Suplement Cultura (Avui, 28 de març, 2009)

Sense que ningú sàpiga com ha estat, ha arribat a Barcelona una primavera arquitectònica. Quan les primaveres temàtiques han passat a millor vida, sense una organització centralitzada s’apleguen a la ciutat exposicions, inauguracions, congressos i debats amb varietat temàtica però també amb nexes d’unió. El Col•legi d’Arquitectes de Catalunya (Coac) exposa Arquitectures del turisme, en col•laboració amb el nou museu del disseny, Dhub. S’acaba de celebrar el festival d’arquitectura Eme3, al CaixaForum s’exposa una àmplia retrospectiva de Richard Rogers, a Casa Àsia hi ha una mostra de l’obra que Toyo Ito desenvolupa a l’Estat espanyol i a pocs metres s’ha inaugurat la façana d’un edifici obra del mateix arquitecte. Estem en ple centenari del naixement de Francesc Mitjans, amb diferents activitats en preparació. Resultat: se m’acumula la feina. Seria impossible escriure sobre totes aquestes activitats, cadascuna mereixeria un article; tanmateix, potser sigui interessant fer una ullada global, de conjunt, destacar alguns fets i intentar treure algunes conclusions.
Som-hi. Estem immersos en un estat d’opinió generalitzat segons el qual som al final d’una etapa. L’estació de la Sagrera penja d’un fil pressupostari, els articles contra l’encàrrec a arquitectes estrella omplen els diaris. El Festival Eme3, sota el nom Collapse, ha treballat amb la hipòtesi del dia després de la fal•lera de l’arquitectura icònica. Paral•lelament, dos dels seus baluards (Rogers i Toyo Ito) entren en el circuit museístic. Si bé és cert que els museus són magatzems del que ja és mort, és normal que ara que s’acaba aquesta bogeria de l’arquitecte
marca, es comenci a museïtzar, és a dir calcificar, la seva feina.

Arquitectura i celebració
Ja ficats en matèria, l’exposició de Richard Rogers té aspectes força interessants: la sostenibilitat, la lleugeresa, la transparència, etcètera, tenen capítols propis. Rogers diu en un vídeo exposat que “si no hi ha res a celebrar no hi ha arquitectura, hi ha construcció”. L’exposició és certament una celebració de l’arquitectura i de l’urbanisme, aspecte en què Rogers es mostra lúcid i generós amb una consigna: la llegibilitat. Estic per pensar que el problema és Espanya, si no, no s’entenen ni la T-4 de Barajas, ni el centre Les Arenes, ni l’Hotel Hesperia. En un audiovisual, diu: “Moltes habitacions fan una casa, moltes cases fan una ciutat”. Una estranya teoria venint d’un urbanista.
Recordo aquesta frase mentre assisteixo, dins d’Eme3, a un duel dialèctic entre Josep Acebillo, arquitecte en cap de l’Ajuntament de Barcelona durant els darrers anys, i Santiago Cirugeda, arquitecte activista que acostuma a treballar sobre conflictes socials d’arrel urbanística. Josep Acebillo declara que sense projecte, és a dir sense urbanista, no hi ha espai públic, només forats. Cirugeda respon que és la gent la que fa públic un espai, abans que hi entri cap projectista. El duel va ser entretingut però estèril. No van ser capaços d’enfrontar models. En conjunt, però, Eme3 ha mostrat un potencial com a lloc de trobada i reflexió que no més necessita consolidar-se per fer-se un lloc a les agendes de la ciutat. De camí a Casa Àsia m’aturo a veure la façana que Toyo Ito ha fet per a l’aparthotel SuitesAvenue. Em pregunto si té sentit demanar-li una façana a un arquitecte, sense intervenció a l’interior. Posats a fer, un dissenyador gràfic seria més eficaç si del que es tracta és de comunicar l’edifici. Al mateix temps queda clar que encarregar-li una obra a un japonès davant de la Pedrera és una mala jugada per a l’arquitecte i potser per a la ciutat. La pressió és massa forta i es nota. Quina altra cosa podia fer que un homenatge al mestre del Modernisme?De l’exposició, el que més em sorprèn són uns subtils bancs de fusta dissenyats per l’arquitecte nipó. Mentre m’assec en un, escolto que Toyo Ito diu: “No intento portar fins al final una idea primigènia, sinó que deixo que el procés canviï el projecte. Això és l’essència de l’arquitectura”. M’agrada la frase, però veient els seus projectes no sé si m’ho crec.

‘Arquitectura del turisme’
Me’n vaig al Coac i m’ho passo pipa veient plànols del GATCPAC i de Le Corbusier, de les seves cases de vacances. M’encanto veient la maqueta de La Ballena Alegre de Mitjans, però estic despistat. L’exposició es diu l’Arquitectura del turisme (el viatge i les vacances 1900-1965), m’esperava trobar una anàlisi dels canvis que la democratització del turisme va produir en els complexos hotelers, els aeroports, les ciutats..., i veig sobretot segones residències. Potser és que els catalans viatgem poc

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/arquitectura-i-urbanisme/article/primavera-d---arquitectures.html