En un estudi, estrany però real, uns economistes nordamericans van fer una comparativa entre les conilletes Playboy i la marxa de l’economia. Sembla que quan les coses van bé, les noies de la popular revista tenen un aspecte jovenívol, gairebé adolescent. Per contra, quan les borses cauen, les dones que s’exhibeixen son més madures, amb més corbes, es podria dir que més maternals. Quan tot rutlla l’home té tendència a pensar en un affaire, quan van maldades busca refugi, en la mare, esclar. Guaiteu aquests dies les portades del Playboy, sempre amb esperit científic, i ja em direu com va la borsa. La recerca d’aixopluc, de refugi, és tan vella com l’home i, com veieu, s’expressa de les maneres més curioses. El primer gest arquitectònic és la cabana i el primer d’interiorista la cova.
La Cabana de Heidegger
Tot plegat em ve al cap perquè ha arribat a les meves mans el llibre La cabaña de Heidegger, de l’editorial Gustavo Gili. Un espacio para pensar, hi posen de subtítol. Vet aquí un nou ús en què no havia pensat: un aixopluc (die Hütte, en alemany) no per protegir-se del fred o del sol sinó del soroll de la vida quotidiana. Des del 1922, Martin Heidegger va instal•lar-s’hi diferents temporades per escriu re. La protecció de la cabana contrasta amb la bellesa dura del paisatge exterior. És un llibre interessant que mostra la dualitat perillosa del filòsof entre l’austeritat d’un lloc de reclusió, enmig de la Selva Negra, i alhora una inspiració de puresa que emana de la natura i la vida espartana que tindria com a resultat la seva implicació amb el regim nazi. Tanmateix, és una bona lectura per entendre els seus textos, sovint referenciats per arquitectes, on hi ha una reflexió sobre habitar, al voltant del concepte lloc, que es pot entendre com a indret i alhora com a espai de pertinença
La cabana de Le Corbusier
Per veure si la ideologia pot configurar aixoplucs diferents, consulto textos sobre la coneguda cabana de Le Corbusier. Cerco informació sobre Le cabanon a Roquebrune-Cap-Martin, on l’arquitecte va passar algunes temporades i els darrers dies de vida. De fet, fins fa poc es podia veure una rèplica a escala real d’aquest aixopluc del 1952 al RIBA (Royal Institute of British Architecture) de Londres. A la rèplica s’hi han inclòs unes fotografies que tapen les finestres que reprodueixen els paisatges originals del Mediterrani. Le Corbusier,malgrat afirmar que va fer el disseny bàsic de la seva cabana en 45 minuts, va escollir estratègicament les obertures per tenir les millors vistes. L’austeritat de dins contrasta amb l’exuberància de l’exterior. Hi trobo el mateix neguit per reduir al màxim les necessitats materials. Heidegger i Le Corbusier es refugiaven a les seves cabanes, del soroll, de les presses, però hi ha diferències. Mentre l’alemany ho fa amb un esperit heroic, de renúncia volguda (no tenia aigua i l’havia d’anar a cercar a un pou), Le Corbusier ho fa com a part de les seves vacances. La renúncia de l’arquitecte és feliç, assolellada, al sud de França, la del filòsof alemany és dura, freda, es diria que cercant un cert martiri. Le Corbusier estableix la seva relació amb el lloc des d’un paisatge humanitzat, que es el mediterrani. De fet, és en el paisatge on mor, nedant lliurement en les aigües blaves. Heidegger veu una dimensió èpica a la natura feréstega de la Selva Negra. A Le cabanon no hi ha èpica sinó renúncia lúcida del que es superflu, sense patiment.
La cabana d’Enric Miralles
Als jardins del Palau de Pedralbes hi ha una altra cabana. La cabana de jocs d’Enric Miralles i Benedetta Tagliabue, Kolonihaven, la van anomenar, que vol dir caseta de fusta. Va ser feta per a la seva filla i el que volia aixoplugar era el joc, la diversió. Aquí el que protegeix la cabana és la imaginació, perquè la caseta pot ser mil coses alhora. No està definida, no és completa. Són els nens els que l’acaben de fer. Els arquitectes van agafar una imatge de Le Corbusier on es veu una nena que convida un adult a jugar amb ella. Per això la caseta té dues alçades, perquè hi puguin entrar nens i adults, i per això sembla que volem aixoplugar, a banda del joc, el pas del temps. Malauradament, als jardins de Pedralbes està exposada com a escultura, envoltada d’una catenària que no t’hi deixa acostar. Així, l’aixopluc és inútil, ja no protegeix res, és protegit, no sé ben be de què, per un codi artístic que l’allunya dels nens.
Jo, quan busco refugi, en comptes de noies maternals prefereixo pensar en cabanes. Tal com diu Manuel Vicent en un article recent: “La seguretat que ens dóna la cabana es perd juntament amb la nostra innocència. Un dia vam deixar de jugar. A partir d’aquell moment vam quedar desaixoplugats, sols a la intempèrie, lluny del món dels somnis, davant d’uns enemics reals”
http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/arquitectura-i-urbanisme/article/aixopluc.html