Publicat a El Triangle (20-7-2016)
Quan l’arquitecte Jaime Lerner va accedir a l’alcaldia de Curitiba va donar justament aquesta ordre municipal, no fer res: “En la meva primera legislatura com a alcalde de Curitiba, una de les primeres decisions que vaig haver de prendre va ser quan vaig rebre una sol·licitud d’una associació de veïns que demanaven una cosa molt estranya: que l’ajuntament no fes res en aquell veïnatge. Li vaig indicar al regidor d’obres que verifiqués la situació. Vam descobrir que la petició, tot i ser insòlita, tenia un origen lògic. L’ajuntament estava realitzant obres a la zona i la preocupació dels veïns era que les màquines acabessin tapant una petita font. El meu missatge va ser lacònic, però clar: No fer res, amb urgència”.
Una de les crítiques que està rebent l’actual equip municipal, en matèria d’urbanisme i en altres, és que està paralitzant la ciutat. A banda que és impossible aturar una ciutat amb les dinàmiques accelerades com Barcelona, potser caldria pensar, abans de seguir endavant, cap a on volem anar. No fer res, si es fa des d’una actitud analítica i proactiva, no vol dir paralitzar, vol dir repensar abans de seguir.
Recordem que l’anterior govern va aprovar amb presses la fase 2 de la remodelació de les Glòries. Ara cal demanar diners a la Diputació per concloure l’obra. També amb urgència es va fer la reforma de la Diagonal, (allò de consultar ja havia passat de moda) i operacions com la del Port Vell o llicències per a més hotels. Tot fet amb una urgència que sembla que és el modus operandi habitual a la ciutat. Hem de córrer, no hem de perdre el tren, cal créixer, necessitem nous impulsos, etc., etc. I no és tan sols un tic de Trias, anem així des dels Jocs Olímpics. Barcelona sembla que visqui una constant carrera d’obstacles. Alguns diuen que la raó és que no som la capital de l’Estat i ens hem d’inventar motius per créixer, per avançar. Però, cap a on? I no parlo només d’urbanisme, que des d’Oriol Bohigas i la primera etapa d’Acebillo, ningú sembla tenir un model de ciutat en l’horitzó, parlo de la ciutat de forma general.
Sé que molts cops els plans estratègics són excuses per perllongar models caducs i redactar durant mesos i mesos plans que després ningú llegeix ni posa en pràctica, però no fer res mentre es pensa cap on anar no em sembla tan forassenyat. I alhora, en alguns casos, no en tots, òbviament, no fer res és justament el que cal fer: deixar que iniciatives col·lectives es facin seus espais en desús, donar facilitats per a ocupacions temporals de solars buits, posar en quarantena llicències devoradores que provoquen el monocultiu, alentir creixements exprés en barris amb dinàmiques pròpies, posar impediments a l’apropiació privada amb finalitats mercantilistes de l’espai públic, etc. Són mesures que alguns consideraran que aturen la ciutat, però potser el que estan fent es redreçar una trajectòria que ens porta cap a un lloc que no volem.
El 1996, Anne Lacaton i Jean-Philippe Vassal van rebre un encàrrec de l’Ajuntament de Bordeus per a l’embelliment d’una plaça. La que els va tocar a ells era una plaça triangular, amb arbres al perímetre, bancs i una zona per jugar a la petanca. Van visitar-la en diverses ocasions i van fer una enquesta entre els veïns del barri. Es van adonar que la plaça respirava alguna cosa autèntica i sense sofisticació supèrflua, que a la seva manera ja era bonica. El veïnat s’estimava la plaça tal com era. La realització del projecte es va limitar a treballs de manteniment simples i immediats: reposar grava del sòl, planificar la neteja periòdica, podar els til·lers i modificar lleument algunes circulacions. El seu projecte va ser no fer res. Això és als antípodes de posicions com les que reclamaven urbanisme de cirurgià per al Raval, per extirpar el tumor de l’exclusió social, com deien a l’època d’Acebillo. Molt lluny també d’operacions fetes en contra de l’opinió dels veïns, perquè “ells no tenen consciència del que necessita la ciutat”, com afirmava Antoni Vives, el regidor d’Urbanisme del govern Trias davant les crítiques del projecte de remodelació del Paral·lel.
A l’altra banda hi ha la democràcia participativa en processos urbans, però això alenteix qualsevol procés. De fet, a vegades sembla que s’eternitzi. Tanmateix, aquesta baixa velocitat és la que possibilita la inclusió de tothom. Perquè l’alta velocitat de creuer que tenen les ciutats deixa fora massa gent. Els anglesos tenen una dita, quan algú va com un boig, que diu: corre com una gallina sense cap. El que no diu és que, si tingués cap, la gallina no correria enlloc, estaria tranquil·lament menjant gra. Corre cap a on? Potser que ens ho preguntem.
El que espero és que aviat el nou consistori ens dibuixi el model que té al cap per a la ciutat. Després de poc més d’un any, és el moment. Si aquest model necessita accions, benvingudes siguin. Després ja veurem si són o no són efectives. Però si el model cap on volen anar necessita pausa, silenci, temps, calma, aturar projectes erronis, alentir dinàmiques equivocades, generar processos participatius; llavors espero que l’Ajuntament no faci res, amb urgència.
http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/arquitectura-i-urbanisme/article/no-fer-res--amb-urg--ncia.html