_{Claret Serrahima / Òscar Guayabero (Avui, 7 d'abril de 2009)}

Fa uns dies que preguntes com "Quines responsabilitats té la cultura?" o "L'intel·lectual es inútil?" circulen per Barcelona. Cartells, anuncis i postals ens interpel·len amb aquestes i altres qüestions. El responsable és l'arquitecte-artista Alfredo Jaar i és una acció per al nou centre Arts Santa Mònica. Els cartells negres i sobris contrasten amb la publicitat habitual majoritàriament cridanera. Però sobretot contrasten, per la coincidència en el temps, amb les pancartes que dia sí i dia també circulen pels carrers en mans d'universitaris.

Al voltant de l'anomenat pla de Bolonya hi ha una certa confusió. No sabem exactament què diu el pla, tampoc sabem per què no els agrada als estudiants. Diuen que el pla tendeix a privatitzar l'ensenyament universitari. També hi ha professors que s'hi han sumat. Als professors tampoc els agrada el pla, també diuen que es privatitza la universitat. Costa de conèixer-ne els detalls. Tanmateix, no necessitem saber-ho per veure que alguna cosa no rutlla. Quan els governs reaccionen amb violència, acostuma a ser perquè qui està rebent les garrotades té part de raó. Però també és possible que no en tinguin. Tant se val: no hi estan d'acord i ho expressen. Es tanquen a les universitats, fan vaga de fam, es manifesten; visca!

Darrere de tot plegat hi ha la pregunta: per a què ha de servir una universitat? Doncs per generar coneixement, és a dir, opinió, és a dir, acció. Sempre que els universitaris es mobilitzen, algú recorda el Maig del 68. Al marge de si és encertat fer paral·lelismes, sempre és un símptoma de bona salut social el fet que els joves facin sentir la seva veu, aquí per Bolonya o per l'habitatge, i a Londres, aquests dies, per la reunió de G-20. Aquestes són les coses que fan avançar culturalment un país. La manifestació del milió d'homes amb Martin Luther King va fer més per la igualtat que cap llibre. Les concentracions en contra del Vietnam van empènyer la pau. El Maig del 68 va situar les llibertats individuals al centre de la política. Les accions de La Makabra després del seu desallotjament va impulsar el projecte Fàbriques de Creació. L'expressió pública de les idees és un pas obligat per introduir nous conceptes a la societat. I sovint són els joves qui ho fan, per energia i perquè, malgrat tots els intents, la universitat encara és un lloc on es troba la cultura.

Amb la crisi, el carrer ha reviscut. Quin gust veure avingudes tallades, automobilistes emprenyats, gent prenent l'espai públic per expressar-se. Benvinguda sigui la crisi, malgrat lamentar les penoses situacions personals dels que la pateixen. Per aquí anem bé. El suposat Estat del benestar ens havia endormiscat fins a l'avorriment. Benvingut sigui aquest estat d'excitació ciutadana. Hem suportat estoicament un temps de crispació parlamentària, una crisi que beneficia els qui l'han provocat. Les enquestes deien que els catalans estàvem perplexos. Doncs bé, ara ja no; almenys uns quants estan actius i disposats a opinar. "La cultura d'emergència", diu una altra frase de Jaar. Exacte, impulsem una cultura d'emergència, de lluita, de rauxa. Tindrem menys diners, però també menys hores de feina. Apleguem les hores mortes i organitzem-nos. Pot semblar naïf però se'ns en refot si els motius són realistes. O és que dir "Sota les llambordes hi ha la platja" i "Siguem realistes, demanem l'impossible" tenia molt de sentit? Cal agrair als estudiants que ens hagin recordat que sí, que un altre món és possible. Encara que no sàpiguen com fer-s'ho per aconseguir-ho.

El que fa esgarrifar és veure tertulians suposadament progressistes fent discursos de ressentiment retrògrad. Tantes erres ve al cas per la reiterativa i reaccionària Pilar Rahola cada cop més a prop de la dreta més rància; això sí, nacionalista. Diu que haurien d'engarjolar tots els estudiants per haver tirat pintura als Mossos? Senyora Rahola... Però no ens desviem, que aquí parlem de cultura, no d'entreteniment televisiu.

"A la recerca de la cultura a Barcelona", diu una altra postal d'Alfredo Jaar. Ja pot anar buscant, no la trobarà fàcilment. Fa uns dies, la cultura, és a dir, allò que ens fa avançar com a societat, estava entre llençols i pancartes a les escales de la Universitat de Barcelona. Els estudiants estaven no només protestant sinó experimentant altres maneres de viure. En precari, assembleàriament, assistint a les classes i fent política alhora. No hi ha millor manera d'aprendre segons quines coses que amb la implicació vital. Ara bé, com que la universitat s'ha convertit en una fàbrica de contribuents, preparats per a tot menys per protestar, aquest experiment no agradava al nou rector. Un economista al capdavant d'una universitat deu fer balanços al seu compte de resultats, i pel que es veu, ara per ara, la cultura participativa i progressista no deu ser un valor segur. Com si els bancs fossin valors més segurs!

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/cultura-i-mitjans/article/a-la-recerca-de-la-cultura-a-la-universitat.html