La creació del bon pobre

Des de la construcció del sistema de classes, més enrere inclús que l'establiment a les ciutats, la distribució dels recursos sempre ha estat desigual i mancada d'equitat. Fora de petites comunitats sota el que ara s'anomena socialisme tribal, sempre ha aparegut una classe dominant i minoritària i una massa dominada. Molts han estat els mecanismes per establir aquest sistema i entre ells destaca la idea de “el bon pobre”. La religió ha estat bàsica per a adotzenar al poble amb la promesa de que en un altre visa, al paradís amb verges o al cel redemptor el pobre trobarà la recompensa d'haver estat submís i obedient mentre altres viuen en la opulència.

Un cop la societat occidental ha perdut la por a l'infern, sistemes de repressió violenta han substituït, en part, l'adoctrinament moral. Tanmateix, la violència, malgrat pot deixar-nos en xoc, pot provocar reaccions no desitjades. L'ira del poble és perillosa. Per això la por a patir la repressió ha d'anar acompanyada de complements psicològics i morals.

Darrerament en aquest país, i potser amb d'altres, tot i que desconec la situació quotidiana és de suposar estratègies similars, hi ha la consolidació del bon pobre. Economistes, polítics i analistes, comentaristes, etc. apel·len al seny, ens fan culpables de la situació fent-nos creure que poc o molt tots em estat banquers desfalcadors, polítics corruptes, constructors avariciosos, especuladors indecents. Però no tothom es creu el conte de la caputxeta així que s'han posat amb totes les ganes a reconvertir els drets socials en obres humanitàries. És una tècnica antiga, el ric que acull al pobre el dia de Nadal, la caritat del dia del Domund, les dones amb abrics de pells posant enganxines a les portes de les esglésies amb la guardiola pertinent, els sopars benèfics d'Unicef, etc.

Amb la democràcia el país, si be amb algunes mancances evidents, com ara el dret a l'habitatge, es va anar dotant a cop de pressió ciutadana i d'interessos sectorials d'eines de sustentació social per aquelles persones que l'economia de mercat anava deixant inevitablement a les cunetes. Es obvi que el capitalisme és un sistema efectiu a curt termini però que necessita, per subsistir, de crisis periòdiques que posin el comptador a zero, siguin guerres o daltabaixos financers. En aquestes dinàmiques amb dent de serra, creixement, caiguda, creixement caiguda, tant l'anomenada meritocràcia com el sistema de classes genera víctimes propiciatòries. En base a com els països tracten a aquestes persones es pot mesurar la seva salut social i democràtica. Amb aquest termòmetre Estats Units sempre figura en la franja baixa ja que el seus pobres no ho son per circumstancies, mala sort o origen social (sempre teòricament) si no perquè volen. El país de les oportunitats rebutja als desfavorits per dropos.

Europa sempre ha tingut una posició a mig camí de la hipocresia i la justícia social. Quan més conservador el país menys justícia social i més hipocresia caritativa. La dreta no creu que l'educació, la sanitat, la cultura, etc sigui un dret universal. Cal deixar clar que no son serveis públics sinó productes, per qui pugui pagar-los. Després ja es creen mecanismes per “ser solidaris”. Aquí cal aclarir que molts cops la esquerra parlamentaria ha fet polítiques de centre-dreta abraçant el neoliberalisme amb un fervor obscè, però això no vol dir que no existeixi una ideologia d'esquerra el que passa es que es troba molt lluny de les seus dels partits. Així que ara a Catalunya i a Espanya estem en plena eufòria “humanitària”. En primer lloc es desactiven sistemes de contenció social: l'atur, la sanitat, la llei de dependència, els subsidis bàsics, etc. Acte seguit es fan campanyes on alguns famosos ens diuen que hem de ser solidaris, optimistes i bons jans: “Esto sólo lo arreglamos entre todos” i la recent “Somos” son bons exemples. Aquí el pobre ja no te dret a una pensió digne ni a una renta bàsica sinó que per la bondat dels que tenen diners a cabassos pot optar, si es porta be, a una almoina. S'estan desenvolupant tot un ventall de estratègies similars. Les taxes universitàries augmenten de forma injusta i general però, segons ells, ho compensen amb un major nombre de beques. Un estudiant becat és un assalariat que no protesta. L'Universitat deixa de ser un espai de creació i exploració ideològica per ser una factoria de contribuents. Avui TV3 celebra el que podria ser la cirereta del pastis de la hipocresia. Es fa just quan més ha retallat el govern drets socials, subsidis per llei, prestacions sanitàries (el meu pare ,ahir hem deia preocupat, que no sabia que faria si tenia que pagar l'ambulància que el porta a fer la diàlisi dia si dia no). Cap iniciativa per abaratir el lloguer, cap intent de que les entitats bancaries intervingudes posin els seus actius tòxics, es a dir, habitatges buits, al servei del país que els està rescatant. Ara a Madrid, amb el recolzament de CIU, parlen d'amnistia fiscal per a les grans fortunes. Res de que la Església pagui IBI pel seu immens banc immobiliari, que va molt més enllà dels temples de culte. Ja no parlo de Bankia o Catalunya Caixa que fa mal sang. I just en aquest moment la primera i flamant Marató contra la pobresa i per promocionar-la fan un espot d'aquells tipus Pep Guardiola, amb una metàfora sencilla i alhora perversa, falten cadires per a tots i si ets bon minyó igual et cau una plegable. Es com allò de llevar-se ben d'ora i sense retrets. Sobre tot sense retrets, no fos que les places es tornessin a ocupar demanant justícia.
Fa només uns dies es va fer el lliurament del Català de l'Any, el locutor Josep Ma Puyal va fer un discurs emocionant. Li va dir al president Mas que el veia un home honrat però sol i li va fer saber que tot el poble es al seu darrera. No va dir que entre el poble i ell hi ha un mur de Mossos d'esquadra antiavalots sense identificació i amb ganes de brega pel que pugui ser. El discurs, amb moltes referencies a l'humanisme i la solidaritat (el català no soc jo es la senyora que no arriba a fi de mes, etc.) ha estat retransmès fins l'avorriment, ha donat portades i titulars. A la mateixa gala la Plataforma d'afectats per la Hipoteca.va rebre un premi menor, convenientment descativat anomenant-lo “iniciativa solidaria” El seu no va ser un discurs de bondat sinó de justícia. No parlava de solidaritat sinó de lleis que regulin l'usura dels bancs. El seu discurs no va ser retransmès i a la web de TV3 no és pot veure. Tanmateix, a corregut força per la xarxa.

Avui no veuré la Marató, no perquè no cregui que cal recaptar diners per pal·liar els efectes de la crisi entre les classes socials que més brutalment les estan patint. No el veure, perquè em puc imaginar el “testimonis colpidors” els “herois anònims” els “gestos solidaris”. L'únic que podria fer d'aquesta marató alguna cosa creïble és que Mas-Cullell sortís dient que s'han acabat les retallades del sector public, que pensa nacionalitzar els banccaixes diversos i evitar els sous pornogràfics dels alts directius. Que sortís Bio-Ruiz dient que la seva afiliació al lobby de les clíniques privades l'impedeix complir amb el càrrec. Que Mas destituïes en directe a Felip Puig per la quantitat de delictes legals i morals que ha comés o que ha permès que els seus Mossos els cometessin. Llavors la marató per la pobresa seria real. Que Abertis renuncies als peatges en aquelles autopistes que porten pagades més de 15 anys. Que anunciessin que, per llei, la dació de pagament seria una realitat demà i que Mordor (La Caixa) deixes de patrocinar els esports de TV3 per retornar els interessos abusius que han aplicat des de fa dècades. Peró es clar, és que si fessin tot això potser no caldria la Marató.

Els pobres no han de rebre caritat sinó que les lleis han d'impedir que el sistema capitalista generi pobres en quantitats industrials. No cal que els cantants facin un disc per recaptar donatius per resultar creïbles, n'hi hauria prou amb que desmuntin el tinglado de l'SGAE. No volem partits del Barça pels pobres nens, volem que els futbolistes paguin els impostos que corresponen i que els equips de futbol paguin hisenda el que deuen. No ens cal gestos solidaris, cal justícia social, equitat econòmica. Que les SICAVS paguin l'IVA al 18% i no caldrà almoines. No ens calen empresaris benefactors en cal que el diferencial entre els alts directius i els treballadors de base no segueixi creixent exponencialment. En definitiva, la marató de la pobresa hauria de tancar la borsa, i retornar a una economia productiva en comptes d'una economia especulativa.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/activisme-i-contracultura/article/la-creaci---del-bon-pobre.html