La cultura en campanya
Som un país estrany pel que fa a cultura i potser en moltes altres coses. Estrany perquè en aquell gran impàs de 40 anys de dictadura, la cultura es va fer des de la societat civil, fins hi tot a la clandestinitat. Amb la reaparició de les institucions democràtiques, aquestes van anar agafant unes competències, que tret del folklore més ranci, havien estat portades per la xarxa ciutadana del país.
Les altres censures
Felicitem-nos, ja tenim un altre motiu de cohesió nacional. El maltractament que l’actor Pepe Rubianes va rebre a Madrid, arran d’unes declaracions fetes a TV3, ha estat contestat amb unanimitat per les forces vives de la cultura catalana. Les clares limitacions a la llibertat d’expressió, l’intervencionisme polític, les amenaces destraleres fan que tots, aquí, a l’anomenada perifèria, ens escarxofem al sofà amb una oculta satisfacció: “Com són aquests cafres de centralistes”.
Museus amb pilot automatic
Alguns museus de Barcelona semblen els nous metros, funcionen sols, sense conductor. Els automatismes de les seves programacions, la previsibilitat en les seves activitats, etc., semblen indicar que la màquina funciona sola, per inèrcia.
Un país de 100 anys
Si ens guiem per la quantitat d’institucions, entitats, ateneus, gremis i clubs que han celebrat el seu centenari en aquests anys, i els que ja anuncien que ho faran en els propers, podríem
arribar a pensar que, si fa no fa, Catalunya té 100 anys d’història, almenys, tal i com la coneixem. Des del Liceu fins a LaCaixa, l’actual escenari cultural i econòmic, malgrat l’aparent oblit dels seus responsables, és fruit d’aquesta xarxa ciutadana.