Fa alguns anys en un restaurant de Calamocha ens van oferir mandonguilles de cérvol. Abans que diguéssim res, el cambrer, un personatge pintoresc, ens va dir: si, aquí ens mengem a Bambi. També fa alguns anys en un espectacle de la  companyia teatral La Carniceria un actor va fer una mena de monòleg demolidor sobre la moral i la humanitat. El seu discurs era realment ofensiu, fins i tot va escopir al públic en alguna ocasió. Tot d'una, va treure dos conills vius d'un barret de copa i va simular una sodomia amb ells. Els animals no patien cap maltractament, tot era simulat, però hi va haver una gran esbroncada, la gent es va aixecar i se'n va anar. Fins i tot hi va haver algú que es va encarar a l'actor amb gest agressiu. Al carrer Pelai hi havia un homeless que tenia dos cadells. La gent s'apropava i sense mirar la persona, acariciava als animals i els feia carantoines. Alguns deixaven monedes, sempre sense mirar el captaire.

Aquests dies han coincidit dos ILP al congrés. La de la Plataforma d'Afectats per l'Habitatge i la de les associacions en defensa de les curses de braus. L'atzar ha ajudat a dibuixar un esbós de país. El PP s'ha resistit gairebé fins a l'últim moment la tramitació de la ILP de PAH. Alhora l'altra ILP només s'ha aprovat amb els vots del mateix PP i els d'UPyD. Tot ha estat molt grotesc. Semblava que el dret de les persones a un habitatge digne estava per sota del dret als toreros a matar toros.

Aquest, el dels toros, sempre ha estat un tema molt complex on es barreja cultura, identitat, animalisme, drets, tradició, elit, negoci, etc. El rebuig al sofriment com espectacle es veu entelat amb una falsa idea que els toros són una imposició imperialista de Castella sobre Catalunya a l’època franquista. Hi ha multitud d'arguments que desmunten està teoria, serveixi aquesta història com un exemple: El 25 de juliol de 1835, just un any després de la seva inauguració, les autoritats van organitzar una correguda de toros al Torín (obra de l'arquitecte Josep Fontseré i ubicada a La Barceloneta). L'espectacle no va ser del grat dels espectadors, que van llançar tota mena d'objectes a la sorra. Immediatament molts d'ells van sortir al carrer i es van dirigir en manifestació cap a la Rambla. Però a poc a poc, el grup es va anar fent més nombrós, nodrint-se de descontents de tota classe. Oradors improvisats incitar a la gent en contra de l'Església. El que va començar com una protesta contra una mala cursa de braus va adquirir un caràcter anticlerical. Va ser la famosa nit de la crema de convents.

Ara bé, si ens centrem en l'aspecte del animalisme el debat tampoc és senzill. Els exemples, potser anecdòtics que he posat al principi són un intent d'explicar que la barreja entre Walt Disney i Greenpeace produeix monstres. La humanització dels animals, induïda per la infantilització de la societat que sembla no abandonar mai ni els peluixos ni els dibuixos on els animals parlen, riuen, somien, etc. ha tergiversat la nostra relació amb ells. L'absolut maltractament dels animals de granja industrialitzada no ens afecta, perquè no ho veiem. Un amic anglès, que treballa de guia turístic, m'explica com les dones nord-americanes  s’aterroritzen en entrar al Mercat de la Boqueria perquè hi ha animals "recognoscibles". Al seu país tota carn està convenientment trossejada perquè mai intueixis a endevinar l'animal original. Els peixos sempre sense cap.

En el debat sobre l'aprovació de la ILP, Toni Cantó, personatge inefable i infecte, d'un partit que és en si mateix una ofensa a la intel·ligència, va deixar anar un discurs que ha causat molt enrenou a les xarxes socials. Ell deia que els animals, en estar privats de raciocini no tenen ni drets ni deures i va citar a Fernando Sabater per donar més presència al seu argument. D'aquí va arribar a la proclama que ni els toros ni la resta dels animals tenen dret a la llibertat, ni tan sols a la vida. He de dir que en termes filosòfics Cantó té raó. Els drets humans són un acord que entre representants d'alguns països i es va arribar per pacte. És una espècie de marc moral que hem decidit lliurement. Amb els animals tots els pactes seran, si o si, unilaterals.

En un magnífic documental sobre la vida de Timothy Treadwell i la seva relació amb els óssos bruns queda evidenciat que tot i l'empatia que ens puguin despertar els animals, aquesta, poques vegades és compartida. La naturalesa no és ni cruel, ni justa, ni bona, ni dolenta, és simplement, i per això probablement, la seva grandesa. És cert, tot i que pugui sonar a prepotència humana, els animals no tenen drets, més enllà d'aquells que nosaltres com humans els decidim atorgar.

Això justifica l'exhibició del dolor del toro com a espectacle. No, ni de broma, com tampoc el patiment de l'animal en el bou embolat, el correbous, etc etc. Però no desenfoquem l'objectiu. L'objectiu és allunyar la imatge del sofriment a ulls dels humans. El tracte dels pollastres de granja o dels ànecs que produeixen el paté és infinitament més vexatori, dolorós i si em permet inhumà, però, no els veiem.

Les curses de braus desapareixeran, perquè no hi ha públic que pugui mantenir les despeses que suposen, tot i les subvencions estatals. I jo me n'alegraré de que així sigui. La "Festa" ja fa anys que va deixar de ser del poble per ser un vedat privat de senyorets adinerats, integristes taurins, algun pseudo-intel·lectual que ha llegit a Hemingway en diagonal i guiris, molts guiris. Els aficionats als toros no poden argumentar que és una tradició, perquè també ho va ser el garrot vil o el circ romà. Una cosa que es fa durant molt temps no té valor en si mateixa. Però en l'argumentari dels contraris als toros hi ha errors d'embalum molt profunds. Caldria revisar-los.

La caça esportiva em sembla una bestiesa. Hi ha altres formes menys estúpides d'agafar un pet i deixar volar la testosterona. Tot i això, si ens obliguessin a cada un de nosaltres a caçar, plomar o escorxar els animals que desitgem menjar, com passava fins no fa gaire en les zones rurals, la nostra relació amb la mort, els animals i els seus "drets" canviària radicalment. Podem rebutjar "la matança del porc" però no per això deixem de menjar pernil, llom o xoriço. Hi ha una mica de hipocresia urbanita en tot aquest embolic.

Els animals no tenen drets, perquè aquests no han estat pactats amb ells, només imposats pels homes. Això no justifica el maltractament animal, ni de lluny, però és una construcció humana la idea de la justícia per als animals. Gairebé igual de prepotent és creure'ns amb dret a "utilitzar" els animals al nostre gust, com voler "protegir-los" en to paternalista i alhora hi ha el perill de que l’empatia cap als animals anul·li l’empatia humana, ara, més necessària que mai. Brigitte Bardot defensant a les foques i recolzant a LePen és un exemple simptomàtic. Ningú matarà a "els meus óssos" deia Timothy Treadwell. Va resultar que els óssos no eren seus i se’l van menjar.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/cultura-i-mitjans/article/bambi-es-menja.html