Després del magnífic article de Marina Espasa a l’Ara (7/4/11) em decideixo a visitar la nova seu del museu de zoologia a l’edifici triangular de Herzog & de Meuron pel Fòrum de les Cultures 2004. No repetiré el que ja va dir la  Marina sobre la idoneïtat del nom. Per mi Museu de Ciències Naturals de Barcelona és més clar i més atractiu que Museu Blau, que sembla més propi d’un parc temàtic que d’un equipament que es vol científic. El primer és alegrar-se per haver trobat un ús a aquest edifici que ha estat sempre motiu de controvèrsia tant per la seva arquitectura com per l’esdeveniment que va abanderar. Els autors de l'edifici original han estat també els responsables de l'adaptació de la nova seu del Museu amb 9.000 m2 i del disseny museogràfic de l'exposició de referència “Planeta Vida”, un viatge per la història de la vida. I aquest és el primer problema. Les instal·lacions són massa deutores del culte a l’edifici. L’aspecte descarnat del interior pot ser interessant arquitectònicament, però gens adequat per a crear un clima museístic per a la zoologia. Si estiguéssim parlant d’una obra de gran valor plàstic o històric potser seria lògic aquesta nuesa, però donat que és un edifici creat per a donar servei i personalment crec que poc afortunat, el llast que suposa per a convertir-lo en espai expositiu és excessiu. Tanmateix, és cert que l’interior té alguna cosa de gruta, de cova , amb el mateix recobriment rugós que a l’exterior però pintat de gris o negre. Fins hi tot canvis de nivell al paviment amb rampes donen la sensació de accidents geogràfics propis d’una cova. Però crec que li podrien dir el “Museu Gris” perquè una llum molt mal pensada, que sembla provisional, no ajuda a sentir-se acollit.

El que és una bona noticia és que aquest nou espai ha permès  mostrar tresors amagats de les col·leccions d'una institució amb 132 anys d'història i que avui posseeix tres milions d'exemplars en els àmbits de la mineralogia, la petrologia, la paleontologia, la zoologia i la botànica. El fons de les col·leccions, amb més de 4.500 peces, és el protagonista absolut d'aquest espai de 1.700 m² que ha donat prioritat a la divulgació visual i ha situat les explicacions dels continguts en  interactius i audiovisuals. De fet, aquesta col·lecció és fruit de la unificació de la gestió dels museus de Zoologia i Geologia l’any 2.000 i de la incorporació del Jardí Botànic al 2008. El discurs expositiu de cada àmbit de ‘La Terra avui' s'ordena  mitjançant recursos museogràfics que ajuden a comprendre el món natural. Els àmbits més amplis corresponen a roques i minerals, fòssils, plantes i animals que tradicionalment han format part del fons patrimonial del Museu. Ara bé, el que a l’antiga seu del parc de la Ciutadella era entranyable per l’entorn del Castell dels Tres Dragons de Domènech i Montaner, aquí esdevé extemporani, el que allà era nostàlgia aquí anacronisme. L’esquelet de la “gran balena” és aquí peixet de platja i tot plegat per la desproporció entre contenidor i continguts que amb un tractament adequat de la llum i dels espais crec que s’hauria pogut millorar. Potser, perquè això fos possible els responsables de l’exposició haurien d’haver estat altres que els autors del propi edifici. Tanmateix, tinc la impressió de que és un museu que anirà creixent en col·leccions però sobretot en discurs i en eines expositives. Cal donar-li un cert temps per a situar-se.

La tipologia dels museus ha canviat molt en els darrers anys i precisament els de Ciències Naturals, Zoologia, biologia, ciències, etc. són els que més ho han fet. Lliures de la mística de l’obra d’art, han evolucionat cap a llocs a mig camí del laboratori, el joc i l’eina pedagògica. En el Museu Blau hi ha intents i es veuen camins però encara no s’ha fet amb decisió. Sembla una exposició feta abans del Cosmocaixa, dels documental de National Geographic, de la polèmica exposició “Human Bodies” o del treball del també polèmic Damien Hirst. Hi ha interactius i narracions filmades d’experts que ens narren aspectes concrets, hi ha un bon nombre d’espais destinats a fer tallers, hi ha àrees de descans que proposen experiències sensorials, (aquí com no podia ser d’altre forma li diuen chill-out), però crec que encara no s’ha fet el pas bàsic: passar d’un museu centrat en l’observació a un museu centrat amb l’experiència personal i l’adquisició de coneixements. Les nombroses vitrines de pedres, vegetals i sobretot animals dissecats demanen a crits interfícies de catalogació, anàlisi i d’informació extres. Mancat d’això, hom no pot evitar tenir la sensació  que està en un Museu del segle XIX (amb un llenguatge que tant bé va copsar Joan Fontcuberta a la seva exposició “Fauna”), dins un edifici del segle XX (deutor de l’arquitectura de marca de finals dels noranta).

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/arquitectura-i-urbanisme/article/museu-blau.html