Amb aquesta exposició, juntament amb la petita mostra de Martha Rosler, crec que Carles Guerra dibuixa bastant bé quina serà la seva línea de treball al capdavant del Centre de la Imatge. I aquesta línea es podria resumir en generar debat a partir de les imatges i alhora vincular l’anomenada cultura d’arxiu amb la imatge. Perquè la mostra 1979 que és pròpiament un arxiu, un lloc d’estudi, de treball, d’anàlisi, es presenta com una assaig històric, ni més ni menys. Sí, és cert que encara hi ha restes d’una exposició d’art amb alguns vídeos de 20 minuts que s’han de veure a peu dret i amb auriculars però ja apareixen espais generosos, amb còmodes butaques per poder visionar amb calma i comoditat el material audiovisual. Deia que és un arxiu però no només un arxiu. La combinació de peces d’art, fotografia documental i documents pròpiament dits crea un clima suggerent entre l’experiència, la contemplació i l’estudi. Aquesta concepció es reforça amb un ampli ventall d’activitats paral·leles on destaca un cicle de cinema coordinat per Andrés Hispano. Tanmateix, i potser perquè s’estan encara explorant les possibilitats d’aquest convivència, es generen lectures confuses en alguns casos. Per exemple, una pel·lícula creada a partir d’imatges extretes d’internet i, per tant, digitals, es passa a cel·luloide i es projecta amb un antic aparell amb el clàssic soroll dels cinemes domèstics. Cal mirar-s’ho com una instal·lació de l’autor? És un muntatge del dissenyador de l’espai? Un criteri de comissariat per ambientar-nos a l’època ? Són preguntes potser irrellevants per al visitant però crec que pertinents per a l’anàlisi.

Tanmateix, cal remarcar el valor i l’audàcia en el subtítol “Un monument a instants radicals”. És coneguda la mala premsa que té el terme monumentalització, integrat en la dinàmica de museificació i fins i tot de la tematització. Combinar “monument” i “instants radicals” em sembla brillant  quan a la impossibilitat de capturar els petits moments que esclaten fenòmens locals de radicalitat fugissera. La pròpia assumpció del perill de fossilitzar la constel·lació dels fets que es mostren desactiva el propi perill de fer-ho.

Centrant-nos amb el contingut, l’any 1979 és una data escollida amb molta perspicàcia. Treballant amb la base de l’arxiu de Peter Weis, l’autor de la gran trilogia Die Ästhetik des Widerstands (L’estètica de la resistència) i altres arxius fotogràfics com els dels fotògrafs Colita i Kim Manresa, es construeix un retrat incomplert per força però prou suggerent d’un moment d’inflexió basat en  “micro esdeveniments”. Potser com a símbols de la postmodernitat en la que ja ens trobàvem inmersos, la simultaneïtat fa que al mateix temps aquí tinguéssim les primeres eleccions democràtiques locals, els Sandinistes s’alcessin a Nicaragua, els seguidors de Khomeini ho fessin a Iran i alhora Margaret Thatcher governés a Anglaterra i Francis Ford Coppola filmés Apocalypse Now. Aïlladament poden semblar casuals, però aplegant-los conformen un relat d’un moment  que semblava que el capitalisme no era l’únic model. El mur de Berlín no havia caigut i les revolucions encara eren possibles, tot i que just ara tornem a tenir el mateix miratge veient la riba sud del Mediterrani. Brillant és la presencia del conegut model Billy de IKEA que marca l’inici d’una societat postfordista on el consumidor se sent una mena de “bricolaire” quan només és el darrer esglaó de la cadena de producció.

En l’àmbit local i en el camp de la cultura, s’inicia els plans per crear un nou “mapa” d’institucions agafant com a model París. Però sobretot, i tal com diu el comissari, “S’entén que la cultura per la cultura ha deixat de ser una justificació suficient i que cal articular-la amb la renovació de la ciutat, com un ingredient més de l’economia urbana” Des de llavors fins ara la instrumentalització de la cultura ja sigui amb motius nobles, partidistes, identitaris o especulatius ha estat una constant.

Surto amb alguns dubtes.  Una peça documental sobre la caiguda del mur de Berlín desconcertant tant pel testimoni de persones que estimaven el mur com un amant, com per estar en una exposició d’una dècada anterior. O l’absència de la pel·lícula el Timbal de llauna dirigida per  Volker Schlöndorff sobre la novel·la de Günter Grass com a retrat d’una Europa en eterna postguerra per l’omnipresent guerra freda.

L’altra dubte és el paper del conjunt de peces de Phillipe Van Snick que a banda de mostrar fragments aparentment inconnexos d’uns vitralls el paper d’impàs que se li atorga, la deixa gairebé amb un pla decoratiu. En tot cas qui hi vagi pot trobar a faltar esdeveniments i potser l’absència més notòria és la música i altres aspectes de la cultura Pop, però de ben segur que 1979 deixarà de ser un any anodí per a ell.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/cultura-i-mitjans/article/1979.html