No era fàcil fugir de la temptació de fer un attrezzo, de caure en una presó de cartró pedra, però sembla que ho han aconseguit, perquè de fet les xarxes metàl•liques que ens envolten poden ser una presó, un laberint o tot el que vulguem. El mateix John Berger diu que li recorda un bosc. “No volíem ser literals, no podíem impedir que el visitant sabés que és en un centre d’art. Per tant, la simulació no era lògica, volíem transmetre una sensació, potser d’angoixa, de pèrdua, de desorientació, sense perdre de vista on ets”. Em pregunto com un arquitecte es planteja una instal•lació d’aquest tipus. “A Barcelona, els arquitectes tenim una formació molt diversa i, per tant, ens atrevim amb tot”.
Fa uns dies es presentava a Nova York una escenografia per a un muntatge del coreògraf Merce Cunningham. “Estàvem projectant els dos encàrrecs alhora. Els teníem com un encàrrec normal de l’estudi, i ens fèiem les preguntes habituals: per a què ha de servir, quines necessitats té el client, etcètera”.
Un cop sortim de l’exposició em comenta que fa una setmana va arribar de Xangai, on ja s’està construint el pavelló espanyol de l’Exposició Universal del 2010, dissenyat pel seu estudi. “Estàvem espantats,perquè la dificultat de comunicació és enorme. Crèiem que costaria tenir els materials certificats i anàvem disposats a fer desmuntar el que no ho estigués, però han demostrat una gran eficàcia”.Em costa imaginar com es planteja un pavelló que pugui identificar un país. “La veritat és que, així com abans aquestes exposicions servien per donar informació, ara, que la gent pot entrar a internet, més aviat són espais que volen provocar sensacions, i nosaltres hem apostat per crear un espai obert en què no tinguis gaire clar si ets a dins o a fora”. Un aspecte important és la matèria vegetal. El vímet és el que construeix visualment el conjunt. “Vam descobrir que la tradició del vímet era molt similar a la Xina i aquí, i vam decidir reivindicar aquestes tècniques tradicionals com a vincle amb la història”. Tota la recerca i el desenvolupament s’han fet des d’aquí,amb l’empresa Pont de Querós de Folgueroles, especialistes en vímet. “Aquí treballem els models i des d’allà es farà la producció”.
Venint d’un projecte políticament implicat com D’A a X, suposo que deu ser un xoc estar fent un pavelló en un país tan complex, políticament parlant, com la Xina. “Vam viure una forta experiència a la roda de premsa de la presentació del pavelló. Hi havia els polítics, però en el moment que els periodistes van començar a fer preguntes ells van marxar per no haver de respondre- les. No sóc aliena a la preocupació per la situació del país, i per això hem apostat pel vímet comuna reivindicació d’una altra manera de fer futur a partir de la història”.

Foster i la sostenibilitat
Comentem el premi Príncep d’Astúries de Norman Foster, al•ludint a la suposada sostenibilitat de les seves obres. Benedetta em diu que, sense discutir el premi, no veu lògic que ara tothom parli de sostenibilitat tan a la lleugera. “Cal plantejar-se què és realment ser sostenible, i el model d’arquitectura global va justament en direcció contrària”. Tagliabue em defineix d’una manera sorprenent la professió: “Els arquitectes som una mena de rodamóns experimentalistes”.
Finalment parlem d’Enric Miralles i li pregunto com ha estat la transició, gens fàcil, de ser un estudi que estava acabant les obres començades amb Miralles a tenir un munt de projectes nous. “Des del principi va sortir així. Per una banda, intentant culminar les obres encetades amb el màxim respecte, però també amb ganes d’iniciar nous projectes. El que ha anant passant és que a poc a poc el percentatge d’obres noves anava agafant espai, fins ara,que es pot dir que tot el que fem són nous encàrrecs”. I li faig una petició: que es faci una Fundació Enric Miralles i que sigui una eina per donar valor a les seves obres i posi a disposició del públic el seu arxiu. “Tens raó. De fet, fa temps que hi penso i crec que ara estic preparada per poder-ho fer. Abans era massa recent, però sí que cal una institució per a la conservació de les seves obres”

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/arquitectura-i-urbanisme/article/una-rodam--n-experimentalista.html