_{Oscar Guayabero (Suplement Cultura, Avui, 3 gener 2008)}

Frank Zappa deia que escriure de música és com ballar d’arquitectura. Així doncs, situava l’escriptura com a territori arquitectònic. No sé si en Maurici Pla balla sovint, però el que sí que fa és escriure d’arquitectura. El seu darrer treball li ha costat quatre anys i assegura que en podrien haver estat vuit. Catalunya. Guia d’arquitectura moderna. 1880-2007 és un treball enciclopèdic encarregat pel COAC. Les fotos de José Hevia li han permès fugir d’imatges d’arxiu. La tesi historiogràfica situa l’inici del moviment modern en el Modernisme. “Els primers encàrrecs són reformes de nuclis industrials, és un treball estètic, arriscant molt en temes epidèrmics, però el seu esperit rupturista amb el neoclàssic i amb l’arquitectura vernacular, aportant canvis associats a canvis socials i polítics, és pròpiament modern”. Compartim que és Domènec i Muntaner fent programes socials, com l’Hospital de Sant Pau i l’Institut Pere Mates, qui millor representa aquest esperit. Però la guia inclou el segle XXI, cosa que sembla dir que la modernitat continua: “El que fan els arquitectes joves és prolongar uns instruments de lamodernitat que segueixen sent vigents. No formalment, sinó com a procés i com a actitud”.

Sense arquitectura industrial
Sobta no trobar exemples d’arquitectura industrial, ni d’espai públic. Pla m’ho aclareix: “Hi hauria d’haver un subtítol que digués guia de l’edificació, però hem considerat que aquesta era la guia matriu”. Enric Batlle ja està treballant en un nou volum sobre l’espai públic. Tanmateix, trobo que els mercats o peces com l’Estació de França hi podrien haver estat presents; sóc dels que creuen que és aquí el naixement de l’arquitectura moderna. Maurici Pla ho justifica. Quatre anys treballant donen arguments: “Tots els mercats són d’una època molt concreta, entre 1880 i 1890, amb una tipologia molt similar, considero que és arquitectura premoderna”.
Alhora, es passa de puntetes sobre la postmodernitat. El títol ja ho diu: “Arquitectura moderna”. Per tant, s’ignora la principal aportació de la distòpica postmodernitat, la incertesa i saber que no hi ha respostes úniques per a la majoria de preguntes. Però l’autor és d’un altre parer: “Tracto lamodernitat com una eina que encara aporta respostes. Quan l’arquitectura es basa en gesticulacions lingüístiques, no aporta respostes. Contraposo modern a clàssic, sigui original o revisitat. Per tant, postmodern és per a mi no modern, és a dir, clàssic”.

És cert que lamodernitat en la cultura del projecte va néixer de la mà d’Adolf Loos i LeCorbusier, com una reacció a una manera de fer clàssica. El que no veig clar és que aquella actitud sigui present en alguns arquitectes actuals que són presents a la guia, tot i que, tal com diu Pla, “modern no és un estil, sinó una manera d’enfrontar-se al projecte”. Per això,
diu, els arquitectes joves continuen esprement la modernitat ignorant l’anomenada postmodernitat. “Fins i tot gent com l’Enric Ruiz Geli o l’exposició de Frankfurt Construccions patents sónmoderns en el sentit que continuen utilitzant les eines modernes, no clàssiques”.

Aportacions autòctones
Maurici Pla és de les persones més autoritzades, després de la seva tasca de recerca, per saber si podem parlar d’una arquitectura catalana. “Hi ha moviments internacionals en què des d’aquí s’han fet grans aportacions, però sempre connectats amb la resta d’Europa”. Per tant, podríem parlar d’arquitectura catalana? “No, però sí d’aportacions autòctones. El mateix GATPAC és una visió catalana, però es basa en el llegat de Le Corbusier arrossegat per Sert”. Conclusió: “No es
pot dir que hi hagi una arquitectura catalana sinó una lectura catalana o, més ben dit, unes lectures catalanes
dels moviments internacionals”.

Penso en l’actitud moderna i com es pot aplicar a un llibre com aquest. De seguida em ve al cap una base de dades per enriquir la guia, per aglutinar tants volums com es vulguin fer, per poder-la consultar entrant per diferents ítems, que sigui de lliure accés, ambsoftware lliure. No sé pas si Loos ho compartiria, però sembla que els del COAC tenen dubtes, “estem treballant amb el col·legi, però em costa convençe’ls”. La recepció de la guia ha estat controvertida. Alguns factòtums s’han ofès perquè no hi tenen una obra o una altra, també hi ha divergències de concepte, però, en tot cas, la sensació general és que tenim una eina útil.
La guia estableix un cànon de referència que, tot i no ser definitiu, ni inqüestionable, de cara a la museïficació de la nostra arquitectura pot ser una llavor. Si més no, podrem fer de cicerones fugint dels tòpics. Tant de bo la gent s’animi a visitar alguna cosa més que la Sagrada Família. El COAC està treballant en uns itineraris, primer a Barcelona, però després a la resta del país. “Si ens adonem que a Catalunya han passat coses interessants més enllà de la ciutat comtal, ja s’haurà assolit un bon objectiu del llibre”.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/arquitectura-i-urbanisme/article/l---arquitectura-catalana-no-existeix.html