Es mostren a la defensiva, argumentant, d’entrada, les dificultats tècniquesi la complexitat de la plaça. Es defensen abans que parlide les crítiques més comunes: “Ens han dit que hi ha poques zones de joc infantil, però creiem que tota la plaça es una zona de joc”.
El projecte es posa en marxa abans del 2001, després de guanyar el concurs d’avantprojectes. “El setembre del 2002 es va tancar el procés de participació ciutadana, després de més d’un any de converses”. De les peticions veïnals, la més significativa és que cap pendent superi el 6% de desnivell. “Això, per si mateix, va reconfigurar tot el projecte, ens va obligar a tenir zones de paviment molt prim que impedeixen plantar arbres. Hi ha llocs on no es pot ni collar un banc”.
Itziar González va fer una tasca de mapificar els caminsmés comuns dels veïns generant un plànol de fluxos que s’ha intentat respectar. La plaça éspunt de trobada dels barris del Putget, la Salut i Gràcia. “El procés de contacte amb els veïns ens ha canviat la manera de treballar. Ara sabem que els arquitectes som una mena d’amanuenses que prenem nota de tot el que ens diuen els usuaris. Això sí, ho escrivim amb la nostra lletra”. David Viaplana em confessa que potser han mancat més eines perquè s’entengués el projecte, tot i que han fet sessions públiques amb plànols i maquetes.
Pregunto quin és elmotor del projecte. “A la plaça no hi ha edificis que puguin donar-li caràcter, tampoc carrers singulars, no hi ha continuïtat, està plena de mitgeres, la casa Ramos esta com entregirada respecte a la plaça, l’únic que podíem fer per generar el projecte era agafar-nos a lamateixa plaça”. A partir d’aquí el projecte s’estructura mitjançant dos eixos, la ronda del Mig i el pas des de Gran de Gràcia a l’avinguda Vallcarca. Un joc de simetries i de miralls generen els espais de vianants. “Per exemple, la taula elevada –potser un dels elements més polèmics– és el reflex d’una gran lluerna que tindrà l’intercanviador del metro, encara en construcció. Una va cap a terra i l’altra cap al cel. Aquesta simetria és la que dóna unitat i caràcter a l’espai”.
Em sembla interessant la manera en què la plaça recull la Biblioteca Jaume Fuster. “En Pep Llinàs em va explicar que per ell l’edifici era com un gran roc que hagués caigut de la muntanya. La pedra ha trobat un bon lloc, des d’on es pot gaudir de la teulada coma element singular. El que trobo quemésmal li fa són les taules de bar, totes desordenades”.
Però, per altra banda, emsobta que, malgrat les ingentsdificultats i servituds tècniques i d’ús, el més visible són els gestos arquitectònics. De les marquesines a les sortides dels túnels i a la taula elevada, passant per fanals escultòrics, canvis de paviment i la font d’homenatge a Lesseps. I és just aquí on la plaça, per mi, perd potència. Si la comparem amb la plaça dels Països Catalans, i al marge de diferències de projecte, els gestos arquitectònics els trobo de menys qualitat. Lesseps no té la contundència ni la continuïtat de Sants.
Marxo amb una frase de Viaplana pare: “Quan expliquem arquitectura, estem fent arquitectura”. I una idea molt clara: la plaça de Lesseps no existeix. Hi ha moltes places: la verda dels nens i els jugadors de petanca, la subterrània del gran intercanviador, la d’alta velocitat dels cotxes, la coberta, que de fet és la Biblioteca Jaume Fuster, la que dóna servei de connexió entre tres barris i la plaça que podia haver estat i no serà.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/arquitectura-i-urbanisme/article/les-places-lesseps.html