Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui, 22 de setembre de 2009)

És una pregunta estúpida. La cultura és de la societat, esclar, dels usuaris, dels ciutadans. Doncs bé, això que sembla tan obvi, és justament el contrari del que passa ara, almenys al nostre país. Despotisme il·lustrat o mercantilització de la cultura, sigui com sigui en sortim malparats. La cultura, a hores d'ara, és de les institucions públiques i privades que programen, dels actors culturals i dels distribuïdors i, en tot cas, una part és dels consumidors, que no dels usuaris.

No sempre una bona política sanitària és aquella que té satisfets als metges, ni una bona política industrial la que aproven els empresaris. Per què és diferent la cultura? Quan els polítics volen expressar que han fet una bona feina, es fan una foto amb els representants dels diferents sectors de la creació. És a dir, ¿una bona política cultural és la que acontenta els artistes? L'altre dia algú recordava quan Ernest Lluch va fer una llei que impedia que els metges estiguessin alhora a la seva consulta privada i a la Seguretat Social. Hi va haver vagues. Allò va ser bo per a la sanitat pública però no va ser bo per als metges. ¿Podem pensar que en cultura es prenguessin mesures similars?

Polítics i gestors

Un polític és per davant de tot un ideòleg, no un gestor. Aquesta ideologia hauria de marcar la seva idea del paper que ha de tenir la cultura a la societat del seu temps. Un cop aclarit l'ideari ha de donar les eines perquè la societat generi cultura, sabent que el seu control està en els principis, no pas en els resultats finals. Sovint passa el contrari, uns gestors sense programa, sense objectius clars, fan de repartidors per tenir tothom content, després pretenen controlar al màxim els resultats, bàsicament per visualitzar-se i apropiar-se de la feina dels creadors.

Des de l'assoliment de la democràcia les institucions públiques van agafar el relleu a la societat civil, que havia fet una feina clandestina però sòlida per mantenir viva la cultura durant la dictadura. Aquest fet, desitjable en principi, ha evolucionat fins al punt que, per exemple, al Palau de la Virreina, seu de l'Institut de Cultura, hi ha un cartell que diu "La cultura de crear Cultura". Vet aquí el quid de la qüestió, les institucions públiques ja no gestionen els recursos públics amb un projecte de país com a full de ruta, perquè la societat civil generi cultura, sinó que són ells el que creen la cultura. Fa uns dies es van celebrar unes jornades per reflexionar amb creadors i entitats de renom sobre el futur centre d'art del Canòdrom. Algú pensa que això es faria amb un poliesportiu, per exemple. ¿Es farien unes jornades entre esportistes d'elit per saber què volen? O simplement hi hauria uns experts que dirien quina és la millor instal·lació per donar servei als usuaris, ja siguin esportistes o públic.

D'altra banda, el sector cultural també se sent propietari de la cultura. Repartir recursos per acontentar a tothom sense una idea del que ha de ser la cultura té com a resultat una cultura populista, que no popular. En no tenir projecte i governar per deixar contents els artistes es pateixen desajustos que depenen de la visualització dels implicats. El teatre rep unes bones subvencions perquè la popularitat dels seus personatges fa por a l'administració. El teatre català podria ser el pitjor dels sectors culturals, però seguirien donant-li suport i donant-li pompa perquè els actors surten cada dia per la televisió pública, fent culebrons infumables, per cert.

El paper dels distribuïdors

Els escriptors diuen que un llibre, un cop publicat, deixa de ser seu per esdevenir dels lectors. Igual passa amb les cançons. I amb l'art, i el teatre, i la dansa i el cinema? Doncs no, en cap cas, llavors les obres són dels distribuïdors i els gestors de drets. Son ells qui decideixen què i com es programa, o es ven una obra, CD, llibre, actuació, etcètera. I són els primers a queixar-se de les polítiques culturals si no els són favorables, però els seus interessos milloren la cultura del país? I, sobretot, milloren l'accés a aquesta cultura? No sempre, ni de bon tros. Només cal veure temes com els drets d'autor, l'SGAE, el preu dels suports musicals, etcètera, per veure que no es així. El govern espanyol, amb la ministra Ángeles González-Sinde al capdavant, està impulsant mesures proteccionistes no per als creadors, ni encara menys per a la cultura, simplement per als distribuïdors. Quan l'acusen de està conxorxada, ella argumenta que ho fa pel bé de la cultura, i els artistes (alguns) s'apressen a sortir amb ella a la foto per validar les mesures.

Des d'aquí demanem al nou president del Consell de les Arts i tots els seus membres que no vulguin acontentar el sector cultural. Esperem que no se sentin representants de ningú més enllà del seu criteri, que no hi hagi quotes de sector, que no estiguin al Consell per defensar els interessos de cap col·lectiu, només el del país sencer, és a dir, dels que rebem i gaudim de la cultura. Tant de bo els agents culturals s'enfadin amb el Consell, si el motiu és que les seves decisions van a favor de la cultura i no dels creadors.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/cultura-i-mitjans/article/de-qui---s-la-cultura-.html