seus interessos però amb un problema comú, els administradors intentant coordinar tot plegat. Començo a aplicar una certa metodologia per resoldre conflictes comuns. Després em criden per aplicar aquest mètode a
- Per tant, treballes sola o muntes un estudi tayloritzat? I, hi ha feina per aquesta manera de fer?
Tenia el despatx a casa, en una estructura gairebé de taller medieval. Mig habitatge mig despatx on a la cuina es feien l’esmorzar els col·laboradors mentre jo sortia de la dutxa. Els experts en participació ciutadana tenen, normalment, un origen de ciències socials. Quan intentaven intervenir en l’urbanisme els hi mancava el coneixement que jo tenia i per tant em van cridant d’aquí i d’allà i començo a aplicar aquest model per tota Catalunya. I poc a poc vaig passar de projectes de rehabilitació d’edificis a rehabilitació de comunitats. I finalment el concepte d’arquitectura social pren la dimensió en el meu treball de rehabilitar teixits ciutadans. Per tant, arribo aquí a la regidoria d’un barri amb aquesta idea al cap.
- I quina serà la teva tasca?
Refer canals de comunicació amb la ciutadania. Evitar les competències entre entitats veïnals perquè es debiliten.
- Trobes a faltar la feina més de projecte, més de llapis i paper?
No perquè abans feina plànols i ara també però plànols amb dades, amb teixit social. Ens passem el dia fent esquemes. He millorat en que ara per contra de viatjar tant estic a cinc minuts de casa i visc en l’entorn on treballo per tant el coneixement del territori on actuo es superior. No hi trobo grans diferencies.
- La ciutat de Barcelona ha crescut a cops. Necessitem d’excuses perquè des de Madrid s’inverteixi i per tant ens inventem les olimpíades, el fòrum etc. Aquestes operacions generen barris nous amb estructures urbanes allunyades al model de ciutat densa mediterrània. D’aquí uns anys quins creus que seran els conflictes urbans en aquestes noves zones. Una trama feta de gratacels pensats per sortir amb cotxe des de casa.
Quan comencin a veure els seus propis conflictes tindran la necessitat de cohesionar-se com a ciutadania. I creant plataformes per lluitar contra la ciutat buida, per exemple. No ho se perquè seran ells els qui trobaran la fórmula i la manera però segur que apareix. El que es interessant es que cada configuració morfològica de ciutat porta de la ma aspectes positius i altres que no tant. La ciutadania es exigent i per tant detectaran els conflictes i cercaran solucions. Altre cosa es que òbviament si un va a viure a una zona com el Fòrum ja sap quina estructura urbana hi ha, per tant assumeix el que això suposa.
- També a ciutat vella, sovint els nouvinguts d’altres barris son els que es queixen.
Si, es cert, primer es queixen pel soroll i quan indagues t’acaben confessant que venen de barris més tranquils però que buscaven centralitat i molts cops pisos grans a bon preu. Tenen raó en demanar silenci, però també cal comprensió de la realitat. El ciutadà ha d’aprendre a llegir ciutat. Hem de ser corresponsable del lloc on ha escollit viure.
- I més, la ciutat canvia molt ràpidament
Es clar, la relació família, casa, barri, ciutat, historia, es molt rapida. La mobilitat es ara molt més gran que fa uns anys. Ens podem trobar amb barris que siguin abandonats sistemàticament perquè la trama urbana proposada no respon a les expectatives dels que hi ha anat a viure. Per tant per molt que els politics pensem la ciutat son els ciutadans els que fan ciutat.
- Pero en tot cas a priori hi ha trames, actuacions que afavoreixen més que altres la sociabilització d’un espai.
Es tracte de fer urbanisme preventiu i analític. Ara tenim eines per mapejar i quantificar paràmetres com el soroll, la densitat, els fluxos, etc. que ens ajuden a planificar. Si hi ha soroll, no ataquem el problema posant un guàrdia urbà sinó analitzant perquè es produeix aquest soroll.
- Parles en termes que recorden el que Jaime Lerner en diu acupuntures urbanes. Una línia diferent al que ha succeït al raval que fins hi tot des de l’Ajuntament s’ha catalogat com a cirurgia. Es parlava en terme d’amputar el membre gangrenat, obrir el nucli del problema, etc. Sense caure en el romanticisme burges que enyora el raval brut i perillós es cert que les accions eren fetes tant sols des de l’urbanisme.
Les accions urbanístiques també estaven pensades des del punt de vista social. Obrir espais era un tema de salubritat i de prevenció delinqüencial. Hi havia un clima d’impunitat que condemnava a tots als veïns del raval a conviure-hi permanentment. Era una injustícia social cap als veïns que intentaven tirar endavant. Alhora els fons europeus que van començar a arribar eren bàsicament per a urbanisme. Ara tenim la llei de barris però llavors era tot molt incipient. Si es cert que es va fer cirurgia, afortunadament, els temps han canviat, ara tenim més eines al nostre abast. I ara es el moment de la medicina preventiva. També es cert que la nostra sensibilitat per a la rehabilitació es generacional. Ja t’he dit que vaig viure aquell moment amb perplexitat però no tan com a critica sinó per pensar a mi no es sortiria fer-ho així. Però he parlat amb els regidors anteriors i he entès molts dels seus raonaments. Entens la cadena, i que ens ha permès arribar aquí.
- Hi ha una fórmula valida, almenys ara i aquí, pel Raval?.
La de sempre, el raval no necessita que ningú vingui a salvar-lo. Ara sembla que estem especialitzant el raval en entitats que lluiten contra l’exclusió social. Doncs no, que el Raval sigui el que vulgui no el que a algú li sembla que es. Per tant, l’únic que demano a les entitats que s’apropen al raval que es cohesionin i no que facin la guerra per seu cantó pensant que tenen la raó absoluta.
- Potser per temes generacionals els ciutadans més joves veuen tant llunyana l’associació de veïns com la regidoria. Es més molts cops s’ha acusat a les associacions de veïns d’una certa complicitat amb les ajuntaments. La professionalització dels càrrecs, molt bregats en reivindicacions als anys setantes. Per això apareixen les plataformes. En aquest context, quin paper creus que han de jugar les associacions de veïns.
Aquest es un repte purament ciutadà. Es a dir, aconseguir recuperar les associacions com a eina útil per la conjunt es tasca de tots. Les plataformes son formules momentànies, molt útils però sense continuïtat. Cal fer transparent les associacions, renovar càrrecs, etc. Però això no vindrà des de la política sinó des del carrer. Les associacions de veïns tenen una interessant vinculació amb el territori però es cert que els hi cal depuració democràtica, nosaltres canviem cada quatre anys, perquè ells no?. Però també es cert que als més joves els pot semblar demodé treballar en aquestes entitats. A vegades pensen si no son capaços d’enfrontar-se a un president d’una associació de veïns com s’enfrontaran “al capital”. Cal reconèixer la feina feta però no petrificar les entitats.
- Quins reptes tens?
Dignificar la visió de l’administració publica torna-li a donar el paper que te de construcció col·lectiva. No m’agrada que es parli malament de l’Ajuntament per sistema perquè es casa de tots. Es espai de llibertat, d’equitat, d’igualtat. Per tant cal un rigor i una transparència total en els processos. Donar comptes i de compartir limitacions. Per tant, humanitzar l’administració. I fer que els ciutadans la coneixin i, encara millor, la reconeixin com a part d’ells. Porto aquest mesos barri per barri explicant com estructurem els processos de participació, qui som i com ho fem.
- I de cara a Ciutat Vella?
A part d’escoltar molt estic posant deures. Em venen molts veïns, entitats, grups bàsicament a queixar-se normalment surten amb compromisos però també amb deures. Som tots corresponsables del nostre barri. I poso per davant l’equanimitat. Hi ha entitats que sembla que tinguin beneficis històricament establerts. Amb mi no funciona. El be comú està en primer lloc. Però òbviament a mi també em poso deures, l’empatia es potser el primer, i la transparència. També reconèixer els límits. No dividir ni enfrontar la ciutadania.
- Deu ni do. I algun projecte concret per aquest mandat?
La trampa es que es una feina infinita. No s’acabarà mai. Jo marxaré i qui vingui li passarà el mateix. En concret estem treballant en matèria d’educació. Les escoles han de ser un lloc integrador i han de garantir les mateixes oportunitats a tots els nens de qualsevol barri de la ciutat. Els centres d’ensenyament de ciutat vella tenen més dificultats per tems de demografia. Però no es tracta de donar ajudes. Es tracta d’assegurar un sistema públic per garantir la igualtat. Tenim una riquesa de 76 nacionalitat. Tenim el món ficat en un barri. Hem de treure el millor d’aquest patrimoni.
- La densitat es una constant a ciutat vella, més immigració que enlloc, més turisme que enlloc, més equipaments culturals que enlloc, més de tot. Com s’equilibra aquesta densitat.
Som pioners. El Raval es ara el que Barcelona serà d’aquí a deu o quinze anys. Hem d’equilibrar el turisme, els nouvinguts ja siguin de Marraquesh o de Sarrià, els equipaments. En urbanisme hi ha uns estàndards, els anomenats ràtios. Per exemple, a tant habitatge li pertany tant espai públic. Doncs jo vull fer el mateix amb la qualitat de vida. A tant turisme, tant de restauració, per també tant d’escoles, d’equipaments, de botigues de diversitat, etc. No podem evitar la densitat però podem treballar per equilibrar-la. Que marxi la gent del barri no es una solució.
- En el camp del comerç la dinàmica de la desaparició dels comerços tradicionals, sembla difícil d’aturar. I el turisme o la immigració tendeixen a unificar, amb el perill de perdre biodiversitat urbana.
Això ho podem regular hi ho farem. Els ràtios del que parlava abans ens han de fer evitar el monocultiu comercial. De fet en el mandat de Carles Martí es van detectar aquestes situacions i ara toca equilibrar.
- Densitat també d’activitats culturals i festives. Musica, cinema, espectacles de carrer, festes majors, festivals diversos es concentren a llocs molt concrets. Els veïns han de conviure amb aquest activitat que es enriquidora però que per repetició es fa molesta.
Altre cop els ràtios. Estem iniciant un Pla especial dels usos de l’espai públic que pretén fer una lectura de la capacitat que te un espai públic per suportar una quantitat d’usos, efímers o permanents. Es regulitzaran i fen un llistat ja es veu que hi ha llocs que passen moltes coses i llocs que no hi passa res. Es farà llavors uns mapes i cada cop que algú vingui a demanar un espai li donarem aquest mapa perquè trobi un lloc adequat. Ja se que es pot pensar, ostres un altre pla? Doncs si perquè serà una eina molt útil per als tècnics del barris que tindran arguments de pes per ubicar actes i no sobreexplotar zones. Son estratègies preventives no de resposta policial.
- Sembla altre cop una direcció contraria a la llei del civisme. Es penalitza l’efecte de l’alcohol però no els operadors turístics i restauradors que estan generant aquest efecte. I de pas es prohibeix fer skate, jugar a pilota, etc.
Es cert que ara tenim més coneixements tècnics per a fer prevenció.
- En termes d’arquitectura. L’escala de veïns, els terrats, en general els llocs comuns, on es poden establir espais de relació i de servei. Hi algun projecte per activar aquest espais.
Si, el primer es dignificar la figura del president de l’escala de veïns. Ha de tenir una interlocució amb l’administració més fluida. Estem fent un buidat d’activitat i propostes que dins la normativa poden succeir als espais comunals i estaran disponibles per trobar nous usos. Cal intentar traslladar una certa complicitat per que la ciutat la fem entre tots. I a l’espai públic estem cercant fórmules perquè li sigui més fàcil a un veï demanar un us de la plaça per fer una activitat veïnal que una empresa per fer una promoció o filmar un espot. Farem un protocol especial per evitar el mobing. En general, donar-li molta informació.
- Hi ha una tendència a fugir de la ciutat densa. Com a regidora del barri potser més dens del país, que en penses.
Em d’invertir la percepció de que la ciutat fa perdre qualitat de vida. No es cert, el frec a frec amb altres humanitza, cal trobar els atributs positius. La convivència es un atribut humà i enlloc com a la ciutat es pot desenvolupar. La tolerància, la capacitat d’escoltar, l’empatia son imprescindible. Tornar a l’escala de veïns estem creant la figura de l’administració social. Amb els nous temps hem de lligar el coneixement de les comunitats que tenen els administradors de finques amb els serveis socials de l’administració pública. Des de pisos sobre ocupats a persones grans desateses. Hem de crear nous tipus de mediadors que estableixen ponts.
- En quan a les operacions arquitectòniques, el barri s’ha vist poblat per nous equipaments culturals que l’han dinamitzat però que alhora sembla que s’estableixen d’esquenes al territori. En termes d’activitat però també d’arquitectura. L’altre dia en Llinas em deia que els edificis han de ser pur abonyegament per rebre els impactes de l’entorn i integrar-los al projecte. Canviarà la política en aquest sentit, perquè les darreres accions des de
També tenim veïns que viuen al Raval i podrien viure al Punjab. En el sentit de que es un barri que combina ovnis personals i arquitectònics i espais comuns. No et negaré que em molesta l’autisme d’alguns arquitectes, però estic convençuda que al final el barri de la capacitat de fer-los seus.
- Tal com tu parlaves de l’administració social potser caldria assessors socials per als arquitectes que pretenguin construir a la ciutat. Entendre en context, els ritmes, les necessitats. La formula de concursos internacionals no garanteix aquest coneixement.
Hi estic d’acord. Es una reflexió interessant. Però alhora els ovnis son finalment abduïts per la pròpia ciutat. Encara que l’arquitectura sembli eterna el temps fa fent que pateixi mutacions. Els edificis no s’acaben mai.
- Al mateix temps els edificis públics tenen uns horaris i uns usos que deixen mort el seu entorn a partir d’una hora de la tarda. Potser caldria hibridar usos amb establiments privats que espongessin els horaris i donessin vida. La visió d’una porta tancada amb un agent de seguretat es massa habitual.
L’anàlisi es encertat. Es un tema estratègic. I hi prenc nota.
- Per acabar. Al teu pla de treball te una caducitat?. Et planteges el teu pas per la política de forma temporal o permanent?.
El compromís amb el barri es permanent. De moment tinc l’encàrrec per aquest quatre anys. Després ja veurem. Però deixem acabar parlant de nau21, tu deies ara que ciutat vella es un laboratori. Hi estic d’acord, de fet pensió que ciutat vella ha de ser una gran nau21, l’altre dia li deia a Josep Saldanya. Li vaig fer una demanda de com podem fer de ciutat vella una nau21. Un laboratori de ciutadania. Però, això si, amb l’administració pública, perquè l’Ajuntament es el màxim èxit dels ciutadans.