_{Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui, 30 de juny de 2009)}

Què passaria si per una vegada apostéssim pel silenci, aquest estiu? És a dir, silenci d'estímuls. No anem al teatre, no escoltem música, no llegim, no visitem exposicions, ni monuments, no comprem diaris, no anem a conferències. Silenci. Anul·lem el viatge a Venècia per veure la Biennal, regalem les entrades del Grec, apartem el tercer lliurament de Millennium fins al setembre. Desendollem la televisió. Busquem un lloc on passar les vacances sense vida cultural. Un refugi on no tinguem accés a internet. Seria bo tenir tasques físiques d'una certa duresa per mitigar la temptació de cultivar-nos culturalment. Millor un hort que un jardí. El jardí pot evocar-nos vestigis estètics versallescos. Treballem de sol a sol i quan arribi el vespre seguem a la fresca sense altre ocupació que escoltar el silenci. Potser veure caure els estels per sant Llorenç, sempre que no coneguem les constel·lacions, perquè el record de la mitologia grecoromana ens portarà relats i llegendes. Escollim una casa anodina, sense història. No caiguem en el parany de passar l'estiu en una casa interessant, una casa amb una arquitectura rica en matisos. Allunyem la temptació del gaudi estètic de l'espai dissenyat. Evitem escoltar les campanes de la torre de l'església, ens podria rememorar la narrativa religiosa, els quadres de madonnas o els retaules romànics. Si podem, evitem escoltar el cant dels ocells a mitja tarda, la remor del mar, el so del vent entre els pollancres, potser ens recordaran una pel·lícula i ja haurem caigut a la trampa del record cultural. Mentre cavem la terra, ignorem la forma de l'arada, no fos que ens remetés a la cultura objectual que la saviesa popular ha anat dibuixant amb els segles. Apartem ràpidament qualsevol impuls poètic en veure les flors regades per la rosada. Si estem acompanyats, opció perillosament cultural però a vegades inevitable, no mantinguem converses interessants, no discutim, no repassem l'actualitat plegats. Si és la nostra parella, intentem buidar de retòrica els nostres sentiments envers l'altre. Si ens allitem plegats, no elevem el sexe amb metàfores transcendents i poètiques, no caiguem en el record d'aquella escena de llit del setè art que ens va quedar marcada. Potser de tot plegat en sortirà un pensament nou, una proposta interessant, un projecte per a l'hivern o potser res, només silenci, que ja és molt.

Cal tenir preparat un pla B
Malauradament, fracassarem. És improbable que ens en sortim en el nostre intent de cercar el silenci. És impossible ignorar el nostre passat cultural, la nostra informació arxivada al disc dur del cervell. No podrem sortir de casa sense veure ni que sigui un anunci que ens farà connectar amb l'imaginari col·lectiu. És difícil no escoltar una cançó al pas d'un cotxe, no veure una banderola d'una exposició. Pensant-ho bé, tenim una altra opció. Escollim per vacances una gran ciutat, un pintoresc poblet costaner ple de vida, acumulem totes les agendes culturals que s'editin, anem a les llibreries i comprem tots els llibres de l'aparador. Anem al cinema, sopem a restaurants amb pretensions culturals. Després, anem a concerts. Acudim a tots i cadascun dels recitals de poesia, música sacra i orquestra de cambra que puguem. Passem-nos el dia entre museus, comprem tots els catàlegs. Recuperem aquelles amistats oblidades durant l'any i organitzem vesprades culturals. Tinguem sempre la ràdio i la televisió enceses. Revisem cada matí tots els diaris. Escapem-nos a Madrid, Londres, Berlín o Nova York per veure l'exposició de l'any. Fem cua per ser els primers a tenir els abonaments per als festivals d'estiu d'allà on siguem. Recitem a qui passi a prop poemes d'amor coneguts i previsibles. Expressem amb grans paraules el plaer que ens provoca l'arquitectura del lloc, la bellesa d'un quadre o d'un anunci, tant li fa. Seguim els refregits televisius, els programes lleugers, les recopilacions de contes que editen els diaris. Seguim els èxits radiofònics de l'estiu, rebutgem-los per populars, però ballem-los a la festa major. En fi, fem de les nostres vacances el paradigma de la cultura de l'oci. Siguem consumidors culturals de primera, mostrem-nos actius en la nostra tasca d'aixecar el llistó de les tertúlies estiuenques. Es molt possible que, si més no, aconseguim omplir el nostre temps. La cultura omplirà la nostra jornada i el nostre pensament. I, finalment, no deu ser aquesta la manera d'aconseguir el silenci? Mantenint-nos ocupats amb aquesta cultureta petitburgesa que floreix a l'estiu, no aconseguirem, de fet, no sentir res? El soroll no aconseguirà fer callar el silenci amb més i més llocs comuns, tòpics, versions endolcides i entreteniments amb ínfules de transcendència?

Vet aquí la fórmula per aconseguir el silenci, per no haver de pensar en res, per no haver de crear res, de generar res, de proposar res: ser el perfecte públic, el tertulià arquetípic, el columnista retòric, el ciutadà model. Vet aquí el silenci d'estiu, un soroll que fa venir mal de cap.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/cultura-i-mitjans/article/elogi-del-silenci.html