És un degoteig que no para. Son uns amics , fotògrafa i historiador que han estat a San Francisco provant sort , que diuen que potser se’n tornen perquè aquí “tot està parat”. És un bon amic, expert en internet, que fa temps que viu a Vancouver i no deixa de dir-me que ja tardo en anar-hi. És un fotògraf amb el que he treballat sovint, que ha marxat a Amsterdam . Son un amic alemany programador, que portava anys aquí i que torna a la seva terra i una dissenyadora de vestuari que s'ha tornat també a la seva Alemanya , entre d'altres coses perquè aquí no tenia feina. És un bon amic artista que s'està pensant si anar a viure Lisboa o Valparaíso. Son una parella de professors universitaris, que malgrat a la seva Anglaterra tenen feina assegurada a les seves facultats, aquí no van més enllà de professors privats d’anglès i marxen. Son els incomptables amics i coneguts arquitectes que han tocat el dos. Son els dissenyadors a Shanghai, els metges a Chile, els publicistes a Brasil. Per no parlar de molts sud-americans que estan ja amb les maletes fetes disposats a tornar després d’estudiar aquí. I així no acabaria. Crec, i no només perquè siguin amics meus, que tots ells aportaven valor a la meva ciutat. Barcelona era, no fa tant, pol d’atracció per a creadors, investigadors i treballadors del pensament de tota mena. Al voltant del canvi de segle ens vam fer un fart de parlar de la societat del coneixement, un passet més enllà de la malmesa societat de la informació. La ciutat sencera semblava mutar d’una economia productiva, a la manera del segle XX, a una economia del coneixement. I no parlo de bohemis rodamóns, que també n’hi ha i que donen color, però que no creen teixit. Parlo de professionals formats i amb experiència. Vam creure que podíem ser un nou entorn de connexions de coneixement, d’intel·ligència col·lectiva. Barcelona, ens deien, seria com un gran computador fet de individus i col·lectius que no pararien de crear. Mig eslògan de màrqueting, per a facilitar la gentrificació, mig veritat, el cas és que la ciutat semblava oferir alguna cosa més que bon temps i farres a l’estil Tijuana.

Però llavors va arribar la crisi, i en comptes d’intentar sobreviure com el campus universitari del Sud d’Europa, com el think tank del Mediterrani, alguns van escollir per nosaltres ser el taller clandestí d’Alemanya. Ells han decidit que siguem una petita Xina. Òbviament, la distància amb els sous de les maquiladores xineses encara és abismal, però si tenim en compte el preu del cru i la imminent crisi energètica això pot canviar. Per aconseguir que sigui rendible produir al sud d'Europa s'ha d'empobrir de tal manera a la població que per un sou de minijob s'estigui disposats a fer jornada completa i hores extra sense remunerar. D'altra banda, les despeses laborals també s'han de reduir, mitjançant la supressió de prestacions socials, indemnitzacions per acomiadament, cobertures sanitàries, etc. És en aquesta via en què treballen, tant el govern central com l'autonòmic. Evidentment, per coherència s’ha d’aniquilar qualsevol intent de crear R+D. Hem de tornar a ser mà d’obra barata, com quan ens van acceptar, a la cadira dels convidats, a la Unió Europea.

Però, perquè això sigui factible ara, quan portem ja forces anys tastant, ni que sigui de lluny, l’estat del benestar i la llibertat de pensament, s’ha de desarticular la societat civil el més ràpidament possible. La cultura llavors esdevé l’enemic. Primer serà la cultura d’avantguarda, després la cultura en general, després, directament, l’ensenyament. Perquè volem estudiar Filosofia si acabarem com a peons en una cadena de muntatge? I en això estem, tan sols cal analitzar la llei Wert i les polítiques de la Consellera Rigau. Escoles de qualitat per les elits econòmiques i religioses, i precarietat intel·lectual per a la resta.

Tot plegat és greu, terrorífic, però és que amés és el meu paisatge emocional i intel·lectual. Soc un home postmodern, encara que no vulgui, i l’individu em pesa més que la massa. El meu jo es queixa més enllà de veure la injustícia col·lectiva. El meu territori està quedant erm, sense arbres on fer la migdiada. Els amics fugen i jo resto cada cop més sol. Per que jo no vull marxar. No vull reinventar-me, que ho facin els que ens han dut fins aquí. He estat formant-me i treballant per aquesta ciutat massa temps per fugir com si res. Com deia la pintada de carrer: estic massa cansat per abandonar.

De que hem serveix que faci bon temps i les cerveses siguin barates si no puc conversar amb els amics perquè estan a hora i mitja en avió? De fet, ja no tenim ni per cerveses a les terrasses, perquè el turisme a fet pujar massa els preus. El meu territori és aquell que ocupen els meus amics i ara serà tan enorme que no em va a cabrà ni al Google Maps. No vull parlar amb ells per Facebook, vull poder-los veure, discutir, abraçar-los i emprenyar-me si cal. Qui coi es pot emprenyar seriosament per Twitter? El que soc, el que penso, el que faig, és, entre d’altres coses, la suma dels qui m’envolten. L’intercanvi d’experiències, pensaments, savieses i habilitats és part fonamental de la meva “formació permanent”. I me l’estan robant. M’estic quedant sense mestres!

I just en aquest moment, quan el meu territori personal comença a desaparèixer, quan el meu país sentimental fa aigües, sembla que la resta dels meus veïns han decidit construir una nova nació-estat. Un nou estat d’Europa, en diuen. Però si no quedarà ningú per habitar-lo, penso. Ja em va be canviar de bandera, d’himne i de DNI, no tinc problemes amb això. En tot cas, no hauríem d’aturar aquesta sangria de pensament, aquesta fuita de massa gris que regalima pel nostre majestuós Aeroport del Prat destí a l’estranger? Primer el país, em diran. I jo penso en el meu de país, aquest que es va despoblant dia a dia.

Em fa por obrir el mail perquè estic fart de recomptar baixes. Avui un ballarí, demà una metgessa, passat demà un que feia cine, l’altre una traductora. No vull que marxin! Els vull aquí, amb mi, fent de la meva ciutat un lloc més interessant, més ric, més llest. Necessito que hi siguin per seguir creient que val la pena treballar amb i per la cultura. No em valen les banderes, necessito cares, rostres, paraules, pells, mans, per que son els accidents geogràfics del meu país. Vull poder pronunciar els noms dels meus amics perquè ells son la meva toponímia. Vull sentir les seves veus, les seves opinions i la seva saviesa perquè aquest és el meu patrimoni, el nostre patrimoni, el de cadascun de nosaltres i de la seva petita xarxa d’amics, del seu paisatge emocional. Exigeixo des d’ara, un model de societat que protegeixi el meu patrimoni intel·lectual i parafrasejant a Emma Goldman, si no tinc algú interessant amb qui fer una canya, la vostra revolució no em serveix.  

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/activisme-i-contracultura/article/el-meu-territori.html