Fa uns dies vaig veure pel carrer la promoció d’una pel·lícula en un cartell. Com a primera referencia dels crítics, deia: “La película més hipster de l’any”. El fet que el film giri a l’entorn d’Isadora Duncan i Loie Fuller no sembla important. El que es mostra com a rellevant és la seva condició de hipster. No podem sinó preguntar-nos què és exactament una pel·lícula hipster.
Si anem a la Viquipèdia diu que: “Hipster és un terme que popularment s’ha utilitzat per fer referència a una subcultura internacional contemporània que està formada principalment per membres de la generació Y que viuen en zones urbanes. Aquesta subcultura s’ha definit com «un gresol canviant d’estils, gustos i manera d’actuar». A més, el terme s’associa generalment a individus que s’identifiquen amb la música alternativa i indie, amb una sensibilitat per la moda poc convencional (com l’estil vintage i les botigues de segona mà), amb una ideologia progressista, independent i d’esquerres, amb el menjar ecològic i casolà i, en definitiva, amb un estil de vida alternatiu”. Però en canvi a la versió castellana diu, en primer terme: “La cultura hipster és una subcultura de joves bohemis de classe mitjana-alta que s’estableixen en general en barris que experimenten procesos de gentrificació”. Les definicions generen més preguntes que no pas respostes. Com es pot ser d’esquerres, tenir un “estil de vida alternatiu” i progressista i alhora col·laborar amb la gentrificació?

Com passa sovint, de l’origen a l’actualitat hi ha un món, i el que va començar sent un terme vinculat a la Beat Gerenation americana i la seva afició pel jazz ràpid (be bop), ha acabat sent un reguitzell de tics formals. Com ara: barba poblada (ells), camises de llenyataire, motos trucades, bars cuquis amb molts palets reciclats, mocadors al cap com si fossin pin-ups fent dissabte (elles) i botigues encara més cuquis amb mussols de drap i rens de fusta penjats de les parets. En disseny, les tipografies fetes a mà, els mobles de fusta i l’estètica motera del tatuatge, els bigotis, les ulleres de pasta, les bicis fixie (una bici no adequada per a la ciutat però molt maca), les il·lustracions naïf i en general l’estètica retro, ho estan envaint tot.

Diuen els experts que les tendències funcionen en una piràmide on dalt de tot hi ha un reduït grup de creadors de tendències, després uns caçadors del que es porta (cool hunters), seguits per uns cool consumers o gent que vol estar a l’última. Llavors ve el mainstream, el gruix del mercat, i finalment, l’outlet, un mercat de rampoines que ningú no vol. Doncs bé, és evident que el hipster és ja mainstream. He oblidat de dir que la frase del principi de l’article anava signada per 40 Principales, potser l’emissora més mainstream de la música juvenil.

Els nois que surten en programes de televisió de realitat irreal han passat de ser metrosexuals i depilar-se les celles a deixar-se barbes i ser “mascles de debò”. Així que els hipsters, contràriament al que diu la Viquipèdia, ja no tenen un tipus de vida alternatiu, perquè ja són la norma. D’aquí a un temps cauran al racó de les rampoines, fins que algú d’aquí a un temps ho torni a posar de moda, com algú va fer fa uns anys amb les restes incorruptes de Jack Kerouac i el seus hips. Perquè així son les tendències, cícliques.

Llavors, per què em preocupo pels hipsters? Doncs per un fet potser casual però que ha fet saltar les alarmes al meu cap. El feixisme i el fenomen hipster estan vivint processos paral·lels. La intolerància fatxa no era més que una rampoina per a nostàlgics o neonazis incultes. Llavors, algú va tornar a posar-ho a dalt de tot de la piràmide i malauradament està sent mainstream a molts indrets. Els pro-Brexit xenòfobs a Anglaterra, Alba Daurada a Grècia, els europeistes neonazis d’Ucraïna, Le Pen i finalment Donald Trump no s’expliquen sense entendre que el feixisme és ja, de nou, una tendència. Els agermana la por i l’odi a l’altre, al diferent. Estan en contra de tot el que pugui sonar a llibertats individuals (menys l’evasió d’impostos), de tot el que sigui progrés democràtic.

I resulta que ha conviscut amb el creixement del hipsterisme. Pot ser que hi tingui relació? Doncs potser una mica. El hipster, amb la seva moto pseudoantiga (que contamina el que no està escrit, almenys acústicament) i la seva barba d'homenot a Alaska, es pot mostrar masclista, intolerant, conservador i fins hi tot nostàlgic dels temps en què les coses eren com Déu mana i els homes bevien a la barra mentre una stripper burlesque i vintage es bellugava a l’escenari.
És sospitós que en el moment en què les tendències en voga eren, per una banda, l’androgínia i la recerca d’una sexualitat sense gèneres i per l’altra els altermundistes del 15-M, sorgís com un llamp una moda que, malgrat la definició de la Viquipèdia, és més aviat conservadora. Tant el moviment trans (de transgènere) com els alternatius estil Manu Chao estaven estirant la societat cap a postures de progrés i de lluita per les llibertats, i llavors van arribar els hipsters amb les seves food trucks i tot se’n va anar a fer punyetes.

Llegeixo en una web de tendències: “El hipster pot estar inconforme amb la societat, però no per això busca defugir-la, ja que sap que tard o d’hora fins els avantguardismes més radicals acaben formant part del mainstream. Així que la seva manera de contrariar les regles és assimilar ells primer el mainstream... A conseqüència de la idea d’assimilar el mainstream abans que aquest els assimili a ells, la visió dels hipsters està també molt revestida de sarcasme i ironia. La ideologia hipster pot tenir fonaments molt ferms, però els hipsters no són gens radicals i mai es prenen res massa seriosament ...”

Arribats a aquest punt em pregunto si el feixisme pot ser hipster. El moviment neonazi a Alemanya ha aprofitat la fal·lera de la joventut per la subcultura hipster per formar un nou moviment feixista “més obert socialment”, que recluta els joves acostant- se a ells a través de tendències de moda. Però més enllà d’això, em pregunto si entre tant cafè temàtic i tanta roba de segona mà a preus més elevats que la nova no s’amaga el germen de l’apatia política que permet fer florir el feixisme sense que ningú digui res, com ja alertava en Martin Niemöller.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/activisme-i-contracultura/article/cultura-hipster.html