Cultura i mitjans

Barcelona Titanic

Ara fa 15 anys Barcelona va començar el seu lent enfonsament amb els famosos Jocs Olímpics del 92. Fa uns dies es commemorava la seva celebració i es reivindicava l’esperit olímpic com a motor de la ciutat.

Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui 23 octubre 2007)

Ara fa 15 anys Barcelona va començar el seu lent enfonsament amb els famosos Jocs Olímpics del 92. Fa uns dies es commemorava la seva celebració i es reivindicava l’esperit olímpic com a motor de la ciutat. Era l'época del Barcelona, posa’t guapa. L’eslògan ja ens hauria d’haver fet sospitar el posterior naufragi. És cert que, lluny de la capital de l’Estat, sembla que s’han de buscar excuses per millorar infraestructures, però el preu que hem pagat ha estat la desaparició de la mateixa ciutat, convertida en un aparador on es mira però no es toca. Com en el Titanic, l’arrogància ens va fer creure que estàvem situant la ciutat al capdavant del món i tan sols estàvem fent la feina bruta dels tours operators famolencs d’un destí turístic al sud d’Europa. El nostre particular iceberg ha estat la sobreexplotació turística de la ciutat, que ara fa aigües per tot arreu. I el que s’enfonsa primer és la nostra cultura emergent.

Tu què faries?, diu l’actual campanya de participació ciutadana de l’Ajuntament. Si fos possible, nosaltres faríem un pas enrere i renunciaríem a alguns avenços a canvi de recuperar l’autenticitat, que si bé no ens feia més cosmopolites, ens ajudava a llevar-nos cada matí amb ganes de fer ciutat. I sobretot no li direma l’Ajuntament el que ens agradariafer, perquè hi ha el perill que s’ho apropiín i ho facin malbé. Un cas clar: els ciutadans, de manera espontània, responent a una sensibilitat ecològica global, prenen possessió de la ciutat amb les bicicletes. La resposta de l’Ajuntament no es deixar fer i que les dinàmiques ciutadanes marquin el camí, sinó crear el Bicing, capitalitzant l’èxit que suposa l’ús ciclista en una ciutat pensada per als automòbils. Immediatament, fan una nova ordenança que posa tantes dificultats a l’ús de la bici que vénen ganes d’anar sempre amb tot terreny. ¿No hauria estat més sensat, simplement, millorar els serveis als ciclistes a mesura que aquests els anessin reclamant? Això no fa per als nostres governants. Desallotgen d’un espai recuperat per a la ciutat els que fan circ i els tracten com a delinqüents perillosos i després els donen el caramel enverinat d’un espai al Fòrum. Si no l’accepten, ja no podran queixar-se més; si ho fan, deixaran pel camí una important dosi de llibertat. El pitjor és que aquesta fal·lera per fer de la ciutat un etern aparador està ja integrada a la societat. Els pocs espais de creació alternativa es converteixen ràpidament en captius de la moda on, a banda de consumir drogues i vestir a l’última, creient que és això la modernitat, no passa res d’excitant. Caldria reflexionar sobre l’augment de la circulació de drogues entre els joves, però sobretot que no sigui amb una ordenança que hi afegeixi pressió, sinó tenint les orelles ben obertes per escoltar els seus neguits i, per sobre de tot, deixar fer.

Fi de segle, fi de cicle
Quan parlem d’èxits de vendes, d’audiències o de lectors sovint atribuïm al llibre, al programa de TV o al diari un esperit populista i gens innovador, fins hi tot parlem de teleporqueria o groguisme en premsa. El que funciona és el que respon a allò que el públic pot assumir sense cap esforç. Sorprenentment, quan parlem de nombre de visitants ningú reflexiona que potser Barcelona s’ha convertit en una ciutat escombraria, de consum ràpid. El turista sap què es trobarà abans de venir, no hi ha sorpreses i conseqüentment marxa raonablement satisfet. Perquè això sigui possible, la ciutat ha hagut de perdre aquella flaire canalla que tenia, una petita part de llibertinatge i d’anarquia que era, si més no,part de la nostra tradició. Un exemple és el fenomen okupa. Més enllà del problema de l’habitatge, coent conflicte sense solució encara, les cases okupes són veritables laboratoris socials i polítics, potser com en el tardofranquisme ho van ser les universitats. Els joves, si bé és cert que amb una fascinació romàntica per la lluita urbana, aprenen què és decidir en comunitat. Han de, per força, implicar els veïns per evitar conflictes i acullen col·lectius de tot tipus esdevenint els veritables centres cívics dels barris. Els suposats nius d’inadaptats i drogoaddictes són, comparats amb els llocs d’oci nocturn, reserves xirucaires i saludables. Tanmateix, no cal tirar la tovallola: és evident que estemal final d’un cicle, un fi de segle retardat amb signes clars de decadència, d’eclecticisme manierista i de sarcasme depressiu. Gairebé ningú ja no es creu aquesta ciutat, ja no il·lusiona. Com en els aparadors de les pastisseries, és millor per a la vista que per al gust, que enfarfega de seguida. Un nou cicle està arribant, preparem-nos tots plegats.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/cultura-i-mitjans/article/barcelona-titanic.html