28.07.2008 23:36
Aquests dies s’ha produït a Barcelona un bon enrenou. El Conseller Joan Manel Tresserras ha substituït l’actual director Ferran Barenblit del Centre d’Art Santa Mònica, CASM, un dels pocs espais destinats íntegrament a l’art contemporani emergent. Des de llavors, diferents professionals del sector s’han pronunciat, normalment en contra de l’elecció de Vicenç Altaió com a nou Director. Més que el projecte del nou càrrec, és la metodologia de la seva elecció el que ha despertat més crítiques. D’altra banda també la sospita de que amb la nova orientació el CASM deixarà de dedicar la seva programació a l’art d’avantguarda també a aixecat forces veus en contra. Finalment, la por a que ERC vulgui utilitzar el CASM com a estandart d’un ideari nacionalista, fent el que alguns han anomenat el CCCB d’Esquerra, també espanta al sector de l’art.
Sense voler entrar en judicis de valor de temes específics de l’art, em sembla que l’afer és prou important per a la ciutat com per poder-ne tenir una opinió. Arrel d’un article , fet a mitges amb Claret Serrahima, en el que donàvem veu a Vicenç Altaió m’han caigut algunes bronques, algunes merescudes, altres gratuïtes. Per tant, des d’aquest blog que tenia una mica abandonat he pensat que em venia de gust abocar el que penso. També he penjat el resum de temes que es van tractar a una recent reunió sobre espais de cultura amb motiu d’aquest tema.
1.- Les formes i el mètode d’aquest canvi han estat un veritable despropòsit. Des de fa gairebé un any que es parla d’un recanvi al CASM. Massa temps, suficient per despertar especulacions de tot tipus. A més, les raons del canvi no s’han expressat mai amb claredat. Quan s’ha informat s’ha fet a mitges.
2.- Aquest procés s’ha produït paral·lelament amb l’estira i arronsa de la llei del Consell de les Arts (CAA). Donat que ara el CASM depenia del ICAC dirigit per Berta Sureda, semblava lògic pensar que seria el Consell de les Arts el depositari d’aquest espai. Plana, per tant, la sospita de que el canvi s’hagi fet per buidar de contingut el CAA.
3.- L’any 2007 es va signar un codi de Bones Practiques per a Museu i Centres d’Art en que queda evident que davant d’un canvi de director d’un centre com el CASM s’ha de convocar un concurs per a escollir-lo. Aquest codi també està signat per la Generalitat que clarament l’ha incomplert. Tanmateix, el concurs no assegura la transparència si no hi ha la voluntat política de que es sigui així. Casos recents a la ciutat fets per concurs han estat sota sospita, amb raó o sense ella.
4.- En un sector tant sensible com la cultura en el que la llibertat de pensament i acció és imprescindible, la sospita d’ingerències polítiques anul·la la qualitat de cap proposta. Per aquest fet alguns no volen ni tant sols valorar la proposta d’Altaió considerant que no te la legitimitat necessària per a fer propostes de futur per la CASM. No els falta raó, tanmateix, moltes de les declaracions fetes des d’entorns artístics han estat també carregades de connotacions politiques fins hi tot de politiques de partit. Queden doncs anul·lades unes i altres?
5.- Un dels aspectes que mes reticències han despertat es la voluntat d’Altaió d’obrir el CASM a altres disciplines com la literatura o l’arquitectura. Els artistes han estat especialment bel·ligerant en aquest punt. L’argument es que el CASM era potser l’únic centre públic en programar art emergent. Es cert, però sota aquest argument quin centre públic hi ha que programi arquitectura?. Sembla que la defensa del gremi està per sobre d’anàlisis més contemporànies. De fet, quan vaig fer la curadoria d’una exposició al CCCB l’any 2003 anomenada Creuats, també es van sentit algunes veus critiques per barrejar art amb disseny, artesania o vídeo. Un anys abans, quan vaig fer Gràfiques Ocultes, hi vaig posar un apartat anomenat Intrusions Gràfiques on treballs d’art entraven en el terreny del disseny. Llavors van ser alguns dissenyadors el ofesos. No conec l’art però si el tipus d’artista que es queixa ara és el mateix que el tipus de dissenyador que es va queixar llavors, ens trobem davant de la por de la mediocritat a que li remenin els esquemes.
6.- S’ha dit, en excés pel meu entendre, que no es tractava de jutjar la tasca del director sortint. No seré jo qui ho faci, però suposo que si el recolzament del entorn de l’art, a la seva programació, fos unànime ni el conseller s’hagués atrevit a fer-lo fora. Sense jutjar la qualitat i potser per desconeixement sempre em va sorprendre que algunes peces que es van produir per al CASM amb diners públic, en col·laboració amb Hangar per exemple, estiguessin al cap de poc en galeries comercials. En canvi no vaig veure gaires accions destinades a obrir les portes del CASM al públic en general, poques accions que el vinculessin al barri, a la ciutat.
7.- La contundència de les protestes contra el canvi al CASM son d’agrair, estigui o no d’acord, m’agrada quan la gent defensa les idees amb passió. Tristament en altres capítols recents de la ciutat com la pèrdua d’espais a Poble Nou, Can Batlló, etc, no he vist la mateixa passió. De fet Hangar ha jugat un paper ambigu durant tot el procés de la desaparició de Can Ricart. El resultat es que Hangar ha resistit les grues, amplia espai i fins hi tot proposa un nou CASM a la nau de Can Font, la nau 21.
8.- Tornant al CAA. Si els artistes creuen, com jo, que hauria de ser el Consell qui marques les línies bàsiques de treball per al CASM, creuen que seguiria sent únicament un espai per a l’art. Si l’esperit transversal del Consell s’aconsegueix, com sempre ha volgut la Plataforma de la Cultura per al Consell de les Arts, ho dubto. Seria llavors també tant bel·ligerant el sector de l’art. Tornem al tema de la defensa del gremi per sobre de la pròpia creació que cada cop sap menys de fronteres disciplinaries.
Aquesta és una llista oberta, potser ampliable i segur que incorrecte però en tot cas resumeix el que penso sobre el tema a dia d’avui. Qualsevol aclariment o correcció serà ben rebuda.
Archivado en la categoría cultura, politica | No hay comentarios »
28.07.2008 21:29
Arrel del assumpte del Centre d’Art Santa Mònica una sèrie de professionals, col·lectius i entitats dedicades a la producció artística i la creació han decidit reunir-se periòdicament per mirar de trobar vies de treball que s’escapin dels esquemes més institucionals. Això de per si ja és una bona noticia, de fet, els anomenats “Puto Encuentro” ja fa temps que es venen realitzant. Donat el moment, especialment delicat, es força important activar quantes més plataformes possibles per a treballar en la recerca de estratègies que deslliurin la cultura de la pressió dels polítics. El que hi ha a continuació son només unes notes, no oficials, de Lluc Mayol i Jaron Rowan després de l’encontre. Intentaré, amb el seu permís, fer-me ressò dels treballs que es produeixin en aquest grup.
A continuación algunas notas e ideas que sobre cosas que se apuntaron y discutieron a lo largo del primer encuentro de colectivos, espacios y agentes independientes del contexto cultural barcelonés. Parecía haber un consenso sobre cuáles son los problemas de fondo a los que nos enfrentamos y cuyas consecuencias padecemos y nos han empujado a juntarnos para definir una postura colectiva y diseñar estrategias para enfrentarnos a ella.
Entre los más importantes se destacaron un malestar con un modelo político-cultural que está conduciendo a una completa instrumentalización de la cultura que se diseña con objetivos políticos, de partido, o con intereses económicos.
Detectamos desde hace años una falta absoluta de transparencia en la toma de decisiones que afectan a todo el sector de la cultura y una política de hechos consumados basada en toma de decisiones opacas e irreversibles. Una falsa política de la consulta y la participación que esconde una falta total de complicidad entre las y los trabajadores culturales y las administraciones y los centros de toma de decisión político-cultural.
Una total descoordinación entre las necesidades de los y las trabajadoras culturales, colectivos y espacios independientes, y las diferentes administraciones y responsables de la política cultural de la ciudad. Esta desconexión ha tenido terribles consecuencias como pueden ser la desaparición progresiva de espacios independientes, la desaparición de talleres y espacios de creación en Poblenou, el uso con fines políticos de los programas culturales de gran parte de las instituciones culturales, un programa de fábricas de las artes diseñado y ejecutado sin comprender la realidad del panorama cultural, la criminalización de muchas prácticas culturales relacionadas con el dominio público (espacio público, medio audiovisual, derechos de autor, etc.) o el reciente caso del cambio de orientación del CASM,
Todo esto ha conducido a una situación de extrema frustración y hastío por parte de las y los productores culturales que padecemos las consecuencias de un modelo que parece no existir, que es fruto de la contingencia, que es una suma de decisiones cortoplacistas y que carece de una dirección real y visible. Denunciamos además la negación de nuestra condición de interlocutores válidos a la hora de diseñar e implementar las políticas que nos van a afectar directamente.
Reconocemos que en parte esto ha sucedido por nuestra incapacidad como productores culturales de generar formas de comunicación y trabajo que escapen de las disciplinas de trabajo más inmediatas y que ha dividido las reivindicaciones que deberían ser colectivas en peticiones sectoriales. Somos conscientes además que no hemos sabido comunicar a la ciudadanía la importancia de los hechos acontecidos y como estos afectan no tan sólo a la gente que trabajamos en cultura sino que a todo el grueso de la sociedad civil. Vamos a padecer de forma colectiva la instrumentalización de la cultura con fines políticos, la progresiva desarticulación del tejido productivo de la ciudad, la desaparición de espacios dedicados al arte y a la cultura y el progresivo distanciamiento de las administraciones y la sociedad civil.
Por todas estas razones consideramos necesario establecer un espacio de denuncia que se oponga a todos estos hechos y en el que se trabaje de forma colectiva para frenar los desmanes de la clase político-cultural de la ciudad. Se buscará en todo momento sumar e incluir las reivindicaciones ya existentes y las formas de resistencia ya establecidas por parte de los agentes, colectivos y espacios independientes de la ciudad. De esta manera trabajará de forma activa por entender todas sus necesidades para construir un frente de denuncia a la situación que hemos estado padeciendo y que marca nuestro presente cultural.
Para empezar a trabajar se han fijado varios objetivos a corto plazo que permitan iniciar este trabajo colectivo:
1. Decidir un nombre bajo el que nos sintamos identificados. Se encarga Quim Tarrida de pasar la lista de nombres surgida de la pasada reunión, el nombre deberá estar decidido antes del siguiente jueves y se podrá votar por e.mail (responder a toda la lista) mediante un máximo de tres favoritos.
2. Abrir un blog en el que se suban noticias, textos, comentarios, manifiestos y todo el material que se genere a lo largo de las sesiones de trabajo. Se encarga Pedro Soler.
3. Escribir un texto de denuncia de la situación que contenga los mínimos que suscribimos todas y todos los participantes en este proceso. Éste se escribirá en un wiki cuyos contenidos solamente podrán modificar usuarios registrados.
4. Realizar un encuentro semanal para establecer formas de trabajo, discutir estrategias y generar una plataforma activa con capacidad de reacción y denuncia. Estos encuentros que tendrán lugar los jueves a las 19h se realizarán en diferentes espacios independientes de la ciudad que irán variando de forma mensual. La Escocesa se ha ofrecido para albergar los encuentros durante el mes de agosto.
5. La creación de una lista de direcciones con todos los miembros de esta plataforma. Se encarga Semolinika.
La división más evidente en cuanto al tipo de estrategias a seguir que surgió durante el encuentro tiene que ver con si centrar la denuncia sobre lo acontecido en el CASM o si por el contrario centrar la crítica en el modelo político-cultural que ha causado entre otras cosas los acontecimientos que han afectado al CASM.
Este punto no se resolvió completamente. Si bien es verdad que el CASM es el problema que goza de más visibilidad en estos momentos y esto nos puede ayudar a conseguir cobertura mediática, creemos que centrar la lucha en este caso tan específico va en detrimento de la integración de colectivos y espacios cuyas luchas no están directamente relacionadas con CASM. Pensamos que puede ocurrir que se confunda el síntoma con la enfermedad, y una vez pasado el malestar provocado por el caso CASM, la plataforma pierda fuelle y sus reivindicaciones queden rápidamente obsoletas.
Si bien es verdad que se defendía que de forma estratégica es mejor centrar la denuncia en un acontecimiento que luego permita abrir la lucha a otros hechos e integrar a otros agentes, consideramos que eso puede limitar mucho quien desee ser parte de esta plataforma o el tipo de alianzas que se pueden llegar a establecer. Creemos que es necesario hacer explícito que esto no es un evento único sino que es uno más de una larga cadena de acotamientos y decisiones unilaterales que padecemos de forma cada vez más visible, pero sin duda alguna no el único.
Si bien es verdad que gran parte de las personas que asistimos al encuentro suscribimos de forma amplia la denuncia realizada por asociaciones de artistas y centros de producción, pensamos que podemos aportar riqueza a estas reivindicaciones añadiendo una mirada pluridisciplinar sobre las problemáticas presentadas. Este es el momento de entender cómo podemos trabajar de forma colectiva y no excluyente.
Consideramos que esta es una buena oportunidad para establecer una agenda de denuncia que refleje todos los problemas que nos afectan como agentes, colectivos o espacios independientes. Necesitamos establecer formas de trabajo colectivas y entender los problemas de forma integral. El desánimo y la frustración que dominan a los diferentes sectores a los que pertenecemos deben de ser reconducidos, este es un buen momento para diseñar herramientas y formas de trabajo que sean inclusivas y recojan todo el trabajo ya hecho por otros colectivos o agentes de la ciudad.
Hay que entender bien que ha pasado y como hemos llegado a la presente situación para ser capaces de articular una denuncia fundamentada y con visos de tener un impacto en los centros de toma de decisión. No queremos presentar un nuevo modelo, queremos subsanar muchos errores y hacer todo lo posible por frenar los ademanes del que padecemos desde hace tiempo.
Lluc Mayol y Jaron Rowan, 27/07/2008
Archivado en la categoría cultura, politica | No hay comentarios »
29.03.2008 12:36
“El Fórum fue un fracaso porque la política de corto alcance ganó a la cultura”
C. S. - Barcelona - 28/03/2008
http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Forum/fue/fracaso/politica/corto/alcance/gano/cultura/elpepuespcat/20080328elpcat_16/Tes
Hace poco más de un año que dejó la política activa para pasar a la empresa privada, concretamente al grupo editorial RBA, del que es consejero delegado, pero era difícil que Ferran Mascarell (Sant Just Desvern, 1951) dejara de pensar en la cultura y en la ciudad, que para él siempre han significado casi lo mismo. Esta noche presenta, en presencia del alcalde Jordi Hereu, el fruto de estas reflexiones en el Centro de Cultura Contemporánea de Barcelona (19.00 horas) en forma de un libro -Barcelona y la modernidad. La ciudad como proyecto de cultura (Gedisa)- en el que repasa la historia reciente de Barcelona, reivindica el espíritu participativo y de cambio de la transición y el periodo preolímpico y se muestra muy crítico con esta última etapa que ha desembocado, indica, en desencanto ciudadano y falta de proyecto político. Mascarell asume el fracaso del Fórum, que asegura en el libro que salió “postizo, vacuo y soberbio”, porque rompió las reglas del juego al dejar fuera la participación de la ciudadanía.
Pregunta. Ahora llueven las críticas. ¿El libro es una reivindicación?
Respuesta. Sí. Reivindico Barcelona y los barceloneses, que no tanto sus gobiernos, porque aquella transformación desde finales de la década de 1960 fue una voluntad compartida por mucha gente. Creo que la moda de convertir Barcelona en el chivo expiatorio de unas determinadas maneras de mirar Cataluña desde el radicalismo o de algunos nacionalismos, más el de CiU que el de ERC, ha sido un grave error.
P. Afirma en el libro que tras aquella época entusiasta ahora Barcelona no tiene relato. ¿Cómo puede reconstruirse?
R. Convenciendo a mucha gente de que la ciudad es un proyecto compartido, que es lo que pasó en el 79, y que puede transformarse, modificarse y mejorarse. No podemos conformarnos con lo que hay, no está acabada. Ahora entramos en una segunda modernidad que nos desconcierta y que tiene otros retos más globales. Hay que pensar, dialogar y pactar para ver entre todos hacia dónde queremos ir.
P. ¿Asume el fracaso del Fórum?
R. Sí, hay que intentar hacer las cosas con calidad mientras pasan, pero también hay que saber valorarlas cuando han pasado. El Fórum no fue lo que imaginamos. Era una buena idea que estuvo mal materializada.
P. ¿Por qué fracasó?
R. Fracasó porque predominó la lectura política de mirada corta frente a la lectura cultural. En cierta manera, reflejó la pérdida del principal paradigma que había funcionado hasta entonces en la ciudad, que era la participación de la gente. Hubo un cierto despotismo ilustrado. Fue una experiencia frustrante.
P. ¿No se siente responsable?
R. Si uno ha estado en un gobierno siempre es responsable de lo hecho, bueno y malo. Pero creo que ahora no es el momento de meter el dedo en el ojo, sino de reconocer las potencialidades de la ciudad presente y futura. Y para ello hay que asumir el pasado. En el terreno personal, además, diré que me siento muy cómodo con las cosas que gestioné.
P. ¿Añora la política?
R. Me interesa como persona interesada en lo colectivo. Pero no añoro la política profesional y aún menos la politiquería. Ahora necesitamos también una cierta refundación de la política que en el libro explico que pasaría, entre otras cosas, por un sistema más abierto en las listas electorales y una democratización de los partidos.
P. ¿Sigue militando en el PSC?
R. Sí, soy militante de base y lo voto.
P. ¿Hay otros libros en espera?
R. Estoy trabajando en el dietario de mis ocho meses como consejero de Cultura y en un libro sobre la cultura catalana.
P. Y, ¿cómo la ve?
R. Creo que le falta convicción, ambición y proyecto.
Archivado en la categoría cultura, politica | 1 Comentario »
29.03.2008 12:36
“Barcelona inició el declive en el que ahora está sumida después de los Juegos”
Ayer, Vicenç Altaió definió el libro de Joan Ramon Resina (Barcelona, 1956) como “una bomba intelectual” cuyas repercusiones y debates, afirmó, podían ser similares a los que produjo en su día el “Titànic” de Félix de Azúa. Aunque las premisas y las razones de uno y otro, eso sí, sean casi opuestas. La vocació de modernitat de Barcelona. Auge i declivi d’una imatge urbana (Galaxia Gutenberg) se presentó ayer en un acto al que asistió el consejero de cultura Joan Manuel Tresserras, quien precisamente en breve dará una conferencia en la Universidad de Stanford -en la que Resina es catedrático y director del Centro de Estudios Ibéricos- tal como ya hiciera el lehendakari, Juan José Ibarretxe. En esta universidad, en la que está reorganizando la enseñanza de su departamento para incluir todas las culturas ibéricas, lleva poco más de un año, pero Resina lleva viviendo en Estados Unidos desde 1982 y el libro está escrito originalmente en inglés (lo publicará en breve la misma universidad).
Pregunta. ¿Cómo surgió el libro?
Respuesta. Nació de mi largo interés por Barcelona, tal vez por haber pasado tanto tiempo fuera. Estaban pasando cosas en la ciudad que iban más allá del paradigma de la modernidad con la que ésta se ha pensado, y eso me hizo pensar sobre el principio y el final de esta modernidad, que sitúo entre 1880 y 1992, como fechas de referencia. He estado 10 años elaborándolo.
P. Recorre esta historia a través de la literatura de una manera subjetiva en la que las obras de Oller, Ors, Rodoreda, Marsé o Mendoza funcionan como metáforas de ideologías y contextos que no siempre están explícitos en las novelas. En la única parte que no hay literatura es en la última, la más crítica con la evolución de la ciudad. ¿Por qué?
R. Ha sido una decisión voluntaria. Quise hacerlo porque es la Barcelona que inició el declive en el que ahora está sumida. Después de los Juegos Olímpicos se acabó este paradigma moderno y la ciudad pasó a ser destino de un turismo de masas, pero sin un proyecto sólido, sin horizontes. Es una repetición del proyecto de renovación de principios de siglo que se recuperó en el 92, como ejemplifica La ciudad de los prodigios de Mendoza, que es una novela olímpica sin hablar de los Juegos, el canto del cisne de la Barcelona moderna.
P. ¿El momento de oro fue el modernismo y después a vivir de rentas?
R. La ciudad aún vive de lo que se hizo aquellos años, basta ver qué visitan los turistas. La Barcelona olímpica tuvo la oportunidad de hacer algo equivalente, pero fue una oportunidad perdida.
P. ¿Tan mal lo hizo Barcelona en relación a otras ciudades españolas?
R. Las ciudaes tienen un campo de maniobra limitado por la competencia de las otras, lo que pasa es que en aquel momento Barcelona partía con ventaja. Se percibía como Milán o Francfort. Ahora ha perdido el liderazgo económico y cultural. Hay que hacer autocrítica. En el terreno político no se recuperó lo perdido por el franquismo, en el urbanístico se optó por construir y densificar aún más la ciudad y en el ámbito cultural creo que el error durante estos años ha sido el compararse demasiado con Madrid. Durante el modernismo el espejo era París. En estos años se ha perdido la perspectiva de lo que representa España en el mundo, que es casi nada, y se ha dejado de mirar a las ciudades que realmente están adelantadas.
P. ¿El Fórum fue la puntilla?
R. Fue una bajada de nivel muy importante en el que el contraste entre el idealismo ingenuo que propugnava y la realidad de lo que se hizo crearon un contraste que explotó. No veo porque se tenía que justificar la necesidad de acabar la ciudad con este evento ficticio.
Archivado en la categoría cultura, politica | No hay comentarios »
12.03.2008 12:22
Demà dijous 13 de març apareixerà al Suplement de Cultura del diari Avui, un article sobre Itziar Gonzalez, regidora de Ciutat Vella. Com l’espai en els diaris sempre es queda curt, aquí teniu l’entrevista complerta.
Elrecorregut de Itziar és prou atípic. Arquitecte de professió, s’ha significat en processos de participació ciutadana i tasques de memòria patrimonial. Sempre ha viscut a Ciutat Vella. Potser per això va fer el jurament hipocràtic de que només faria rehabilitació. Va ser una aposta per la memòria i el context. Al acabar la carrera marxa a estudiar a Dinamarca i a viu al barri Cristiania de Copenhaguen, una miniciutat d’ideologia llibertaria ubicat en una antiga caserna. “Era una ciutat espontània, el reciclatge d’un equipament militar per la demanda d’espais al centre de la ciutat”.
- Com arribes a la conclusió de que pots treballar per la teva ciutat a partir de la gestió públic?
L’aspiració de qualsevol veí compromès amb el seu barri es arribar a ser regidor. A de ser possible que sigui la consecució de la seva implicació. Jo vaig veure que en aquest moment el barri em demanava que, encara que no estava a cap partit, m’impliques en la política. La política no es monopoli dels politics sino dels ciutadans.
- Potser cal distingir la política i la política de partits
Si, son coses diferents però es necessiten. La política de partits es necessària per que tenim un sistema organitzat en democràcia representativa. Es una via per fer política. L’altre es la reivindicació del ciutadà que de forma organitzada pot activar dinàmiques de barri i també fa política. En coherència amb això quan un partit em demana participar dic que si però tenint clar d’on vinc. Els meus companys tenen experiència en negociar accions partidàries i jo tinc experiència en gestionar accions comunitàries. Son dos bressols diferents però complementaries. Ara com ha regidora tinc més capacitat d’incidir sobre el meu barri com a regidora que com a veïna, en el sentit que puc tirar endavant projectes que abans no podia. En aquest sentit estic entusiasmada per la confiança que m’ha fet l’alcalde. Però no per haver arribat aquí deixo de necessitar als veïns, els necessito més que mai. Estic decidia a convèncer una i altres de que hi ha un espai d’encontre.
- Com penses fer-ho?
Doncs fer-los veure que els problemes ens sobrepassen. No som capaços de donar respostes als reptes de la ciutat ni únicament des dels partits ni independentment des de la ciutadania. Estem sobrepassats i això es una situació feliç perquè ens col·loca en un nivell d’igualtat per treballar plegats. Sobretot a ciutat vella. És un tros de mon, és la part més universal de Catalunya. Està sotmesa a les oportunitats i als conflictes de la globalització. Això cau gran a qualsevol veí però també als partits.
- I quin es aquest espai de confluència?
Definitivament l’espai públic. Es el lloc on de forma objectiva estem tots al mateix nivell, per això es molt important que sigui equànime, democràtic. I els espais públics canvien quan canvien els ciutadans. Les solucions no son immòbils sinó que s’han d’adaptar a les circumstancies. La capacitat de que l’espai públic no sigui rígid es el que marca la seva qualitat. Necessitem una administració més flexible i una ciutadania més col·laboradora. No podem fer monocultius, ni en el turisme ni amb la immigració, ni amb la gen gran. Necessitem equilibri. El Gòtic, per exemple, no pot ser únicament turístic, perquè hi viu gent, nouvinguts i avis de sempre.
- De fet sempre ha estat un espai de visualització de conflictes. Molts cops en comtes d’intentar solucionar els problemes s’ha incidit en la seva expressió pública perquè es la visible, com en l’actual ordenança del civisme.
Les ordenances no son tant importants com la voluntat política per aplicar-les amb flexibilitat i sentit.
- Anem las inicis. Ets arquitecte de professió i t’has significat en processos de participació ciutadana com en el de la Plaça Lesseps i tasques de memòria patrimonial y social. Com arribes fins aquí.
Quan vaig acabar la carrera donava classes al Centre del vidre, estava en contacte amb nanos que aprenien l’ofici, amb artistes que s’interessaven pel material, etc. Per tant tenia molt a veure amb la formació i amb l’artesania com a patrimoni. Mentre estudiava ja vivia a ciutat vella i vivia els conflictes del barri. Potser influïda per tot plegat vaig fer el jurament hipocràtic de que només faria rehabilitació. Es a dir, que dedicaria la meva feina a la ciutat construïda més que a construir de nou. Va ser una aposta per la memòria i el context. Llavors va començar el procés de reurbanització del Raval que vaig viure amb certa consternació al veure aquelles grans operacions. Vaig marxar a Dinarmarca a viure en un barri de Copenhage anomenat Cristiania (una miniciutat amb ideologia llibertaria ubicat en una antiga caserna militar). Era una ciutat espontània, el reciclatge d’un equipament militar per la demanda d’espais lliures al centre de la ciutat. A la universitat de Copenhage vaig trobar gent amb molta experiència en temes de rehabilitació i memòria.
- Llavors tornes a Barcelona per començar la tasca professional marcada per aquesta experiència. Imagino que el contrast devia ser important
Quan torno i intento integrar-me en altres estudis veig que no funciona perquè més que oferir respostes els plantejava més preguntes. Em trobo amb la cadena de muntatge dels estudis d’arquitectura. La taylorització genera especialistes i els nouvinguts encara que portin experiència son delineants.
Pateixo una decepció d’aquesta estructura industrial i trio fer feina que ningú volia fer: rehabilitar terrats, escales, i descobreixo els elements comunitaris d’una finca i percebo que es un territori on actuar. Al voltant, els veïns amb els seus interessos però amb un problema comú, els administradors intentant coordinar tot plegat. Començo a aplicar una certa metodologia per resoldre conflictes comuns. Després em criden per aplicar aquest mètode a la Plaça Lesseps, com que ningú sabia massa com es feia això de la participació en l’urbanisme i jo anava improvisant, doncs ningú sabia que sortiria. Jo havia fet alguna tasca de catalogació i revisió de patrimoni, com en el cas de Can Ricart, on descobreixo que el més important no es la pedra sino l’activitat que es dona a dins. Amb aquest mateix sentit vam poder rescatar el complex de l’Anis del Mono a Badalona. Des de llavors estic convençuda que hem de superar la idea de patrimoni com la catalogació del que es concret i valorar el que aixopluga el concret. I que això vol dir realment cultura i patrimoni. I més enllà entendre que el patrimoni no es només rescatar del passat sinó projectar al futur. Exactament, el que veu plantejar des de Nau21. Que poden acollir d’ara endavant. Es aquest un patrimoni de futur. De fet, el projecte Fabriques de creació es un reconeixement de que el que dèieu era cert. Nau21 està en la llavor, de parlar de patrimoni de futur.
- Per tant, treballes sola o muntes un estudi tayloritzat? I, hi ha feina per aquesta manera de fer?
Tenia el despatx a casa, en una estructura gairebé de taller medieval. Mig habitatge mig despatx on a la cuina es feien l’esmorzar els col·laboradors mentre jo sortia de la dutxa. Els experts en participació ciutadana tenen, normalment, un origen de ciències socials. Quan intentaven intervenir en l’urbanisme els hi mancava el coneixement que jo tenia i per tant em van cridant d’aquí i d’allà i començo a aplicar aquest model per tota Catalunya. I poc a poc vaig passar de projectes de rehabilitació d’edificis a rehabilitació de comunitats. I finalment el concepte d’arquitectura social pren la dimensió en el meu treball de rehabilitar teixits ciutadans. Per tant, arribo aquí a la regidoria d’un barri amb aquesta idea al cap.
- I quina serà la teva tasca?
Refer canals de comunicació amb la ciutadania. Evitar les competències entre entitats veïnals perquè es debiliten.
- Trobes a faltar la feina més de projecte, més de llapis i paper?
No perquè abans feina plànols i ara també però plànols amb dades, amb teixit social. Ens passem el dia fent esquemes. He millorat en que ara per contra de viatjar tant estic a cinc minuts de casa i visc en l’entorn on treballo per tant el coneixement del territori on actuo es superior. No hi trobo grans diferencies.
- La ciutat de Barcelona ha crescut a cops. Necessitem d’excuses perquè des de Madrid s’inverteixi i per tant ens inventem les olimpíades, el fòrum etc. Aquestes operacions generen barris nous amb estructures urbanes allunyades al model de ciutat densa mediterrània. D’aquí uns anys quins creus que seran els conflictes urbans en aquestes noves zones. Una trama feta de gratacels pensats per sortir amb cotxe des de casa.
Quan comencin a veure els seus propis conflictes tindran la necessitat de cohesionar-se com a ciutadania. I creant plataformes per lluitar contra la ciutat buida, per exemple. No ho se perquè seran ells els qui trobaran la fórmula i la manera però segur que apareix. El que es interessant es que cada configuració morfològica de ciutat porta de la ma aspectes positius i altres que no tant. La ciutadania es exigent i per tant detectaran els conflictes i cercaran solucions. Altre cosa es que òbviament si un va a viure a una zona com el Fòrum ja sap quina estructura urbana hi ha, per tant assumeix el que això suposa.
- També a ciutat vella, sovint els nouvinguts d’altres barris son els que es queixen.
Si, es cert, primer es queixen pel soroll i quan indagues t’acaben confessant que venen de barris més tranquils però que buscaven centralitat i molts cops pisos grans a bon preu. Tenen raó en demanar silenci, però també cal comprensió de la realitat. El ciutadà ha d’aprendre a llegir ciutat. Hem de ser corresponsable del lloc on ha escollit viure.
- I més, la ciutat canvia molt ràpidament
Es clar, la relació família, casa, barri, ciutat, historia, es molt rapida. La mobilitat es ara molt més gran que fa uns anys. Ens podem trobar amb barris que siguin abandonats sistemàticament perquè la trama urbana proposada no respon a les expectatives dels que hi ha anat a viure. Per tant per molt que els politics pensem la ciutat son els ciutadans els que fan ciutat.
- Pero en tot cas a priori hi ha trames, actuacions que afavoreixen més que altres la sociabilització d’un espai.
Es tracte de fer urbanisme preventiu i analític. Ara tenim eines per mapejar i quantificar paràmetres com el soroll, la densitat, els fluxos, etc. que ens ajuden a planificar. Si hi ha soroll, no ataquem el problema posant un guàrdia urbà sinó analitzant perquè es produeix aquest soroll.
- Parles en termes que recorden el que Jaime Lerner en diu acupuntures urbanes. Una línia diferent al que ha succeït al raval que fins hi tot des de l’Ajuntament s’ha catalogat com a cirurgia. Es parlava en terme d’amputar el membre gangrenat, obrir el nucli del problema, etc. Sense caure en el romanticisme burges que enyora el raval brut i perillós es cert que les accions eren fetes tant sols des de l’urbanisme.
Les accions urbanístiques també estaven pensades des del punt de vista social. Obrir espais era un tema de salubritat i de prevenció delinqüencial. Hi havia un clima d’impunitat que condemnava a tots als veïns del raval a conviure-hi permanentment. Era una injustícia social cap als veïns que intentaven tirar endavant. Alhora els fons europeus que van començar a arribar eren bàsicament per a urbanisme. Ara tenim la llei de barris però llavors era tot molt incipient. Si es cert que es va fer cirurgia, afortunadament, els temps han canviat, ara tenim més eines al nostre abast. I ara es el moment de la medicina preventiva. També es cert que la nostra sensibilitat per a la rehabilitació es generacional. Ja t’he dit que vaig viure aquell moment amb perplexitat però no tan com a critica sinó per pensar a mi no es sortiria fer-ho així. Però he parlat amb els regidors anteriors i he entès molts dels seus raonaments. Entens la cadena, i que ens ha permès arribar aquí.
- Hi ha una fórmula valida, almenys ara i aquí, pel Raval?.
La de sempre, el raval no necessita que ningú vingui a salvar-lo. Ara sembla que estem especialitzant el raval en entitats que lluiten contra l’exclusió social. Doncs no, que el Raval sigui el que vulgui no el que a algú li sembla que es. Per tant, l’únic que demano a les entitats que s’apropen al raval que es cohesionin i no que facin la guerra per seu cantó pensant que tenen la raó absoluta.
- Potser per temes generacionals els ciutadans més joves veuen tant llunyana l’associació de veïns com la regidoria. Es més molts cops s’ha acusat a les associacions de veïns d’una certa complicitat amb les ajuntaments. La professionalització dels càrrecs, molt bregats en reivindicacions als anys setantes. Per això apareixen les plataformes. En aquest context, quin paper creus que han de jugar les associacions de veïns.
Aquest es un repte purament ciutadà. Es a dir, aconseguir recuperar les associacions com a eina útil per la conjunt es tasca de tots. Les plataformes son formules momentànies, molt útils però sense continuïtat. Cal fer transparent les associacions, renovar càrrecs, etc. Però això no vindrà des de la política sinó des del carrer. Les associacions de veïns tenen una interessant vinculació amb el territori però es cert que els hi cal depuració democràtica, nosaltres canviem cada quatre anys, perquè ells no?. Però també es cert que als més joves els pot semblar demodé treballar en aquestes entitats. A vegades pensen si no son capaços d’enfrontar-se a un president d’una associació de veïns com s’enfrontaran “al capital”. Cal reconèixer la feina feta però no petrificar les entitats.
- Quins reptes tens?
Dignificar la visió de l’administració publica torna-li a donar el paper que te de construcció col·lectiva. No m’agrada que es parli malament de l’Ajuntament per sistema perquè es casa de tots. Es espai de llibertat, d’equitat, d’igualtat. Per tant cal un rigor i una transparència total en els processos. Donar comptes i de compartir limitacions. Per tant, humanitzar l’administració. I fer que els ciutadans la coneixin i, encara millor, la reconeixin com a part d’ells. Porto aquest mesos barri per barri explicant com estructurem els processos de participació, qui som i com ho fem.
- I de cara a Ciutat Vella?
A part d’escoltar molt estic posant deures. Em venen molts veïns, entitats, grups bàsicament a queixar-se normalment surten amb compromisos però també amb deures. Som tots corresponsables del nostre barri. I poso per davant l’equanimitat. Hi ha entitats que sembla que tinguin beneficis històricament establerts. Amb mi no funciona. El be comú està en primer lloc. Però òbviament a mi també em poso deures, l’empatia es potser el primer, i la transparència. També reconèixer els límits. No dividir ni enfrontar la ciutadania.
- Deu ni do. I algun projecte concret per aquest mandat?
La trampa es que es una feina infinita. No s’acabarà mai. Jo marxaré i qui vingui li passarà el mateix. En concret estem treballant en matèria d’educació. Les escoles han de ser un lloc integrador i han de garantir les mateixes oportunitats a tots els nens de qualsevol barri de la ciutat. Els centres d’ensenyament de ciutat vella tenen més dificultats per tems de demografia. Però no es tracta de donar ajudes. Es tracta d’assegurar un sistema públic per garantir la igualtat. Tenim una riquesa de 76 nacionalitat. Tenim el món ficat en un barri. Hem de treure el millor d’aquest patrimoni.
- La densitat es una constant a ciutat vella, més immigració que enlloc, més turisme que enlloc, més equipaments culturals que enlloc, més de tot. Com s’equilibra aquesta densitat.
Som pioners. El Raval es ara el que Barcelona serà d’aquí a deu o quinze anys. Hem d’equilibrar el turisme, els nouvinguts ja siguin de Marraquesh o de Sarrià, els equipaments. En urbanisme hi ha uns estàndards, els anomenats ràtios. Per exemple, a tant habitatge li pertany tant espai públic. Doncs jo vull fer el mateix amb la qualitat de vida. A tant turisme, tant de restauració, per també tant d’escoles, d’equipaments, de botigues de diversitat, etc. No podem evitar la densitat però podem treballar per equilibrar-la. Que marxi la gent del barri no es una solució.
- En el camp del comerç la dinàmica de la desaparició dels comerços tradicionals, sembla difícil d’aturar. I el turisme o la immigració tendeixen a unificar, amb el perill de perdre biodiversitat urbana.
Això ho podem regular hi ho farem. Els ràtios del que parlava abans ens han de fer evitar el monocultiu comercial. De fet en el mandat de Carles Martí es van detectar aquestes situacions i ara toca equilibrar.
- Densitat també d’activitats culturals i festives. Musica, cinema, espectacles de carrer, festes majors, festivals diversos es concentren a llocs molt concrets. Els veïns han de conviure amb aquest activitat que es enriquidora però que per repetició es fa molesta.
Altre cop els ràtios. Estem iniciant un Pla especial dels usos de l’espai públic que pretén fer una lectura de la capacitat que te un espai públic per suportar una quantitat d’usos, efímers o permanents. Es regulitzaran i fen un llistat ja es veu que hi ha llocs que passen moltes coses i llocs que no hi passa res. Es farà llavors uns mapes i cada cop que algú vingui a demanar un espai li donarem aquest mapa perquè trobi un lloc adequat. Ja se que es pot pensar, ostres un altre pla? Doncs si perquè serà una eina molt útil per als tècnics del barris que tindran arguments de pes per ubicar actes i no sobreexplotar zones. Son estratègies preventives no de resposta policial.
- Sembla altre cop una direcció contraria a la llei del civisme. Es penalitza l’efecte de l’alcohol però no els operadors turístics i restauradors que estan generant aquest efecte. I de pas es prohibeix fer skate, jugar a pilota, etc.
Es cert que ara tenim més coneixements tècnics per a fer prevenció.
- En termes d’arquitectura. L’escala de veïns, els terrats, en general els llocs comuns, on es poden establir espais de relació i de servei. Hi algun projecte per activar aquest espais.
Si, el primer es dignificar la figura del president de l’escala de veïns. Ha de tenir una interlocució amb l’administració més fluida. Estem fent un buidat d’activitat i propostes que dins la normativa poden succeir als espais comunals i estaran disponibles per trobar nous usos. Cal intentar traslladar una certa complicitat per que la ciutat la fem entre tots. I a l’espai públic estem cercant fórmules perquè li sigui més fàcil a un veï demanar un us de la plaça per fer una activitat veïnal que una empresa per fer una promoció o filmar un espot. Farem un protocol especial per evitar el mobing. En general, donar-li molta informació.
- Hi ha una tendència a fugir de la ciutat densa. Com a regidora del barri potser més dens del país, que en penses.
Em d’invertir la percepció de que la ciutat fa perdre qualitat de vida. No es cert, el frec a frec amb altres humanitza, cal trobar els atributs positius. La convivència es un atribut humà i enlloc com a la ciutat es pot desenvolupar. La tolerància, la capacitat d’escoltar, l’empatia son imprescindible. Tornar a l’escala de veïns estem creant la figura de l’administració social. Amb els nous temps hem de lligar el coneixement de les comunitats que tenen els administradors de finques amb els serveis socials de l’administració pública. Des de pisos sobre ocupats a persones grans desateses. Hem de crear nous tipus de mediadors que estableixen ponts.
- En quan a les operacions arquitectòniques, el barri s’ha vist poblat per nous equipaments culturals que l’han dinamitzat però que alhora sembla que s’estableixen d’esquenes al territori. En termes d’activitat però també d’arquitectura. L’altre dia en Llinas em deia que els edificis han de ser pur abonyegament per rebre els impactes de l’entorn i integrar-los al projecte. Canviarà la política en aquest sentit, perquè les darreres accions des de la Universitat d’Història a la futura filmoteca semblen que segueixen sent peces impermeables, una mena d’ovnis.
També tenim veïns que viuen al Raval i podrien viure al Punjab. En el sentit de que es un barri que combina ovnis personals i arquitectònics i espais comuns. No et negaré que em molesta l’autisme d’alguns arquitectes, però estic convençuda que al final el barri de la capacitat de fer-los seus.
- Tal com tu parlaves de l’administració social potser caldria assessors socials per als arquitectes que pretenguin construir a la ciutat. Entendre en context, els ritmes, les necessitats. La formula de concursos internacionals no garanteix aquest coneixement.
Hi estic d’acord. Es una reflexió interessant. Però alhora els ovnis son finalment abduïts per la pròpia ciutat. Encara que l’arquitectura sembli eterna el temps fa fent que pateixi mutacions. Els edificis no s’acaben mai.
- Al mateix temps els edificis públics tenen uns horaris i uns usos que deixen mort el seu entorn a partir d’una hora de la tarda. Potser caldria hibridar usos amb establiments privats que espongessin els horaris i donessin vida. La visió d’una porta tancada amb un agent de seguretat es massa habitual.
L’anàlisi es encertat. Es un tema estratègic. I hi prenc nota.
- Per acabar. Al teu pla de treball te una caducitat?. Et planteges el teu pas per la política de forma temporal o permanent?.
El compromís amb el barri es permanent. De moment tinc l’encàrrec per aquest quatre anys. Després ja veurem. Però deixem acabar parlant de nau21, tu deies ara que ciutat vella es un laboratori. Hi estic d’acord, de fet pensió que ciutat vella ha de ser una gran nau21, l’altre dia li deia a Josep Saldanya. Li vaig fer una demanda de com podem fer de ciutat vella una nau21. Un laboratori de ciutadania. Però, això si, amb l’administració pública, perquè l’Ajuntament es el màxim èxit dels ciutadans.
Archivado en la categoría arquitectura, derechos civiles, politica | No hay comentarios »