_{Avui, 14-09-08}

Venècia és una utopia flotant. No és estrany, doncs, que sobre aquest escenari costi enfrontar-se a problemes tangibles, domèstics. Passejant en un dels seus taxis aquàtics, un pot sentir-se immers en una pel•lícula. Just acabat el festival de cinema, l’Arsenale amaga les catifes vermelles. O potser no? De fet, des de fa dies Venècia és Santiago Calatrava, arquitecte prolífic en ponts, desmesures escultòriques i litigis. Però la veritat és que ni la situació ni el resultat sobre el gran canal semblen fora de lloc. La comunicació entre la gran estació d’autobusos i la de tren té la seva lògica. Calatrava és mostra contingut, desplegant la seva fal•lera organicista sota el pont. Ara bé, si el que cerquem són idees, haurem d’entrar a la Biennal d’Arquitectura, perquè no en trobarem cap de nova en aquest grandiloqüent pont.

Aaron Betsky, director d’aquesta edició de la Biennal, que des d’avui i fins al 23 de novembre està oberta al públic, s’ha proposat explorar què hi ha més enllà de l’edifici, quines idees poden sorgir de l’arquitectura si la traiem del seu marc natural. En un moment en què la construcció fa aigües arreu, sembla assenyat obrir la porta a propostes que estiguin, tal com diu el títol,Out there.

Els noms de sempre
Per tant, a l’Arsenale hauríem de trobar bàsicament idees, no maquetes d’edificis. La primera bona idea és el mateix contenidor, unes drassanes rehabilitades el mínim per fer-les accessibles i una senyalització que alhora són murs i rètols. Tanmateix, el pes dels noms propis fa pensar en una selecció d’estrelles de l’arquitectura: Frank Gerhy, Zaha Hadid, MVRDV, Fuksas, Diller Scofidio... Són aquells cromos que tot alcalde té al calaix per encarregar icones. ¿Són aquests personatges, que han forjat la seva carrera mitjançant edificis, els més apropiats per reflexionar sobre què hi ha més enllà?
Efectivament, les idees més suggerents estan en equips més col•lectius,amb propostes com les seleccionades a l’Everville Competition, per destacar la futurista Super Star de l’estudi Xinès MAD Office o els projectes presentats pels holandesos Droog Design.

El projecte MACE (Metadata for Architectural Contents in Europe), una mena de Google de l’arquitectura, compta amb una aplicació urbanística del Reactable, el conegut instrument digital desenvolupat per la Universitat Pompeu Fabra i utilitzat, entre d’altres, per la cantant Björk.

Abans de visitar els jardins, vaig a l’espai xilè que, tot i que no té pavelló propi, presenta una instal•lació força interessant al voltant de l’arquitectura tradicional i la contemporània. En conjunt, peces a mig camí del manifest social i l’art contemporani, algunes idees però potser massa noms coneguts. Als jardins visito el pavelló espanyol de la mà dels seus comissaris, Ángel Fernández Alba i Soledad del Pino Iglesias, i em fascina la cultura arquitectònica de l’Ángel. Potser dubto dels criteris expositius, però la conversa em deixa prou dubtes per llegir-me el catàleg amb interès. En parlaré amb més calma al suplement Cultura. També visito altres pavellons i en conjunt veig que la sostenibilitat i la tecnologia digital han deixat de ser anècdotes. Ara són l’eix central.

Els experiments utòpics de Vicente Guallart
Vicente Guallart i l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya presenten, a l’exposició central de la Biennal, una instal•lació força contundent. La idea és mostrar la necessària connexió entre les diferents parts d’una casa, d’un edifici, d’una ciutat i finalment del món, mitjançant una tecnologia anomenada internet zero. Un cop fet això, proposen crear noves maneres d’establir aquests lligams, cercant eficiència, sostenibilitat i interacció. Per entendre’ns, si podem recollir l’aigua de la pluja que cau al nostre terrat, podrem tenir un petit hort comunitari controlat domòticament i potser compartir taula amb els veïns. Si podem crear una xarxa wifi gratuïta al barri i creem espais de connexió lliure, allunyarem l’analfabetisme tecnològic i de rebot la solitud dels més grans. I així amb altres propostes.

Potser tot plegat peca de certa innocència, però sospito que arriben temps en què les utopies seran imprescindibles per trobar respostes “més enllà de l’edifici”. Guallart està assajant alguns d’aquests conceptes en uns habitatges universitaris a Gandia. Serà llavors quan es veurà si la utopia es pot fer quotidiana.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/arquitectura-i-urbanisme/article/els-noms-o-les-idees.html