L’Arquitectura catalana no existeix
Frank Zappa deia que escriure de música és com ballar d’arquitectura. Així doncs, situava l’escriptura com a territori arquitectònic. No sé si en Maurici Pla balla sovint, però el que sí que fa és escriure d’arquitectura. El seu darrer treball li ha costat quatre anys i assegura que en podrien haver estat vuit. Catalunya. Guia d’arquitectura moderna. 1880-2007 és un treball enciclopèdic encarregat pel COAC. Les fotos de José Hevia li han permès fugir d’imatges d’arxiu. La tesi historiogràfica situa l’inici del moviment modern en el Modernisme. “Els primers encàrrecs són reformes de nuclis industrials, és un treball estètic, arriscant molt en temes epidèrmics, però el seu esperit rupturista amb el neoclàssic i amb l’arquitectura vernacular, aportant canvis associats a canvis socials i polítics, és pròpiament modern”.
Arquitectura de codi obert
Parlar de cultura digital sempre queda bé, però avui he quedat amb David Juárez i Joan Escofet al seu estudi, Straddle3, per saber, realment, què vol dir “treballar entre l’arquitectura i els nous mèdia”. Hi trobo més llibres i plantes que ordinadors, però és ple de cables, càmeres i aparells que no reconec que pul·lulen per una taula de ping-pong.
Som un abocador de restes de sèrie
De camí al seu estudi m’acabo de rellegir els seus Textos instrumentales, editats per Gustavo Gili. Penso que em trobaré un personatge bipolar, tot el que sé d’ell em porta a veure dualitats. Josep Lluís Mateo és un dels nostres arquitectes amb més projecció internacional. Afirma que la seva opinió, la seva crítica, és a la seva obra, però és un dels arquitectes que han elaboratmés discurs. No és en va que va dirigir Quaderns del 1981 al 1990, amb noms, ara tan coneguts, com Rem Koolhaas i el tàndem Herzog, de Meuron. “El discurs, la reflexió, és una matèria primera com els materials o la llum. És teoria operativa, escric per poder fer”. D’aquesta extensa narrativa en surten conceptes presents en la seva obra, com el que anomena “la pell i els ossos”.
És més sostenible Nova York que Idaho
Amb poca assistència dels nostres arquitectes il·lustres es va celebrar fa uns dies un simposi sobre les relacions, sempre difícils, entre l’home i la natura. Va ser dins de l’Arquiset, una setmana de l’arquitectura organitzada entre l’Arquinfad i el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. De tot plegat, en parlo amb José Luis de Vicente, el seu comissari. El títol ja ens dóna pistes: Treballar amb la natura, sovint des de l’arquitectura es treballa sobre la natura, ignorant la natura i en contra de la natura, el fet d’insinuar que podem treballar amb ella, colze a colze és, simés no, suggerent.