La família ha estat símbol d’una societat retrògrada per a molts: “Només la burgesia té una família, en el ple sentit de la paraula, i aquesta família troba el seu complement en la manca de relacions familiars dels proletaris i en la pública prostitució”. Karl Marx en conversa amb F. Engels a La sagrada família. Altres hi veuen l’últim bastió d’una societat que ha anat del col·lectiu a l’individualisme. “Com indica la bonica paraula menage, la parella i la família era l’últim illot de comunisme primitiu en el si de la societat liberal”. Michel Houellehecq a Les partícules elementals. Però és obvi que les estructures de convivència s’han atomitzat en un ventall d’opcions. Dels nous solters de la tercera edat per l’augment de l’esperança de vida a les, cada cop més habituals, famílies monoparentals. Els pisos compartits han traspassat la frontera dels estudiants, per economia o per nomadisme. Parelles que apleguen a casa filis i parents d’unions anteriors generen nous models de “família nombrosa”. I que fa fet l’arquitectura per adaptar-s’hi? Res o gairebé res.

Queden lluny experiments com els mòduls habitacionals de Le Corbusier, les cambres per a estudiants emparellats de Sert a Harvard, els habitatges oberts i a mida del Walden 7 de Bicard Bofill. Sembla que des dels 80 s’ha creat un estàndard de casa i no va més enllà de cuina, menjador, habitacions i banys. Tot i aixó, una nova generació d’arquitectes sembla disposada a experimentar amb models que havien estat oblidats. Recordaran la polèmica dels mini pisos a la fira Construmat. No es va saber explicar que, com més multifuncionals siguin els espais compartits, més petit pot ser l’habitatge. És la clau de les propostes innovadores: entendre el bloc d’habitatges com alguna cosa més que una suma de caixes estanques. Un concepte proper a l’hotel, on estem disposats a compartir espais de menjar o de lleure. Per què no a casa?
En moltes ciutats europees i nord-americanes és normal tenir un espai comú per fer la bugada, aparcar les bicicletes o tenir una única caldera de calefacció per a tots els veïns. Aquí es produeix una repetició de serveis. Ja sigui per distribució, estratègia, espais compartits, materials o sistemes de construcció en sec. els projectes següents són una petita mostra del que està passant en l’habitatge social. Tots tenen alguna semblança amb l’habitatge social nòrdic. “Com que es veuen diferents, ens diuen que són molt poc barcelonins, i em preocupa: el nostre parc d’habitatges és massa ortodox”, comenta Josep Bohigas, de l’estudi Bopbaa.

Més enllà de les portes
Coll-Leclerc ha fet un conjunt de 44 habitatges a Pardinyes, Lleida, pel qual han rebut el premi d’habitatge social de Catalunya 2009. Una de les claus d’aquests habitatges petits (55 m2) és fer desaparèixer els passadissos i fer separacions flexibles entre les cambres. “Si fem els tancaments més grans del que és habitual amb portes corredisses, les habitacions poden ser afegitons a la sala o estudis o petits tallers més connectats, només canviant les dimensions de les portes”, diu Judith Leclerc, d’aquest estudi. Un altre aspecte va ser tenir en compte el sol. A Lleida no sempre fa bon temps, valia la pena intentar captar la màxima insolació i alhora fer ventilació creuada. També es fan uns tancaments més aïllants que l’obra ortodoxa amb una façana ventilada de xapa metàl·lica.De fet, hi ha molta part de construcció amb sec: “Quan vaig arribar a Barcelona era un sistema molt desconegut però afortunadament cada cop és més habitual”. La construcció en sec estalvia material i rebaixa molt la despesa ecològica de la construcció, comenta Judith Leclerc

Entrar per la terrassa
Emiliano López i Mónica Rivera van guanyar un concurs de la Generalitat en col·laboració amb el COAC per fer habitatges de lloguer assequible de 45 metres quadrats per a joves a Sant Andreu. Després van obtenir el Premi FAD d’arquitectura, que va legitimar aquest projecte i altres que treballen en aquesta línia de vocació social i esperit experimental sense caure en l’arquitectura espectacle. Una característica que es repeteix en l’habitatge experimental és posar l’accés per una terrassa de pas que fa de distribuïdora però que alhora pot ser zona comuna, una terrassa compartida. La terrassa de pas és prou ampla per posar-hi una petita taula i un parell de cadires. La finestra de la cuina es converteix en un passaplats i la galeria, un espai per sopar mentre es conversa amb els veïns. Emiliano resumeix el projecte: “Vam plantejar els habitatges de dins a fora. Volíem que tota la part comunitària es pogués usar de manera compartida. Són habitatges de 45 metres quadrats que s’amplien fins a 65, amb aquests espais”. En realitat, ja a la Casa Bloc de Sert al 1934 s’explora aquesta solució però és una tipologia que no ha tingut continuïtat al casa nostra.

Del llit al carrer
El Patronat de l’Habitatge de Barcelona ha obtingut el Premio Nacional de l’habitatge dins deis Premios Nacionales d’arquitectura, habitatge i urbanisme 2010. El jurat considera que: “Ha sabut adaptar els seus objectius de promoció pública d’habitatge a les necessitats canviants de la societat, promovent una arquitectura de qualitat amb preus assequibles per tal que els ciutadans amb menys recursos puguin accedir a un dels seus habitatges”. Així, s’estan fent concursos d’obra pública amb espais per a noves solucions. Aquest és el cas d’una illa a la zona Fòrum formada per tres blocs, un dels mateixos Coll-Leclerc, un de Gustau Gui i el tercer de l’estudi Bopbaa. Els visito amb Josep Bohigas. membre de Bophaa. “Els nostres habitatges estaven pensats per a joves i eren de lloguer. Es tractava d’afavorir el desplaçament d’estudiants a aquesta zona (entre la Mina i el Fòrum), ja que es pensava construir una gran universitat al costat. Ara està aturada i finalment són habitatges de lloguer i s’han donat per sorteig. Però la proposta segueix sent valida”. Els tres projectes creen una certa relació entre ells.
El seu bloc es basa en un escalat d’espai públic que va des del carrer a la plaça del davant amb unes terrasses de pas per accedir a unes caixes buides (espais multifuncionals) que travessen de punta a punta i, finalment, a un mòdul d’intimitat on hi ha les habitacions i els banys. És la consigna “del llit al carrer”. Un altre cop, espais oberts i absència de passadissos i petites dimensions (63m2). “Explorar comporta riscos. Hi ha llogaters que estarien més contents si fossin pisos més clàssics. Però aquí entra la gestió. Potser s’haurien de fer sortejos de pisos per sectors socials, d’edat... seria més fàcil encertar-la”. Tot i això, Bohigas apunta un camí diferent per trobar noves tipologies: “Hem de rehabilitar més que construir habitatges nous”. Troba més interessant el que està passant dins de la Mina, millorant els blocs deis seixanta, que no fer habitatges de nova planta.

La finestra indiscreta
La ciutat de Terrassa ha tingut un creixement descontrolat durant uns anys. Per delimitar la línia entre ciutat i bosc. Solà Morales va dissenyar un pla parcial on una sèrie de blocs funcionaven com a frontera i final del casc urbà. L’estudi Flores Prats és autor d’un d’aquests blocs. Eva Prats i Ricardo Flores fan una aposta per la complexitat. No hi ha volums purs sinó angles i trencalls que fan que cada pis sigui diferent. "Volíem ajudar a crear una comunitat i no només fer pisos. Els espais comuns són importants i també ho és que des de cada pis sempre tinguis la resta del conjunt present".El treball del bloc en conjunt es veu en el formigó de l’exterior de la façana. Un altre aspecte important era un canvi d’escales gradual. Els pisos s’estenen a una part “pública” de terrasses amb finestres que donen als espais comuns. S’hi poden vigilar als nens com jugen o veure el veí que pren el sol. Estructuren els pisos a partir d’un moble cuina i “moble” bany. La resta són espais oberts que ajuden a evitar la sensació d’espais constrenyits.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/arquitectura-i-urbanisme/article/habitatge-postfamiliar.html