En aquest cas, qui vulgui fer aquest anàlisi haurà de fer-ho pel seu conte perquè l’exposició es limita a mostrar i fer escandall de peces arquitectòniques de l’època a traves d’imatges d’arxiu i contraposar-les a una esplèndides fotografies del britànic Richard Pare. A les fotos de Pare es veu l’estat actual d’aquestes icones del racionalisme i el constructivisme, en general un estat de degradació quan no d’abandó. Com a metàfora de la caiguda del regim comunista és evident i notòria, fotogràficament tenen un interès evident però l’exposició pateix d’un comissariat de MaryAnne Stevens, de la Royal Academy of Arts de Londres, i Maria Tsantsanoglou, del State Museum of Contemporary Art de Tessalònica, massa críptic.

Els edificis estan classificats per temàtiques: Govern i comunicacions, Indústria, Habitatge, Educació, salut i oci i un apartat específic per al Mausoleu de Lenin. La selecció és força acurada i no hi ha absències destacables. Malgrat tot, hom troba a faltar, si parlem d’arquitectura, més plànols, imatges de detalls, interiors, maquetes, etc. A la presentació ens diuen que aquesta arquitectura “va ser un model per als arquitectes del moviment modern i que pot ser encara un referent per als creadors actuals que s’enfronten al repte de treure el màxim profit dels recursos disponibles en favor de la comunitat”. És cert, i molt interessant per exemple, és com des de sudamèrica s’està recuperant paràmetres de treball similars als exposats, però en cap moment ens mostren aquesta relació i influencia. Per exemple, veiem com Le Corbusier va construir a Moscou  el Centrosoyuz una cooperativa de treballadors participant activament en el projecte socialista, però no ens expliquen com l’arquitectura soviètica va influenciar el seus treballs posteriors. També hagués valgut la pena seguir el rastre dels protagonistes, esbossats en alguns casos, com els que un cop caiguts en desgracia per l’stanilisme, acabaren els seus dies a Siberia.

L’exposició es completa amb la col·lecció Costakis del Museu Estatal d’Art Contemporani de Tessalònica. Ens diuen que “aquestes obres van ser recuperades en una època en què l’arquitectura d’avantguarda va ser proscrita a l’URSS, es van salvar de la desaparició i constitueixen ara un testimoni únic”. Certament, és una bona selecció i crea un diàleg interessant amb l’arquitectura que envolta les obres. El seu valor és innegable, personalment però, hagués preferit completar l’exposició amb més informació sobre els edificis, de llavors i d’ara, dels que hi viuen, treballen, etc. L’arquitectura d’avantguarda, va caure en desgracia amb Stalin “Amb la institucionalització de l’anomenat realisme socialista com a tendència oficial del nou règim stalinista, aquests artistes van ser considerats «indesitjables» i les seves obres es van enviar a províncies. És per això que la mostra també reflexiona sobre què n’ha quedat, de tot allò, gairebé un segle després”. És simptomàtic veure com arquitectes que signen gran obres als primers anys, passen després a fer obres menors, residuals i com el seu talent aconsegueix fins hi tot llavors crear edificis brillants.

El muntatge de Mamen Domingo i Ernest Ferré és lleuger, gairebé invisible, posant-se al servei d’unes peces potents per si mateixes. El gest de fer “flotar” les peces d’art envoltades del les fotografies ens deixa veure la totalitat de l’espai ajuda a crear una sensació de gran arxiu. La selecció arquitectònica és impecable y podem veure peces emblemàtiques com la coneguda com la torre de Vladímir Tatlin, el Monument a la Tercera Internacional, en una reconstrucció del 2001 procedent del Museum für Kunst und Gewerbe d’Hamburg, amb una maqueta de grans dimensions y un parell de vídeos que, aquí si, ens mostren la importància i la influencia de la obra de Tatlin i el Narkomfin la comuna d’habitages  Moisei Ginzburg. També destaquen per mèrits propis els treballs de Konstantín Melnikov, el club de treballadors Russakov i la seva pròpia casa.

En resum, una exposició molt recomanable per contingut amb peces importants de la historia de l’arquitectura moderna. Les magnífiques fotografies de Richard Pare, ja mereixerien per si soles una exposició i la col·lecció de pintures i dibuixos és aclaparadora. Tant sols, per qui això escriu, hi manca ambició narrativa en el comissariat, interfaces que comuniquin al visitant no expert, la transcendència que han tingut en la historia de l’arquitectura del segle XX i alhora com el socialisme utòpic dels primers temps de la revolució russa y la seva arquitectura segueixen sent bones respostes a molts dels problemes que te la societat, tot i que en un entorn de cultura finançada per una entitat bancària hagués pogut resultar contradictori.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/arquitectura-i-urbanisme/article/construir-la-revolucio-art-i-arquitectura-a-russia-1915-1935.html