Entre les opinions dels tertulians d'aquest dia, em va cridar l'atenció la de Vicenç Sanchís. Ja fa temps que, el que va ser director del Diari Avui, es distingeix per les seves postulats clarament neoliberals, encara que el abomina d’aquest terme. En el seu argumentari deia alguna cosa així com: “si, ja se que amb aquest sou no es pot fer gran cosa, però si no, Nissan s’en portava el cotxe al Marroc. A França, els sindicats no haurien acceptat aquestes condicions però aquí les coses estan com estan”. El comentari, el va arrodonir altre tertulià, dient que molts treballadors de la premsa treballen per menys d'això i no es queixen. Llavors va haver una mena de complicitat general amb la broma dels mileuristes, abans eren pobres i ara seran els rics, va dir algú.
La absoluta certesa que cap dels allà presents té un sou semblant ja faria posar vermell a qualsevol, però el saber que estaven cobrant per dir això en una televisió pública voreja el cinisme absolut. Els paguem perquè ens diguin que hem d'estar contents per tenir feina i que si amb aquest treball no podem viure és una llàstima, però no es pot tenir tot.

Ja fa temps que vinc escrivint sobre el que crec que és una possibilitat més que factible, crear les condicions necessàries perquè el sud d'Europa sigui una petita Xina. Òbviament, la distància amb els sous de les maquiladores xineses encara és abismal, però si tenim en compte el preu del cru i la imminent crisi energètica això pot canviar. Per aconseguir que sigui rendible produir al sud d'Europa s'ha d'empobrir de manera a la població, que per un sou de minijob s'estigui disposat a fer jornada completa i hores extra sense remunerar. D'altra banda, les despeses laborals també s'han de reduir, mitjançant la supressió de prestacions socials, indemnitzacions per acomiadament, cobertures sanitàries, etc. És en aquesta via en què treballen, tant el govern central com l'autonòmic.

Paral·lelament, cal reforçar els sistemes de contenció del descontentament social i això passa per, tal com està passant, deslegitimar la lluita obrera, criminalitzar la protesta ciutadana i deixar en situació de desemparar legal aquells que s'atreveixin a alçar la veu. Per això, hi ha la opacitat dels sistemes policials i l'absoluta impunitat per les actuacions de freguin o sobrepassin la il·legalitat. Tal com deia fa uns mesos l'exconseller d'Interior Felip Puig: "La gent ha de tenir més por al sistema i no ser tan atrevida". En cas que, ni els propis cossos de seguretat puguin assegurar la contingència de la massa social, sempre es pot recórrer a la seguretat privada. Grècia ja ho ha fet, contractant mercenaris per "protegir" el Parlament d'Atenes.

El treball doncs, ha deixat de ser un mitjà per poder viure per ser un objectiu en si mateix. En termes marxistes, la força del treball ha de garantir els beneficis del capital abans que la subsistència de la pròpia massa obrera. Sembla un sense sentit però no ho és tota la resta? Empènyer a països perquè el seu deute extern sigui impossible de pagar no és una desraó?, Clamar pel retorn al creixement econòmic ignorant la crisi energètica i mediambiental, que estan agotnades darrera de la recessió econòmica, no és una bogeria?

En aquest context, l'actual situació en matèria d'habitatge no ve sinó a reforçar més encara els sistemes per l'esclavització del proletariat. Cancel·lat ja el miratge de l'especulació a baixa escala a què governs, experts, mitjans i entitats públiques van abocar a la societat, ara cal reformular l'equació. Ja no es tracta d’hipotecar la vida a 50 anys de cara a un futur pròsper sinó, simplement, fer impossible l'ascensor social per la via de l'extorsió hipotecària. Per això, les condicions han de ser draconianes, les sortides escasses i els drets inexistents. Per això i no per una altra cosa, la ILP impulsada per la PAH toparà amb l'oposició del govern. Per això s'accepta la dació en pagament a les immobiliàries i promotores i no als particulars. L'habitatge ha de seguir sent un problema, urgent, dramàtic, social. Això ajudarà a que s'acceptin treballs pitjor pagats, horaris extensius i condicions de misèria.

Els empresaris, dels que segons sembla depèn el futur del país, però els quals a la que poden fan emigrar els seus diners a Suïssa i els seus fills on toqui, estan en plena feina de testar aquestes noves condicions. Es fan proves de resistència de gremis, es tensen convenis col·lectius fins a l'extrem i es reclamen una i altra vegada l'anul·lació completa dels drets laborals sota el nom de "flexibilització laboral". Tant és que Espanya sigui el país on ha augmentat més el diferencial entre el treballador base i l'alt executiu. Tant és que el nombre dels molt rics hagi augmentat durant la crisi. Aquest no és el tema, ara el que toca és la "relocalització". Empresaris que havien portat la seva producció a països que els asseguraven condicions medievals per als seus empleats, estan tornant a produir aquí. Encara és bastant anecdòtic, però són rebuts com herois de la pàtria. Porten el mannà sagrat, ocupació. El més curiós és que tots aquells experts que van omplir tones de paper analitzant la globalització i explicant perquè el capital flueix on recull més beneficis sense mirar res més, ara no analitza, ni per un moment, que si tornen a produir aquí, pot ser es que han aconseguit que sigui tan rendible com fer-ho allà.

I en aquestes, que esclaten els casos de corrupció més greus des de la transició. I els mercats com que es posen mig tímids, però tampoc massa. Per què? Davant aquest panorama la prima de risc hauria d'estar a l'altura de Saturn juntament amb el tipus d'interès i la borsa s’hauria enfonsar. És relativament fàcil d'entendre, a un govern corrupte se li podran colar molts més gols en normatives mediambientals, laborals i urbanístiques. Adelson ho té clar. En realitat, un govern corrupte és garantia de beneficis per a una empresa que vulgui produir a casa nostra.

Així que tota la descapitalització que ha patit l'erari públic, amb la injecció de capital públic en els bancs perquè aquests al seu torn puguin pagar els deutes que tenen amb els bancs alemanys, pot tenir com a conseqüència que amb aquests diners es financi la creació d'una gran zona franca, una macro maquiladora molt més sofisticada que les del Sud-amèrica o Àsia. Una maquiladora sense reixes, ni guardes, només amb tertulians i experts que ens repeteixin fins a la nàusea, com deia Sanchís aquest dia que "per poder competir amb països del tercer món els sous han de ser molt, molt baixos. I quan aquests sous es generalitzin haurem de reflexionar si podem pagar la sanitat que tenim ". És cert, que després sempre s'apel·la a la innovació i al valor afegit com a solució però és un afegitó per poder dir el d’abans, que es despatxa en un segon, sense aprofundir, ni fer propostes, ni exigir inversions públiques. Més clar, l'aigua del Iang-Tsé.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/activisme-i-contracultura/article/cop-a-la-petita-xina.html