_{Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui 6 de maig de 2008)}

Còpies sí, simulacres no
L’accés a la cultura topa amb el problema de l’autenticitat. Seria relativament econòmic fer petits
centres amb còpies de les obres més emblemàtiques de la història de l’art i els ciutadans podríem passar les tardes com qui va a un centre comercial, entre pintures que poc o molt els
aproparien a l’art. Contràriament, només les grans capitals i les fundacions bancàries tenen prou fons per crear col·leccions interessants. La cultura i l’art s’allunyen així de la gent. Altra cosa són els simulacres. És a dir, quan una còpia es vol fer passar per una obra original. Aquí si
que cal ser rigorosos amb el drets d’autor. Ningú te el dret d’apropiar-se de l’autoria. És més: molts cops les suposades innovacions són només simulacres de novetats basades en altres
d’anteriors.

Moltes llibertats
L’estàtua de la Llibertat ha estat reproduïda en multitud d’ocasions, a París Tòquio (a la foto), etcètera. Repartides per tots els Estats Units per l’organització dels boy-scouts als anys 50,
n’hi ha 200 còpies de bronze de l’original, obra de l’escultor francès Frédéric-Auguste Bartholdi. Després de l’11-S molts nord-americans asseguren que tenir una liberty a la vora els ha ajudat
a seguir endavant.

La cova errant
A Altamira van decidir fer una còpia de les famoses coves originals permantenir la seva integritat. L’anomenada Neocova té accessos per a discapacitats i permet fer tot el trajecte amb comoditat. Els visitants asseguren que és clavada a l’autèntica, però cap l’ha vist mai. Es parla de la possibilitat de fer més rèpliques a altres llocs. Al Japó ja s’hi han interessat.

Fotocòpies bé de preu
L’arquitecte Oscar Tusquets ha comentat sovint que preferiria trobar-se un museu a la seva ciutat amb reproduccions de qualitat de quadres comla Monalisa i poder-li dedicar el temps
que desitgi, gaudir-la, a haver de fer cues interminables per poder veure fugaçment
l’original al Louvre. Ell ven fotocòpies signades dels seus quadres.

Pirates almuseu
Per contra, hi ha museus que, basant-se en el fetitxisme de l’original, han espoliat països i cultures. Un cas conegut és el del British Museum, que conté multitud de restes arqueològiques
de l’Antic Egipte i va provocar una desamortització tràgica en aquell país.
La contradicció entre la mística de l’obra original i el rebuig per les còpies ha generat tot un seguit de conflictes, des dels drets de la propietat intel·lectual fins al recent fenomen televisiu
del pseudocantant Chikilicuatre.

L'exit del simulacre

Volem deixar clar d'entrada que tot l'entorn d'Eurovisió fa més mandra que altra cosa. Per tant, la paròdia que la factoria El Terrat ha generat amb Rodolfo Chiquilicuatre és del tot pertinent. Malgrat tot, hi ha un aspecte d'aquest fenomen que fa pensar. Si algun territori encara ens pertanyia, als ciutadans no mediàtics, era el de les manies i dèries personals. Sovint descobrim en coneguts o veïns aficions extravagants que els fan especials, a estones incòmodes però en tot cas autèntics. Chiquilicuatre és un producte amb una intenció publicitària legítima, però lluny de cercar l'autenticitat.

El programa Muchachada Nui també explota aquest fenomen d'inventar-se friquis, i així s'estalvia la feina de localitzar-los i els pot fer tan casposos com vulgui, amb una bona dosi d'intel·ligència, sens dubte. És a dir, els mitjans de comunicació, després d'omplir els programes de personatges estrambòtics, ara ja generen els seus propis friquis, ja no ens necessiten ni tan sols per a això. Només hem de restar embadalits davant la televisió i baixar-nos el politò del chiki-chiki.

La còpia és una reproducció exacta de l'original. Per contra, el simulacre ens vol fer creure que és autèntic quan només és un remake d'una realitat o d'un original anterior. La cultura del simulacre s'ha establert arreu: personatges públics que diuen que escriuen llibres però que els hi fan altres; cuiners que, a l'ombra de Ferran Adrià, diuen que innoven i tan sols simulen fer-ho reduint les racions, utilitzant plats quadrats i fent dibuixets amb alguna salsa comprada al súper pakistanès de la cantonada; músics que sota l'etiqueta de rock català, o el que toqui ara, fan versions dolentes de músiques del passat, fent-les passar per noves; polítics que fan lleis o plans estratègics suposadament nous, i no són altra cosa que rescrits de lleis o plans passats que mai han aplicat.

Amb això la SGAE no s'hi fica. A ells els preocupa la còpia, no el simulacre. Ells mateixos són un simulacre d'entitat democràtica on no hi ha sufragi universal sinó una mena de junta d'inversors on tenen més poder els que més drets d'autor generen. Més de 377 milions d'euros recaptats el 2007.

Doncs bé, potser cal començar a reivindicar la còpia, aquella que sabem que és reproducció, que ho fa amb qualitat i que té l'objectiu de difondre el coneixement. No defensem el mercat dels DVD pirata, sinó una cultura de codi obert. L'autenticitat és un valor de mercat, com en el cas de l'art. La còpia desestabilitza el mercat, és subversiva. En nom de l'autenticitat creem simulacres. ¿És més autèntic veure les esglésies romàniques despullades, amb pedra vista, o veure-les amb còpies de qualitat dels frescos que es guarden al MNAC? En nom del Modernisme, es van destruir tots els apartaments que va fer Barba Corsini a la Pedrera als anys 50. ¿És ara més autèntica, sense aquells apartaments?

Cal ser bel·ligerants amb els simulacres. El simulacre desactiva el poder de l'original, la còpia el multiplica perquè en divideix el preu. No acceptem més friquis falsos, més tertulians que semblen saber de tot i només repeteixen el que han sentit, més directors teatrals transgressors que pretenen escandalitzar posant actors despullats a l'escenari.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/cultura-i-mitjans/article/l--exit-del-simulacre.html