Suplement de l'Avui (15 de novembre de 2008)

Fa uns dies, al pavelló Mies Van de Rohe hi havia un arquitecte llegint a un públic atent. Res de sorprenent, si no fos perquè la lectura era de poesia i la poesia era de l’arquitecte. Em trobo amb Quim Español, arquitecte de Girona, amb una àmplia obra feta conjuntament amb Francesc Hereu, amb diversos llibres d’arquitectura publicats, el darrer Forma i consistència (Fundació Caixa d’Arquitectes), però també amb uns quants llibres de poemes, el més nou70 poemes (Edicions de 1984), meitat recopilació, meitat poemes nous. M’avisa, d’entrada, que acostuma a fugir de paral·lelismes fàcils entre arquitectura i poesia, així que em reprimeixo fer-los, tanmateix, una i altra vegada les dues disciplines es creuen i les consideracions per enfrontar-se a un projecte arquitectònic o a l’escriptura d’un poema poden traspassar-se sense gaire dificultat. La seva obra poètica és rica en significats, una dimensió que reclama per a l’arquitectura. “La bona arquitectura té capacitat suggestiva, té connotacions, incorpora el temps, té capacitat rememorativa i, finalment, té lectures significants. Però això es dóna poques vegades”. Ara, que tant es parla de l’arquitectura icònica, que sembla que la tasca de l’arquitecte està només en la pell, sobta aquesta pobresa de significats. “És que les icones acostumen a ser lectures primàries. Els arquitectes que treballen en l’arquitectura comercial necessiten lectures molt bàsiques. Quan Jean Nouvel explica la torre Agbar parla de muntanyes de Montserrat o d’un guèiser, no semblen referents gaire elaborats. Fins i tot els arquitectes carrossers, podríem dir exterioristes, cerquen l’impacte pel caràcter extraordinari de la forma, per la sorpresa i no per la subtilesa”.

Originalitat sobrevalorada
“Estem tocant un dels aspectes més sensibles de l’arquitectura. L’originalitat és dels tòpics menys originals del segle XX. Hi ha molts edificis als quals no els va bé ser originals, perquè són els que creen teixit. Són la musculatura de la ciutat i no han de tenir singularitat. Es fa un esforç molt laboriós per fugir de la normalitat com si la normalitat fos un error. La capacitat de construir espai, forma, llum, no ha variat. Com que això no és sorprenent, es busquen recursos externs per cridar l’atenció”. Llavors parlem del que jo en dic arquitectura ceba, en què vas trobant lectures interessants en diferents nivells, i li pregunto si passa el mateix amb la poesia. “Té capes de significats sobreposats, però és molt difícil treballar en més de dues capes: el pretext i el significat. Encara que també és important la música. Sense artificis, la mateixa entonació de les paraules, prenyades de significat, ha de contenir musicalitat. Molts poetes fan prosa retallada”. Li pregunto el perquè de la fascinació que senten per la poesia arquitectes com Joan Margarit o ell mateix. “Crec que és la capacitat del poema per descobrir aspectes ocults de la vida, es tracta de dir molt en molt poques paraules. En poesia es tracta de precisar menys i de suggerir. Mallarmé va dir: “Nomenar és destruir les tres quartes parts del poema, suggerir vet aquí el somni”.

Paral·lelismes
A aquestes alçades ja m’atreveixo a preguntar-li per paral·lelismes entre obra poètica i projecte arquitectònic. “En tots dos aspectes naveguem en l’ambigüitat, ens mou una certa inquietud, una voluntat d’expressar alguna cosa que tenim a l’inconscient”. D’aquest entorn poc definit en surt una forma definida, de matèria, d’ús, d’estructures en l’arquitectura i de so i densitat de significats en la poesia. I ara parlem de les diferències. Fent un edifici m’imagino molts interlocutors, moltes limitacions. Fent un poema m’imagino el vertigen de la llibertat. “Quan un artista es pensa que ha aconseguit la llibertat és quan s’aboca al fracàs. En arquitectura hem d’acceptar els condicionants que ens porta cada obra perquè l’arrela al lloc, a la societat, i la fa implicada. Ara bé, la burocratització, l’excés normatiu, va fent que la nostra feina vagi reduint el seu àmbit. Potser arribarà un punt en què la feina de l’arquitecte serà tant prescindible com la del poeta”. Ja a casa, mentre llegeixo un poema seu sobre un unicorn, em ve a la memòria una frase de la conversa: “L’arquitectura que m’interessa és la que té capacitat rememorativa, la que és capaç de desvelar-te records que no només són teus, sinó que formen part de la memòria col·lectiva”. Penso que si canvio arquitectura per poesia, la frase també em funciona. Reconec que he fracassat a no cercar paral·lelismes.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/arquitectura-i-urbanisme/article/constructor-de-la-mem--ria.html