Muntar un campus universitari en poc més de quatre mesos és impossible amb les tècniques de construcció tradicionals. Els barracons estàndards els associem a una baixa qualitat arquitectònica i a un confort dubtós. ¿És possible tenir la qualitat de la construcció ortodoxa i les seves eines formals i combinar-ho amb la rapidesa i el baix impacte ambiental de la fabricació seriada? Aquest és el repte que es van plantejar els membres de Farenheit 451, format per Santi Ibarra, Toni Montes, Lluís Ortega, Xavier Osarte i Esther Segura, amb un sistema de prefabricats dissenyats i construïts a mida.
Visito amb Toni Montes l’obra, en ple muntatge, d’un nou aulari per a la Universitat Pompeu Fabra. A primera vista, veig que no hi ha la típica grua fixa presidint l’obra, i tampoc hi trobo les conegudes formigoneres ni les piles de totxos. “La posada en obra redueix molt el temps. En tres dies pots tenir l’edifici muntat, i la resta del temps ja no necessites grua”. Però sobretot sorprèn que l’aspecte de l’obra no sigui el d’una peça provisional repetitiva i precària. Òbviament, hi ha limitacions: els mòduls s’han de correspondre amb les mides del camió, ja que vénen des d’Astúries on hi ha la fàbrica. Tanmateix, els de Farenheit 451 han estudiat sistemes gràcies als quals,amb petites variants geomètriques, s’obtenen models molt diferenciats per adaptar-se a les necessitats de cada cas, com el terreny i els usos. De fet, han elaborat un projecte de recerca per a la construcció de centres d’assistència primària rebaixant costos i mantenint singularitat i qualitat arquitectònica.
Mentre parlem, estan instal•lant una passarel•la que uneix dues ales de les aules. Un altre avantatge és que les instal•lacions, les finestres i els aïllants tèrmics i acústics ja vénen instal•lats. In situ, tan sols es connecten entre els diferents mòduls i es fa l’acabat definitiu, tant a l’interior com a la pell externa. En aquest cas és de policarbonat combinat amb vidre, amb una cambra d’aire amb entrada a terra i sortida al sostre, per millorar el seu comportament climàtic. Recorrem el recinte i descobreixo un taronger que ha quedat emmarcat en un pati interior. Aquí veig la flexibilitat del sistema, que permet adaptar-se a les circumstancies.
L’empremta ecològica és un paràmetre cada cop més present per valorar l’arquitectura. La construcció en sec, sense formigó, alleugereix considerablement aquesta empremta. La despesa d’aigua i les restes de la mateixa construcció desapareixen. “El problema és que les empreses de formigó tenen un pes i fan una pressió als operadors públics i privats que dificulta la construcció en sec”. Amés, parlem d’arquitectura reversible, que es pot traslladar a un altre lloc si és necessari i que no deixa rastre del seu pas pel territori, un camí que ja havien investigat amb el centre de dia de Cardedeu.
Un altre aspecte en què es treballa és trobar materials més lleugers, substituir ferro per polímers i plaques massisses per a sandvitxos de diferents materials que mantinguin propietats mecàniques,
millorin aïllaments i rebaixin pes. Això em fa pensar en la mostra Mater in progress que s’està exposant al FAD, i penso que hauria de ser de visita obligada per a tots els arquitectes, però també per a tots els constructors. Sembla urgent que la construcció faci el salt tecnològic que han fet altres disciplines del disseny. “Tu treballes amb ordinadors que tenen precisió mil•limètrica, però quan arribes a l’obra es treballa amb marges de centímetres. Aquí no, en la fabricació hi ha la mateixa precisió de la taula de dibuix, i, per tant, també hi és al resultat final”.

Protocols de treball
Potser no és casual que aquest estudi s’hagi interessat per les possibilitats dels sistemes prefabricats, perquè la dinàmica d’estudi, part a Barcelona i part a Boston, dins l’Escola d’Arquitectura de Harvard (EUA), els ha portat a establir uns protocols de treball i de comunicació predefinits molt estandarditzats, tot i intentar no perdre la singularitat de cada projecte. Sistemes estàndards, resultats diversos. Ara bé, això suposa la renúncia a tenir una marca formal pròpia.
Més enllà de funcionalismes, Toni Montes parla de procés performatiu. “La forma és una eina que permet transformar la realitat en què s’insereix”. Per tant, “la geometria té un paper determinant, no com a recerca expressiva sinó per aconseguir determinades relacions amb l’entorn”.Mentre la grua ja recull, penso que davant de l’homogeneïtzació de bona part de l’arquitectura, aquests mòduls són força singulars.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/arquitectura-i-urbanisme/article/el-modul-rebel.html