Ara fa una pila d’anys, al voltant de 30, diria, jo era indepe. Ho era quan poca gent creia en la independència. Ho era amb una barreja d’utopia, acne mal portat, ganes de fer-se el milhomes i consciencia de classe. Perquè llavors ser independentista era sinònim de ser republicà, amb tots els valors politics que porta de motxilla aquest terme a casa nostre. Estava a l'orbita de l’MDT i vaig viure en directe com Pujol es va inventar i subvencionar La Crida, "La chillada" li dèiem, per desmuntar un grup independentista d'esquerres. En aquell temps me’n vaig emportar alguna que altre hòstia dels nacionals, alguna detenció i una fitxa policial que no se si encara deu existir. Tot d'anar per casa, si ho comparaves amb el País Basc. Allà la poli, amb el beneplàcit del PNV va deixar anar l'heroïna com llaminadures per trencar l'esquerra abertzale. Els que els feia por dels abertzales era el mateix que el que li feia por a Pujol del MDT, la seva arrel obrera, socialista y radical. Tot s’ha de dir, sense cap connexió amb els sindicats que estaven en un altre planeta. Érem il·lusos, òbviament. Malgrat tot fèiem por. El suficient com per finançar amb diners públics una entitat com La Crida entitat que l’únic propòsit que se li coneix va ser desmuntar l’MDT i fer les etiquetes en català. Això si que ens agrada als catalans, ja pot ser un producte de merda fet per nens a l’India però que l’etiqueta sigui en català. Ja pots carregar-te un parc natural amb una urbanització però posa-li Rosa dels Vents o Pau Casals. Va passar alguna cosa semblant, encara que per altres motius, més electoralistes, quan ERC despuntava. Llavors Pujol va finançar el Pi de Rahola i Colom, que ja venia de fer-li la feina bruta a La Crida.

Al cap del temps me’n vaig adonar que els que els feia por, no era que fóssim indepes, era que érem republicans i socialistes (no l’eurosocialisme de pa sucat amb oli del PSC). Vaig conèixer gent d’arreu i el nacionalisme va deixar de ser important per mi. Em vaig ficar amb això del disseny i la veritat vaig estar desmotivat políticament el que va durar la festa i la festa va ser llarga. Molta nit, molta música, molt afterpunk i una mica de autocomplaença, perquè no dir-ho. Estava en projectes de gremi, treballant per causes que no se si ho mereixen. Un il·lús, probablement.

Amb els anys vaig veure que el que m’unia amb algú de les lluites antiglobalització de Bolonya, de Berlín o de Malasaña era una certa condició de classe i era molt més que el que m’unia amb un nen de casa bona que es posava d’adhesiu del burro català i de l’estelada, al 4x4 comprat per el papà, per anar a esquiar. Tot i que com va dir un, ara ja no és com abans, ara puja qualsevol a les pistes. M’entenia més amb una sudamericà que venia de viure al Xile d’Allende o la Nicaragua sandinista que amb un senyor de Berga que creu que Catalunya és una mena d’arcàdia feliç, on no hi hauran castellans lladres i moros de merda que li treballen els camps i a sobre volen un llit per dormir. Vaig tornar a la política però vaig canviar d’escala, estava en lluites de barri com al Raval o a Poble Nou i en lluites globals, com les cimeres pel clima o  l’FMI. Seguia sent un il·lús. El tripartit, suposadament d’esquerres, de l’Ajuntament va fer molt de mal. Primer es va carregar tota la xarxa de petits espais autogestionats: Banana Factory, El Submarino, El setè cel, El Cinema Princesa, cases okupes, etc. Si t’hi oposaves eres un antisistema. Es veu que el sistema es basa en especular tot el que es pugui. Ens van titllar de nostàlgics per defensar el patrimoni industrial de Poble Nou i sobretot el patrimoni humà, immaterial, que es produïa a llocs com Can Ricart. Alguns es van posar davant de les excavadores per aturar-ho. Avui Can Ricart es mor de fàstic, ara que les plusvàlues ja no donen els obscens redits que donaven.

D’ençà de fa uns quatre o cinc anys vaig viure la revifada del nacionalisme amb una certa distancia, entre suspicàcia i condescendència, ho reconec. Qui eren aquests que vint anys després treien de nou el “cristo gros” de la independència, quan llavors no ens volien veure ni en pintura?. La meva suspicàcia es basa en alguns fets, potser pensareu que agafats pels pels. L’eclosió del 15M, el setge al Parlament, el moviment en defensa de l’escola pública, la marea roja, els moviments contra les retallades de la sanitat, els casos de corrupció, un govern format per neoliberals amb interessos privats més que sospitosos i una política clavada a la del PP, aquest va ser l’escenari en que Artur Mas va fer un gir cap al sobiranisme proactiu. Ell mateix havia dit que això del nacionalisme era una cosa antiga, poc del segle XXI, però renoi com s’hi va agafar quan va veure que amb les legítimes munions de gent de l’11 de setembre es podia fer ombra als aldarulls de Plaça Catalunya o de la vaga general o de les protestes per les taxes universitàries (les més altes de l’estat) o de Can Vies o de tantes altres coses.  També és cert que l’anulació de l’Estatut, que el mateix Artur Mas havia descafeïnat amb Zapatero, un diumenge a la tarda, va ajudar a crear el clima propici.

I la cosa va anant agafant velocitat empaitats per la societat civil que en una barreja de sentiments molt arrelats a les famílies i l’esperança de trobar una sortida a una situació econòmica insostenible mirava el futur amb il·lusió. La crisi, aquí, era per molts motius, com arreu del món occidental, però sobretot el que feia mal és el dèficit fiscal i el menys teniment en infraestructures i les politiques d’austeritat que tant sols amaguen privatitzacions fetes a mida. Un país nou. Això si que sonava be. Amb un país nou tot és possible, i va arribar el famòs procés. Tanmateix, no m’ho empassava i no ho feia perquè en aquelles coses en que la Generalitat tenia competències estava fent el mateix o pitjor que el PP a Madrid. No, no tot es justifica per l’espoli centralista. Un exemple? Tabasa, si voleu saber més, mireu a Google com Mas li va vendre a preu de saldo una de les empreses més rendibles al seu amic Salvador Alemany, president d’Abertis i assessor econòmic per a la transició nacional. Dos anys després de la compra, Túnels del Cadí eren venuts pel doble.

Tanmateix, dos fenòmens paral·lels, encara que molt diferents, estaven al caure. Per un costat l’eclosió del moviment 15M, convertit en diferents formacions polítiques. Amb tots els dubtes possibles i totes les cauteles d’un que te quaranta llargs, ha estat de llarg, el més interessant que ha passat a l’esquerra en els darrers anys. D’altra banda les CUP, una formació que, con l’MDT vincula independència i socialisme i que portava anys fent una feina molt seria als ajuntaments fa el salt a la política nacional. De sobte, tornava a tenir sentit, no el nacionalisme, que he acabat entenent que només pot ser de dretes si no l’independentisme, per canviar-ho tot. Ambdues coses em semblen rellevants i sempre he cregut que la lluita de classes els uniria més enllà de les banderes. No se si passarà, però de moment he votat a uns i altres creient que ho feia pels que podien fer, en cada ocasió, més per la justícia social, prioritària per a mi. Segueixo sent un il·lús i és molt possible que en un grau o un altre m’acabin decebent, però no és el cas, de moment.

Així que amb tot el respecte. Molts d’aquells hiperventilats (com diu el gran David Fernández) que arribeu a l’independentisme fa menys d’un lustre, agafeu-vos-ho amb calma. No em feu creure que CDC o Junts pel Si o Democràcia i Llibertat o com es vulgui dir el proper invent del Mas per ocultar les sigles d’un partit corrupte fins les arrels, és qui ens portarà a la construcció d’un nou estat perquè no cola. No se pas que passarà ara, si hi hauran eleccions o si Junts pel Sí farà un alguna cosa. De fet, al marge del que es pugui dir de la CUP, l’elecció de Mas avui és ben fàcil, o pàtria o poltrona, ell escull. Però el que no hem fareu creure es que després de totes les traïcions de CIU, després de 23 anys de pujolisme, després del Majestic i el pacte amb Zapatero, després de Millets i les seus embargades, després del desallotjament de la Plaça Catalunya, després de “ Que se’n vagin a servir cafès a Londres i aprenguin anglès”, després de recolzar totes i cadascuna de les lleis de l’austericidi de Madrid, ara resulta que no serem independents per que una colla d’anticapitalistes, tossuts i malcarats no volen fer president al senyor que més diners públics ha desviat pel Grup Godó des del franquisme. No fotem, que ja tenim una edat.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/activisme-i-contracultura/article/no-fotem.html