Aquests dies s’ha produït a Barcelona un bon enrenou. El Conseller Joan Manel Tresserras ha substituït l’actual director Ferran Barenblit del Centre d’Art Santa Mònica, CASM, un dels pocs espais destinats íntegrament a l’art contemporani emergent. Des de llavors, diferents professionals del sector s’han pronunciat, normalment en contra de l’elecció de Vicenç Altaió com a nou Director. Més que el projecte del nou càrrec, és la metodologia de la seva elecció el que ha despertat més crítiques. D’altra banda també la sospita de que amb la nova orientació el CASM deixarà de dedicar la seva programació a l’art d’avantguarda també a aixecat forces veus en contra. Finalment, la por a que ERC vulgui utilitzar el CASM com a estandart d’un ideari nacionalista, fent el que alguns han anomenat el CCCB d’Esquerra, també espanta al sector de l’art.

Sense voler entrar en judicis de valor de temes específics de l’art, em sembla que l’afer és prou important per a la ciutat com per poder-ne tenir una opinió. Arrel d’un article , fet a mitges amb Claret Serrahima, en el que donàvem veu a Vicenç Altaió m’han caigut algunes bronques, algunes merescudes, altres gratuïtes. Per tant, des d’aquest blog que tenia una mica abandonat he pensat que em venia de gust abocar el que penso. També he penjat el resum de temes que es van tractar a una recent reunió sobre espais de cultura amb motiu d’aquest tema.

1.- Les formes i el mètode d’aquest canvi han estat un veritable despropòsit. Des de fa gairebé un any que es parla d’un recanvi al CASM. Massa temps, suficient per despertar especulacions de tot tipus. A més, les raons del canvi no s’han expressat mai amb claredat. Quan s’ha informat s’ha fet a mitges.

2.- Aquest procés s’ha produït paral·lelament amb l’estira i arronsa de la llei del Consell de les Arts (CAA). Donat que ara el CASM depenia del ICAC dirigit per Berta Sureda, semblava lògic pensar que seria el Consell de les Arts el depositari d’aquest espai. Plana, per tant, la sospita de que el canvi s’hagi fet per buidar de contingut el CAA.

3.- L’any 2007 es va signar un codi de Bones Practiques per a Museu i Centres d’Art en que queda evident que davant d’un canvi de director d’un centre com el CASM s’ha de convocar un concurs per a escollir-lo. Aquest codi també està signat per la Generalitat que clarament l’ha incomplert. Tanmateix, el concurs no assegura la transparència si no hi ha la voluntat política de que es sigui així. Casos recents a la ciutat fets per concurs han estat sota sospita, amb raó o sense ella.

4.- En un sector tant sensible com la cultura en el que la llibertat de pensament i acció és imprescindible, la sospita d’ingerències polítiques anul·la la qualitat de cap proposta. Per aquest fet alguns no volen ni tant sols valorar la proposta d’Altaió considerant que no te la legitimitat necessària per a fer propostes de futur per la CASM. No els falta raó, tanmateix, moltes de les declaracions fetes des d’entorns artístics han estat també carregades de connotacions politiques fins hi tot de politiques de partit. Queden doncs anul·lades unes i altres?

5.- Un dels aspectes que mes reticències han despertat es la voluntat d’Altaió d’obrir el CASM a altres disciplines com la literatura o l’arquitectura. Els artistes han estat especialment bel·ligerant en aquest punt. L’argument es que el CASM era potser l’únic centre públic en programar art emergent. Es cert, però sota aquest argument quin centre públic hi ha que programi arquitectura?. Sembla que la defensa del gremi està per sobre d’anàlisis més contemporànies. De fet, quan vaig fer la curadoria d’una exposició al CCCB l’any 2003 anomenada Creuats, també es van sentit algunes veus critiques per barrejar art amb disseny, artesania o vídeo. Un anys abans, quan vaig fer Gràfiques Ocultes, hi vaig posar un apartat anomenat Intrusions Gràfiques on treballs d’art entraven en el terreny del disseny. Llavors van ser alguns dissenyadors el ofesos. No conec l’art però si el tipus d’artista que es queixa ara és el mateix que el tipus de dissenyador que es va queixar llavors, ens trobem davant de la por de la mediocritat a que li remenin els esquemes.

6.- S’ha dit, en excés pel meu entendre, que no es tractava de jutjar la tasca del director sortint. No seré jo qui ho faci, però suposo que si el recolzament del entorn de l’art, a la seva programació, fos unànime ni el conseller s’hagués atrevit a fer-lo fora. Sense jutjar la qualitat i potser per desconeixement sempre em va sorprendre que algunes peces que es van produir per al CASM amb diners públic, en col·laboració amb Hangar per exemple, estiguessin al cap de poc en galeries comercials. En canvi no vaig veure gaires accions destinades a obrir les portes del CASM al públic en general, poques accions que el vinculessin al barri, a la ciutat.

7.- La contundència de les protestes contra el canvi al CASM son d’agrair, estigui o no d’acord, m’agrada quan la gent defensa les idees amb passió. Tristament en altres capítols recents de la ciutat com la pèrdua d’espais a Poble Nou, Can Batlló, etc, no he vist la mateixa passió. De fet Hangar ha jugat un paper ambigu durant tot el procés de la desaparició de Can Ricart. El resultat es que Hangar ha resistit les grues, amplia espai i fins hi tot proposa un nou CASM a la nau de Can Font, la nau 21.

8.- Tornant al CAA. Si els artistes creuen, com jo, que hauria de ser el Consell qui marques les línies bàsiques de treball per al CASM, creuen que seguiria sent únicament un espai per a l’art. Si l’esperit transversal del Consell s’aconsegueix, com sempre ha volgut la Plataforma de la Cultura per al Consell de les Arts, ho dubto. Seria llavors també tant bel·ligerant el sector de l’art. Tornem al tema de la defensa del gremi per sobre de la pròpia creació que cada cop sap menys de fronteres disciplinaries.

Aquesta és una llista oberta, potser ampliable i segur que incorrecte però en tot cas resumeix el que penso sobre el tema a dia d’avui. Qualsevol aclariment o correcció serà ben rebuda.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/cultura-i-mitjans/article/bcn-versus-sta-monica.html