_{Suplement Cultura Avui (20-09-08)}

Estic al despatx d’Eduardo Cadaval i Clara Solà-Morales, que, lluny d’excusar-se, reivindiquen tenir el despatx atapeït. “Els despatxos ordenats acostumen a ser oficines corporatives, la creació implica desordre”, diu l’Eduardo. Alhora m’expliquen que les maquetes que els interessen són les de feina, construïdes amb cartró i modificades una vegada i una altra.
Aquest tàndem d’arquitectes es van conèixer a la Universitat de Harvard. Ell, mexicà, venia de Madrid i havia treballat per l’estudi d’Abalos-Herreros. Ella, catalana, provinent d’una estada a Nova York i de treballar pels mexicans TEN Arquitectes, una historia creuada que s’uneix a Boston. Després van treballar un parell d’anys a Nova York, però sempre amb la intenció de trobar un lloc. “Ser arquitecte jove a Nova York és impossible. Jo treballava amb directors universitaris que als quaranta-cinc no tenien res construït”, afirma l’Eduardo, i la Clara afegeix: “No era la manera de treballar que volíem, sempre amb massa preses per tot, i buscàvem projectes, potser més modestos, però als quals els pots dedicar temps”. Llavors es traslladen a Barcelona però es fan coneguts per la casa TDA de Mèxic, per la qual la revista Wallpaper els va anomenar un dels deu estudis joves més interessantsdel món. Ells relativitzen aquest títol. “El perill és ser coneguts per una sola peça. Afortunadament, comencen a aparèixer altres obres nostres”. Van venir a Barcelona amb la intenció de fer obra pública, però els encàrrecs particulars els ocupen tot el temps. Tenen una sensació contradictòria: “Per una banda estem construint, cosa que és una sort, i hem tingut bons clients que ens han deixat experimentar, però per l’altra, el nostre objectiu és fer projectes amb vocació pública”.

El cognom no fa el disseny
Em pregunto si, un cop a la nostra ciutat, el cognom Solà-Morales ha pesat a la Clara: “El meu cognom és el que és, però els projectes no els fa el cognom. El que sí m’ha aportat és molta passió per l’arquitectura”. I llavors, quina és la fórmula per tirar endavant? Tots dos coincideixen: “Les poques oportunitats que tenim, intentem no desaprofitar-les, sigui quina sigui la seva escala. No pretenem ser infal•libles però sí quedar-nos amb la sensació que hem fet el màxim possible. En el cas de l’exposició de Susana Solano, ens van demanar unes peanyes i vam fer créixer l’encàrrec fins a un punt que aportés alguna cosa”.

En aquest moment estan coordinant un llibre per a l’Ajuntament de Barcelona sobre els canvis urbanístics dels darrers anys. Per tant, són uns observadors d’excepció sobre la ciutat. La Clara va marxar abans del Fòrum i, en tornar, ha vist força canvis: “Barcelona ha de solucionar els límits, les fronteres amb les ciutats veïnes. Hauríem de canviar d’escala, el cinturó industrial ha d’integrar-se a la ciutat. Potser el que menys m’interessa és quan ens perdem en els detalls, quan sobre dissenyem la ciutat”.
En canvi, per a l’Eduardo és una experiència nova: “És la ciutat més petita on he viscut. Ciutat de Mèxic és increïble, té una energia al•lucinant, són 20 milions de persones. El que m’agrada d’aquesta ciutat és que la majoria dels que hi treballen tenen consciència de conjunt. Sent aliè, crec que és impressionant el que es fa, sense deixar de ser crític”.

La mini apocalipsi de l’aigua
Ara ja sembla molt llunyà, però fa només uns mesos Barcelona va tenir l’oportunitat de patir una mini apocalipsis amb el tema de l’aigua, i hem desaprofitat l’oportunitat de replantejar la sostenibilitat del nostre model. Parlem de la coneguda empremta ecològica. “Suposo que pertanyem a una generació per a la qual la sostenibilitat ja és una variant més de treball –comenta l’Eduardo–. Per exemple, cap de les nostres cases té aire condicionat. El control tèrmic ha de venir incorporat a l’arquitectura, no a pròtesis elèctriques posteriors. Hem d’acostumar-nos a altres nivells de confort que requereixin menys esforç energètic”. La Clara explica un cas personal: “Vam fer un muntatge per al Guggenheim de Nova York. Un cop acabada la mostra es va reutilitzar gran part del material. Temps després la vam fer a Bilbao i va ser impossible repetir el reciclatge. Anem un pas enrere, en
aquests aspectes”.

Finalment els demano comes plantegen el futur. L’Eduardo cita el fotògraf mexicà Manuel Álvarez Bravo: “Hay tiempo, hay tiempo, hay tiempo”, i m’explica que va viure cent anys. “No ens cal arribar a demà, anem fent, flexibles amb el que ve però sabent on volem anar; a Nova York vam aprendre què has de sacrificar si vols ser un d’aquests arquitectes que construeixen arreu del món”.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/arquitectura-i-urbanisme/article/hi-ha-temps--hi-ha-temps--hi-ha-temps.html