Apamar és un terme català sense traducció. Potser perquè vivim en un país tant petit que des d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí, que deia el poeta. El cas és que conèixer el territori,  apamant-lo és gairebé com aquell personatge de Borges que fa un mapa a mida real del seu país creant un país exactament igual però de paper, és a dir, anar al detall. En temps de Google Earth sembla estrany que algú es pugui dedicar a fer mapes i a més fer-ho amb visions artístiques, arquitectòniques, politiques i socials, al marge de l’oficialitat i l’omnipresent cercador de internet, però això és justament el que ha passat. Des de que els Situacionistes van establir la deriva com a manera de mapejar un territori i parlaven del “caminar com a pràctica estètica”, molts són els que s’han apropat al mapa com a forma de conèixer o reconèixer una zona, un paisatge, un barri, una frontera.

La mostra està comissariada per Maral Mikirditsian, Laia Solé i Ramon Parramon, aquest últim és alhora el director del centre. "Apamar. Gràfiques, mètriques i polítiques de l’espai” és una selecció de propostes que des de les pràctiques artístiques, l’arquitectura, el disseny o l’activisme intervenen a la ciutat. Totes coincideixen a proposar alternatives a les formes més convencionals de representació de l’espai, a la manera d’interpretar-lo i de viure-hi.

Alguns dels treballs revelen situacions conflictives latents al territori i generen mapes que contribueixen a interpretar-les. D’altres es refereixen a processos socials autogestionats que utilitzen la cartografia per activar estratègies col·lectives, construir una xarxa i cercar sistemes alternatius per als ciutadans.

La majoria de projectes són oberts, difusos, són més processos que resultats i per això la seva visualització no resulta fàcil. Tanmateix, la potencialitat de conèixer realitats llunyanes com amb el treball “Beirut: Mapping Security”, de Mona Fawaz, Ahmad Gharbieh i Mona Harb, que analitza els nombrosos tipus de mesures de seguretat que s’han establert al municipi de Beirut com a conseqüència dels conflictes armats que el país ha anat vivint des dels anys 1970, paga amb escreix les mancances estètiques o narratives. 

Sovint les fronteres són espais de conflicte i potser una de les més complexes és la frontera entre Mèxic i Estats Units. A “LRPT (La región de los pantalones tranfronterizos)” el col·lectiu Torolab fa visible la mobilitat transnacional dels habitants de les ciutats de Tijuana i San Diego. Mostrar allò que Google Earth no veu o no vol veure com instal·lacions militars, camps d'entrenament, edificis governamentals, platges nudistes o bé entorns que han estat manipulats per l'especulació, és el que proposen Isaki Lacuesta i Isa Campo amb “Llocs que no existeixen”. Inclou una sèrie de retrats i filmacions d'espais reals d'Espanya, Colòmbia, Equador i Rússia, entre altres.

Però potser el treball que té més recorregut com a procés participatiu i social és el de “Geografie dell’Oltrecittà” i “Agroculture nomadi”, de Stalker / Primavera Romana, amb el que generen i comparteixen el coneixement social i la sensibilització sobre les transformacions urbanes. A banda d’“apamar” els “descampats” de les afores de Roma, recullen la collita de les oliveres ornamentals que es troben es espais urbans aconseguint 32 litres de bon oli, envasat amb el nom d'Olio PU.RO.  Fent una derivada del conegut oli de Joseph Beuys però amb vocació social, ja que reparteix els guanys entre col·lectius que viuen en precari i que de fet col·laboren en la collita, i denuncien l'explotació que pateixen des de fa anys els treballadors africans en els camps de Rosarno al sud d'Itàlia.

En tot cas, els mapes que formen part de l‘exposició només són un exemple de molts altres col·lectius que Ramon Parramon i abans Martí Perán porten temps cartografiant. És una forma de reconèixer la realitat i poder operar en ella,  un primer pas, i esperem que no sigui l’únic i que en el futur altres col·lectius passin del gest icònic i estilístic del maping a l’acció directa sobre les realitats en les que treballen. Com a mostra d’aquests nous camins, trobem la xarxa “Guifi.net” que proposa una alternativa a les operadores de telefonia oferint accés a internet per ones. En principi va ser per a zones de Catalunya sense cobertura però ara s’ha estès com una veritable xarxa paral·lela.

Però també els territoris íntims i personals es poden mapejar com ho fa Sara Nelson Wright mostrant els viatges de sis persones dins de  Brooklyn a partir dels canvis de domicili per qüestions de feina, amor o necessitats de més espai, més llum, etc. Aquesta peça i les altres conviden a mapejar la vida d’un mateix o el territori que transitem. Com seria el mapa de la nostra activitat diària, el dels nostres affaires sentimentals, el de la nostra opció política o identitària? Sospito que molt diversos i amb pocs punts en comú amb els mapes i les fronteres oficials.

I on queda Vic en el vostre mapa? En el meu cada cop més a prop.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/arquitectura-i-urbanisme/article/apamar--gr--fiques--m--triques-i-pol--tiques-de-l---espai.html