Des que la política va decidir rendir-se al capital sense objeccions, els empresaris han estat els nous ideòlegs. Els anomenats "mercats", que no són altra cosa que fons d'inversió sense escrúpols, són els que marquen les "línies de treball" per fer solvent la nostra economia. Es parla de donar confiança, de tranquil·litzar els parquets, de flexibilitzar el mercat de treball, de rebaixar despeses fiscals, etc. Tot, per rebre el mannà sagrat dels inversors.
La qüestió és que els polítics han cedit al empresaris el control absolut sobre les polítiques econòmiques, és a dir, sobre el pilar de qualsevol societat, ja que el model econòmic defineix el model social i productiu d'un país.
Discutir semblant estupidesa ja no ve al cas, el que últimament em té perplex és la pregunta de: A quins empresaris hem regalat la nostra societat? Doncs, si un fa un seguiment, la majoria d'ells han passat alguna vegada per la política, mai han creat una empresa pròpia, han treballat a la banca i no se'ls coneix cap iniciativa empresarial que hagi generat ni una millora per al món, ni una patent innovadora, mai, però mai, juguen amb els seus propis diners i finalment, no creuen en el lliure mercat.
Aquesta última afirmació pot semblar un contrasentit però he arribat a la convicció que el neoliberalisme no creu en el liberalisme. Bé, sí, fins que ja no és rendible, llavors va al proteccionisme d'estat, els sistemes de control públics i el poder executiu com un pare salvador, just el contrari que afirma quan l'economia va vent en popa.
Alguns exemples:
El president de la CEOE, Joan Rosell no se li coneix una empresa pròpia i no treballa en el sector privat des de 1995. Això sí, ha estat conseller en multitud d'empreses, sobretot del sector elèctric i immobiliari, dos dels sectors més subvencionats per l'estat. Aquest senyor cobra un sou públic, ja que la CEOE rep una subvenció anual d'uns 400 milions d'euros. En el seu càrrec no es cansa de demanar "flexibilització laboral" però ell té un contracte blindat. No parlem de l'anterior president de la CEOE, Gerardo Díaz Ferrán, encara amb causes pendents i un bon nombre d'empreses enfonsades a l'esquena, el seu patrimoni no s'ha vist afectat per aquests fracassos empresarials. Per descomptat, si jo fos empresari no estaria molt a gust amb que aquests tipus em representessin.
Josep Piqué, és un altre empresari que mai ha creat empreses, es limita a gestionar, malament en la majoria dels casos, diners aliens i quan vénen baldades, salta a una altra empresa i/o institució semipública com és el cas del Cercle d'Economia. Piqué va ser acusat de frau sent ell ministre per les seves activitats com a president de l'empresa ERCROS en 1992. No obstant això, va ser exculpat i l'Audiència Nacional va arxivar definitivament el cas Ertoil. Avui, Josep Piqué és president de Vueling, càrrec que compagina amb el consell d'administració d'Applus i la presidència del Cercle d'Economia de Catalunya. A principis de 2009 va llançar Pangea 21 Consultora Internacional, una firma especialitzada en assessorar les empreses a sortir a l'exterior, especialment als països emergents. En ella ocupa el càrrec de president, i compta amb dos socis més: Pedro Ferreras (expresident de la SEPI) i Miquel Nadal (ex Secretari d'Afers Exteriors). Al febrer de 2012, el president del govern d'Espanya, Mariano Rajoy, va nomenar Piqué representant de l'Estat en el consell d'administració del gegant aeronàutic europeu EADS, propietari d'Airbus4 i Eurocopter entre d'altres, amb gran repercussió internacional. O bé li rendeix molt el temps o en realitat no compleix cap de les funcions per les que cobra entre 6 i 8 sous.
Sense arribar a aquests extrems, aquí encara cou el cas de Spanair, una iniciativa d'empresaris emprenedors que només va aguantar mentre va rebre ingents quantitats de diners públics.
En general, les empreses de serveis bàsics, aigua, llum, gas, etc, han tingut unes boniques portes giratòries entre la política i els consells d'administració per assegurar grans beneficis amb subvencions públiques. Un dels casos més grotescs és el de l'exministre franquista Rodolfo Martín Villa i la seva gestió de les renovables a Endesa.
Però també en altres àmbits passa el mateix, cultura, esports, etc. Si s'analitza el currículum dels empresaris que l'administració posa com a exemple (CiU ho ha fet en diferents institucions en els últims temps) solen aparèixer empreses o iniciatives que només han existit per les subvencions públiques, fracassos sonats en negocis dels que miraculosament són rescatats per les arques públiques o llocs d'una suposada representació sectorial, ben remunerats. I els exemples no s'acabarien mai.
I aquests són els models que ens diuen que hem de seguir, els seus emprenedors són aquells que ho fan amb el carnet de partit a la boca. Els seus empresaris són els que sempre salten amb xarxa.
Jo gairebé agrairia el retorn dels industrials i empresaris de la vella guàrdia, aquests dels que ja et podies esperar que explotessin al treballador però que, almenys, eren els primers a entrar a la fàbrica i els últims a sortir. Els valors de la societat basada en l'economia productiva han desaparegut. Ara només hi ha l'economia especulativa i el mercadeig d'informació privilegiada.
En dos anuncis recents, d'entitats bancàries, podem veure la desraó d'aquesta nova casta de falsos empresaris. En un, el de Bankia, s'al·ludeix al fet que "és moment de donar corda entre tots" i afirmen que donaran no sé quants milions en crèdits a la petita indústria i particulars. Després que la seva nefasta gestió s'hagi endut per davant milers d'empreses, que la injecció astronòmica de diners públics ha obligat a suprimir ajuda als aturats, el cinisme és vergonyant.
El segon anunci, és del Banc de Sabadell i ens parla de selecció natural. Mentre veiem uns simptomàtics animals dissecats, ens evoquen a Darwin. El darwinisme econòmic s'ha usat al llarg de la història per justificar la supervivència del més fort, del que millor s'adapta als canvis, i com en l'anunci, el que s’emporta els diners a un lloc segur. Però aquest darwinisme és un parany monstruós ja que en l'entorn natural, totes les espècies juguen en igualtat de condicions i en canvi en l'economia, els neoliberals utilitzen un as a la màniga, els diners públics.
No crec en el liberalisme econòmic, ni en aquells empresaris fets a si mateixos, però menys crec encara en aquest neoliberalisme i aquests falsos empresaris fets a l'ombra dels partits.
Per cert, tenim una Ministra de treball que no ha treballat mai. Mai ha tingut una nòmina, excepte el sou del PP.
http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/activisme-i-contracultura/article/en-mans-de-falsos-empresaris.html