Tens un mur que té just el punt natural que busques. Li poses finestra, i tot es complica. Jo copio finestres, les agafo del passat, sobretot, però la diferència essencial és el gruix de la paret. A l’actualitat les parets són tan estretes que les finestres sembla que trencaran la paret”. En acabar la seva xerrada tinc la sort de fer-li una entrevista i confirmo que serà una d’aquelles converses que més que servir-me per fer un article, em serviran per aprendre.
De Moura em parla del dibuix, crec que ho fa servir també per referir-se al disseny. Per això diu que “per trobar el to que m’agrada cal saber fins on he de dibuixar”. Parlem dels orígens i de com s’han fet conegudes les seves cases familiars. “La casa amb pati és una tipologia omnipresent a la tradició llatina, pot tenir moltes variants, però el conjunt de casa i el territori que l’envolta delimitat per murs, és gairebé universal”.

Per què cases unifamiliars? “Jo vaig començar amb cases petites perquè ni tenia contactes polítics ni venia d’una nissaga d’arquitectes. Després, a través de concursos, vaig començar a fer obra pública”. Què suposa el canvi d’escala? “Un home no és un nen que hagin inflat. No pots fer un estadi com una casa, no pot estar gaire dibuixada ni pots oblidar-te dels detalls; cal trobar el to”. Li pregunto per l’estadi municipal de Braga. “Vaig anar a l’Eurocopa i em va emocionar, sobretot el so. La pedrera que hi ha al darrere fa de caixa de ressonància i l’efecte es impressionant. No ho sabíem fins que es va acabar l’obra. Afortunadament encara existeixen les sorpreses”. No és l’únic edifici conegut, també hi ha les cases Manuel de Oliveira i la recent i encara no construïda per a Cristiano Ronaldo.

Del que no hi ha dubte és del seu segell portuguès. “No hi ha res més ridícul que negar el passat, negar els orígens”. Li dic que estudiant el seu treball, es diria que la seva obra està lligada al lloc i a la història. “La cultura és la sedimentació del passat, i cadascú pertany a la seva cultura. No puc fer res nou al marge de la història”.
Però ara és una figura internacionalment reconeguda, amb construccions arreu. Una de les properes a inaugurar serà a Santa Coloma de Gramenet; trobo difícil un apropament així a un lloc desconegut. “Quan mires un lloc no veus només el que hi ha sinó també el que tu hi vols fer. Jo no intento entendre un lloc on construeixo, només intento aprendre el que necessito per al projecte. Si acumulo massa informació em perdria en l’anàlisi. Així que aposto per la síntesi i sempre des d’una posició arbitrària. La síntesi és abans de l’anàlisi, si només analitzes, et perds”. Indago això de ser arbitrari, em sembla massa sincer. “Els projectes sempre comencen amb l’arbitrarietat, ja ho diu Rafael Moneo. Comencem per l’arbitrarietat i després arriba tot el procés; perquè l’obra sigui sòlida cal trobar els mitjans que justifiquen de manera clara aquesta arbitrarietat”.
M’interessa el que Souto de Moura anomena la naturalitat, que té aspectes vinculats amb la sostenibilitat però també amb d’altres termes. “L’arquitectura que m’interessa està plena de contradiccions i el grau de naturalitat depèn de com es gestionen aquestes contradiccions”. I afegeix una d’aquelles frases que sonen a titular: “Quan aconseguim que la gent estigui bé a les nostres cases i es fan seu el lloc, llavors apareix l’arquitectura, si no, simplement és construcció”.

Llavors, la sostenibilitat quin paper hauria de jugar?
“Quan l’arquitectura està en crisi sempre busca solucions i camins externs a la professió. Quan jo era estudiant era la semàntica, la semiòtica, després va ser la tecnologia, ara es la sostenibilitat. És cert que els darrers anys tot plegat s’ha fet massa formalista, hem oblidat que l’arquitectura és un art social. La sostenibilitat és una sortida per evitar cometre errors, com fer torres de vidre plenes d’aire condicionat. I la millor arquitectura sostenible és la vernacular. El saber col•lectiu que es transmet durant generacions és el que genera las cases intel·ligents. L’ecologia és una moda dels països rics. S’ha de fer servir el saber que els llocs tenen imprès i llavors s’aconsegueix ser sostenible sense artificis”.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/arquitectura-i-urbanisme/article/el-lladre-de-finestres.html