_{Suplement Cultura (Avui, 19 de Juliol de 2008)}

Vaig al Col•legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya, on es pot veure fins al 26 de juliol el cicle Tres edificis, centrat en els edificis Narkomfin (1928), Corviale (1972) iWalden 7 (1975). Visito l’exposició amb la seva comissària, Bet Cantallops. El cicle es planteja com una reflexió a l’entorn de l’habitatge i mira amb ulls nous tres peces claus de l’arquitectura, no només des del punt de vista del llenguatge arquitectònic sinó sobretot per proposar altres maneres d’habitar l’espai, altres formes de fer ciutat. Bet m’explica la fascinació que encara ara desperten aquests projectes. Em diu que l’obra de Moisei Ginzburg, el Narkomfin de Moscou, és una referència estudiada a totes les facultats d’arquitectura, previ a les unitats d’habitatge de Le Corbusier. El Corviale, obra col•lectiva coordinada per Mario Fiorentino i construïda a Roma, és potser el més complicat de defensar per l’excés del programa o la seva rigidesa. El Walden 7 és el resultat d’un projecte teòric del taller d’arquitectura de Bofill anomenat La ciudad en el espacio, en què van participar personatges com ara Rubert de Ventós i Juan Goytisolo. Va ser l’intent de superar les torres d’habitatges. En paraules d’Anna Bofill, arquitecta i matemàtica i part del projecte: “És com tenir un xalet en un edifici de gran densitat”.

Comentem l’actual estat de salut d’aquestes tres peces. Sembla que a partir de la intervenció del grup Stalker i dels contratti di quartiere, una mena de llei de barris a la italiana, l’edifici Corviale està vivint una segona joventut. “Perquè al final, encara que siguis crític, és una peça arquitectònica de gran valor”. El conjunt moscovita Narkomfin, en canvi, podria estar en perill per culpa del complex moment polític rus, però gràcies a la seva transcendència en cercles arquitectònics és difícil que pugui caure. “El que cal és que continuï tenint ús, perquè si arribem a monumentalitzar l’arquitectura social el seu sentit original es perd totalment”. Els mateixos habitants del Walden 7 han estat els màxims defensors de l’edifici. Un cop solucionats alguns problemes constructius ha conegut una segona vida. La financera no va deixar que es pogués comprar per volum, i es va fer pel sistema de propietat horitzontal. “En principi els interiors no estaven programats, però al compartimentar-se de manera estàndard es van dissenyar d’acord amb un programa específic. El que ha passat és que amb el pas del temps la gent ha anat comprant i venent parts i mòduls i s’ha arribat a un punt que s’apropa a la utopia inicial. A més, les separacions estan fetes d’un material molt aïllant però lleuger i per tant han aparegut portes on no n’hi havia”.
Em pregunto què podem aprendre d’aquests projectes, en part utòpics, en part dogmàtics. “A mi m’interessava trobar camins per superar l’estigma de l’edifici com a símptoma del mal”. Certament, sovint, l’edifici d’habitatges s’ha identificat amb la problemàtica social, com si el mateix objecte arquitectònic portés la degradació. “Em sembla que estudiar com superar aquesta situació alhora ens ajuda a saber com es podrien idear en el futur projectes similars”. Sembla interessant la línia dels contratti di quartiere que compromet tothom. L’habitant participa del projecte de rehabilitació i per tant té el compromís de fer un ús responsable de l’espai, comú i privat. Un altre camí, m’explica la comissària, és el cohousing, una fórmula en què el futur habitant s’associa des de l’inici en la promoció immobiliària, i per tant participa en decisions de disseny.

Que l’usuari se’l faci amida
Potser aquesta experiència ha portat Bet Cantallops i el seu Saeta Estudi ha treballar en habitatges amb programes oberts. “Estem col•laborant en un edifici privat que està pensat per a lloguer i intentem tenir la màxima flexibilitat per adaptar-nos a tots els usos que pot tenir i que és segur que desconeixem. Fem un bloc de cuines i banys ben sòlid i funcional i deixem la resta amb planta lliure perquè l’usuari se’l faci a mida”.
Llavors recordo la Casa Bloc (1932), de Josep Lluís Sert i Torres Clavé, em pregunto en quin estat deu estar. Sense dubtar-ho, me’n vaig a acabar l’article a Sant Andreu, als jardins d’aquest projecte que reinterpretava la idea de Le Corbusier. Veig que afortunadament està rehabilitat i que estan desmuntant l’edifici afegit els anys 40. Mentre una senyora estén la roba a les galeries interiors, escric al portàtil i m’imagino el mateix gest al Narkomfin, al Corviale i al Walden 7. Tal com m’ha dit fa estona la Bet: “És un error pensar en un edifici que per ell sol faci ciutat, sense comptar amb el que és inesperat, perquè, malgrat tot, l’inesperat apareix”.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/arquitectura-i-urbanisme/article/utopies-constru--des.html