He viscut quaranta anys al Raval. Avui em trobo amb la meva regidora, Itziar González. El seu recorregut és prou atípic. Arquitecta de professió, s’ha significat en processos de participació ciutadana i tasques de memòria patrimonial. Sempre ha viscut a Ciutat Vella. Potser per això va fer el jurament hipocràtic que només faria rehabilitació. Va ser una aposta per la memòria i el
context. En acabar la carrera marxa a estudiar a Dinamarca i viu al barri Christiania de Copenhaguen, una miniciutat d’ideologia llibertària ubicada en una antiga caserna. “Era una ciutat espontània, el reciclatge d’un equipament militar per la demanda d’espais al centre de la ciutat”.

Quan torna a Barcelona per començar la tasca professional ho fa marcada per aquesta experiència. Decebuda pel que anomena la cadena demuntatge dels estudis d’arquitectura, s’especialitza en feines que ningú vol fer: rehabilitar terrats, escales..., i així descobreix els elements comunitaris com a territori on actuar. Comença a aplicar una certa metodologia per resoldre conflictes comuns. Després la criden per aplicar aquestmètode a la plaça Lesseps. També ha fet tasques de catalogació i revisió de patrimoni, com en el cas de Can Ricart. “Descobreixo que el més important no és la pedra, sinó l’activitat que es dóna a dins”. Amb aquest mateix sentit va actuar al complex de l’Anís del Mono a Badalona. “El patrimoni no
és només rescatar del passat, sinó projectar cap al futur”. Ara treballa en la gestió pública. “Vaig veure que el meu compromís amb el barri em demanava que, encara que no era a cap partit, m’impliqués en la política. La política no és monopoli dels polítics sinó dels ciutadans”. M’interesso en com aplica la seva professió d’arquitecte a la tasca pública. “Vaig passar de projectes de rehabilitació d’edificis a rehabilitació de comunitats i finalment el concepte d’arquitectura social pren la dimensió en el meu treball de rehabilitar teixits ciutadans”. Abans feina plànols i ara també, però plànols amb dades, amb teixit social. A la regidoria es passen el dia fentmapificacions, diagrames, plans estratègics. “Estem sobrepassats i això és una situació feliç, perquè ens col·loca en un nivell d’igualtat per treballar plegats. Ciutat Vella és la part més universal de Catalunya, amb 76 nacionalitats. Això li va gran a qualsevol veí, però també als partits”.

Un dels reptes és la gestió de l’espai públic: “És molt important que sigui equànime, democràtic”. Els espais públics canvien quan canvien els ciutadans. Les solucions no són immòbils sinó que s’han d’adaptar a les circumstàncies. “La capacitat que l’espai públic no sigui rígid és el que marca la seva qualitat”. Tenim el perill que el turisme o la immigració tendeixin a homogeneïtzar el comerç. “No podem fer monocultius, ni amb el turisme ni amb la immigració, ni
amb la gent gran”. Itziar parla en termes que recorden allò que Jaime Lerner en diu acupuntures urbanes. Una línia diferent del que ha passat al Raval, que fins hi tot des de l’Ajuntament s’ha catalogat com a cirurgia. Ara sembla que és el moment de la medicina preventiva. També és cert que la sensibilitat per la rehabilitació és generacional. “Vaig viure aquell moment amb perplexitat, però he parlat amb els regidors anteriors i he entès la cadena que ens ha permès
arribar fins aquí”.
En urbanisme hi ha uns estàndards: a tants habitatges els toquen tantes places d’aparcament. Itziar planteja uns altres paràmetres: “A tant turisme, tant de restauració, però també tant d’escoles, d’habitatges socials, d’equipaments, de botigues de diversitat. Es tracta d’establir ràtios de qualitat de vida”. L’escala de veïns, els terrats, en general els llocs comuns, són espais
on es poden establir relació i serveis, i la regidora té dues línies de treball: per una banda dignificar la figura del president de comunitat de veïns i per l’altra “crear la figura de l’administració social”. “Hem de lligar el coneixement de les comunitats que tenen els administradors de finques amb els serveis socials”.
Al barri hi ha un munt d’equipaments culturals que l’han dinamitzat però que alhora s’estableixen d’esquenes al territori, en activitat però també en arquitectura. Les darreres accions, com ara la Universitat d’Història i les futures Filmoteca i Biblioteca Ramon Llull, continuen sent peces
impermeables. “No et negaré que em molesta l’autisme d’alguns edificis, però estic convençuda que el barri té la capacitat de fer-los seus. Els edificis no s’acaben mai”. El que tampoc s’acaba mai és la ciutat construïda que es reinventa cada dia.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/arquitectura-i-urbanisme/article/la-urbanista-social.html