Offjectes
Una exposició de disseny objectual
L’exposició recull bona part de la producció dels dissenyadors de les generacions posteriors al 1992, és a dir, els que van iniciar el camí professional just després dels Jocs Olímpics de Barcelona i l’Exposició Universal de Sevilla. La situació econòmica i social del país, amb una crisi energètica creixent i la ressaca dels moguts anys vuitanta, va dibuixar un punt d’inflexió amb l’aparició de creadors que s’escapaven dels paràmetres clàssics del disseny industrial. Alhora, la situació de la indústria, en franc retrocés i amb els dissenyadors anteriors en nòmina, va forçar aquestes noves generacions a buscar nous territoris per desenvolupar-hi la seva creativitat. Així mateix, just després, el 1996, IKEA va obrir la primera botiga a l’Estat espanyol. No era tan sols una botiga més: el fenomen IKEA va canviar gran part dels paràmetres que modulaven la producció i la distribució de mobiliari. El mobiliari popular es va fer contemporani i, per primera vegada, el disseny no era sinònim de preus alts, sinó de tot el contrari. D’altra banda, en aquesta darrera dècada, les economies familiars han sofert una pèrdua evident del valor adquisitiu. Aquestes circumstàncies han augmentat el valor de l’objecte, i al mateix temps, n’han afavorit el baix cost, amb un efecte en la seva qualitat matèrica, per descomptat.
Nova generació de creadors
«Offjectes» és el territori on s’incorporen aquestes noves generacions
de creadors. És una mirada crítica a la seva producció, però alhora àmplia de mires, sense caure en dogmes del passat i sense haver de preguntar-se, per fi, si un objecte és disseny o no ho és; tan sols intentant fer-ne descobrir els valors i les aportacions a l’usuari.
L’exposició podria haver sorgit d’una broma de Hal Foster inclosa en el llibre Disseny i delicte (2003). A propòsit d’Adolf Loos, amb el seu famós Ornament i delicte (1908), Foster apunta el següent: «Els que utilitzen l’urna com a «orinal» són els dissenyadors d’art nouveau, que volen infondre art (l’urna) en l’objecte utilitari (l’orinal). Els que fan el contrari són els funcionalistes moderns, que volen elevar l’objecte utilitari a art. Pocs anys més tard, amb el seu urinari disfuncional Font, presentat com a art, Marcel Duchamp va deixar els uns i els amb un pam de nas, però aquesta és una altra història.» Just aquesta «altra història» és la que intentem descobrir amb l’exposició «Offjectes».
Més de 100 peces entre mobiliari, vídeos i fotografies
«Offjectes» inclou, bàsicament, objectes domèstics, mobiliari, llums, catifes… Però també hi podrem veure que el mapa del que considerem disseny s’ha engrandit fins a arribar a les accions, les instal-lacions, els toys o el netart.
13 conceptes
«Offjectes» tracta de dotar-nos d’eines amb les quals desxifrar o descodificar els treballs que, per la seva concepció, poden semblar més críptics, més enllà del valor d’ús: una cadira, un llum, una bicicleta. La idea és extreure de cada peça un concepte essencial, en un primer intent de fer una exposició narrativa i llegible.
Els conceptes són: nu, tou, walkman, kit, ornamentació revisitada, fetitxe, glocal, natura placebo, re(f)use, humor-joc, reactiu, zebra i owwwjecte.
nu
Menys no és ni més ni millor. Menys és, normalment, més econòmic, ja sigui pel mateix objecte o pel dispendi ambiental que comporta produir-lo. Objectes honestos que no amaguen trampes ni aparences. Aquests projectes s’emparenten clarament amb els dels anys seixanta i setanta: mínims en recursos i brillants en les solucions.
tou
La tendència a estovar les coses, des de la tecnologia fins als mobles, transcendeix el fet estètic per convertir-se en una actitud. La incorporació de materials que afavoreixen les formes orgàniques i de sistemes de producció que abarateixen els costos dels motlles amplifica aquesta tendència. Objectes terapèutics que es proposen millorar el confort i la nostra relació amb l’entorn.
walkman
Fruit del nomadisme urbà, ja sigui per mobilitat laboral o com a opció personal, es generen objectes per dur a sobre. el 1979 apareix el Walkman, però el 1992 s’estandarditza la telefonia mòbil. Els gadgets portàtils que ens connecten no tan sols reconfiguren la nostra manera de relacionar-nos, sinó que influeixen en altres objectes, que es fan més flexibles, plegables, lleugers.
kit
Davant el considerable allunyament de la indústria, s’opta per l’autoproducció. L’estudi es converteix en el taller de muntatge i fins i tot en la botiga. Per tant, el dissenyador no tan sols pensa la peça, sinó tot l’entorn, les instruccions i el packaging. D’altra banda, el llenguatge de «fes-t’ho tu mateix» crea peces obertes, que no acaben d’estar definides fins que l’usuari se les apropia.
ornamentació revisitada
L’ornament deixa de ser anecdòtic i decoratiu
i es converteix en generador d’objectes. L’ornament és informació. El motiu ornamental atorga un caràcter d’objecte singular, fugint dels estàndards. Des del «barroc mediterrani digital» de Jaime Hayón fins al glamour de Patricia Urquiola.
fetitxe
La fascinació per formes, sovint del passat, que es poden reconèixer com a elements de treball per generar nous objectes ha dut a fer un cop d’ull pel retrovisor per recuperar objectes amb història, amb memòria, que aporten una nova narrativa. Així mateix, la idea de reviure una experiència per mitjà d’un objecte és present amb signes de feminitat, de litúrgia o de sofisticació.
glocal
Davant l’estandardització del mercat global, s’imposa un recerca de la biodiversitat objectual. Si els nostres objectes formen part de la nostra cultura, tota tendència a homogeneïtzar l’univers objectual que ens envolta és una pèrdua de riquesa cultural. Presentem peces que recuperen iconografies o materials vernacles, amb la contemporaneïtat d’una relectura prospectiva.
natura placebo
Des de la ciutat, la natura es veu com una part de la producció humana. La diferència entre el natural i l’artificial es dilueix. A la metròpolis, sovint el més artificiós és intentar col·locar-hi natura. Malgrat tot, la sostenibilitat és un valor en què es treballa. Es vol un apropament al natural com si es tractés d’un efecte placebo.
re(f)use
L’ecologia urbana passa pel reciclatge. Les infraestructures públiques s’ocupen de les grans quantitats, però els dissenyadors poden donar un nou ús a objectes complets. Aquesta nova vida per als objectes usats no tan sols intenta reciclar, sinó que atorga als objectes una narrativa intensa. Una caixa de porexpan que és un llum, és alguna cosa més que una làmpara.
humor—joc
L’humor com a posició, no d’innocència, sinó gairebé de combat. En lloc de sacralitzar el disseny, s’adopta la ironia davant del mateix paper del dissenyador, com una manera d’alleugerir-ne el pes. Si el disseny és fresc és que té humor, si té humor és que és alegre, si és alegre és extravertit, si és extravertit és informal, si és informal és fresc, si el disseny és fresc…
reactiu
Els dissenyadors d’aquesta generació treballen per a la indústria, però reflexionen sobre els límits ètics de la pressió consumista sobre l’usuari. L’autocrítica i el replantejament del paper del disseny dins de la societat contemporània generen projectes amb vocació social que cerquen la participació de l’usuari i rebutgen l’opulència i l’elitisme.
zebra
Estratègia de supervivència per a la dissolució dels límits. Es trenquen, una i altra vegada els límits entre disciplines, d’on sorgeixen les indisciplines lliures dels tics propis de cada professió. Al mateix temps, es treballa als límits: el que és bonic, el que és correcte, de bon gust; el disseny es pot acostar a temes com el sexe o les «bones costums».
owwwjecte
Es posa de manifest que la cultura digital i la profusió d’informació en la xarxa han influït en la creació de formes i objectes. Alhora, la barrera entre el que és real i el que és digital és cada cop més difusa, i s’arriba a considerar que la pantalla de l’ordinador és un més dels territoris possibles, no tan sols per crear-hi, sinó també per col·locar-hi les propostes.