Fa uns dies Quim Monzó va escriure una sèrie de tres columnes sobre el perquè no li agrada el teatre. Al marge d'estar o no d'acord amb les seves reflexions, algunes de punyents i altres certament anecdòtiques, és de ressaltar que un referent cultural s'atreveixi a posar en dubte un dels pilars de la construcció de l'imaginari nacional. Perquè el teatre ha estat una peça bàsica de la cultura catalana subvencionada, juntament amb la literatura (per allò de la llengua) i la música (durant l'etapa del rock català). Potser ha arribat el moment de començar a analitzar què de bo i de dolent ha portat a aquesta aposta.

Ara bé, des de fa uns anys el teatre ha creat un subproducte que sí que voldríem analitzar. Ens referim a les sèries televisives en què treballa gran part de la professió teatral i de rebot una bona part de la del cinema. Guionistes, productors, càmeres, figurinistes, decoradors, maquilladors, tècnics de so i evidentment actors. Les sèries, o potser millor dir els serials de TV3, han tingut un gran impacte al nostre país. La visualització dels farandulers els ha dotat d'un poder considerable. Quin conseller s'atrevirà a contradir un sector que és cada tarda a casa de la majoria de llars catalanes? Potser per això el teatre s'emporta un bon pessic de les subvencions.

Els culebrons a la catalana que s'emboliquen amb un segell de qualitat són en realitat dignes succedanis de la pitjor tradició televisiva. Obliden una premissa: la ficció no ha de ser realista però sí versemblant. No en diem televisió porqueria perquè no son realities, ni programes del cor, però apel·len igualment a la víscera, al tòpic, al prejudici, a la por. Oci sòrdid i mediocre amb coartada cultural. Doncs no, ni El cor de la ciutat, ni Poblenou, ni Ventdelplà, ni Laberint d'ombres, ni La Riera són sèries de qualitat. Fins i tot quan copien, com en el cas d'Infidels, que afusella trames i diàlegs complets de Mistresses, ho fan sense qualitat. Les sèries de televisió anglosaxones viuen una època daurada: The wire, The office, Mad men, A dos metros bajo tierra, Perdidos, Flashforward, fins i tot Danys i perjudicis, que programa TV3, són alguns exemples. Personatges complexos que fugen de solucions per defecte, trames ben portades, actuacions subtils plenes de matisos, estan fent que el públic s'enganxi a la petita pantalla. Nosaltres només tenim acudits casposos del tipus 13 anys i un dia amb la màquina de facturar Joan Pera com a protagonista, enrevessats serials sortits tots de Dinastia o Falcon Crest, amb les estrelles del dolor, Emma Vilarasau i Marc Cartes. O versions de Gent del barri que ni tan sols tenen la virtut del costumisme social de la britànica, on sempre trobarem Pep Anton Muñoz fent de Peris sigui quin sigui el seu personatge.

La gran majoria dels actors, i parlem sempre del seu treball a la televisió, sobreactuen amb tics d'actor una vegada i una altra. No hi ha res tan grotesc com un actor fent de si mateix. No sabem si és per manca de cultura televisiva o teatral, però els personatges de les sèries són plans, previsibles. Tres capítols abans que faci una malifeta ja fa cara de dolent, dues setmanes abans de caure malalt ja fa cara de moribund. Hi ha una nova generació d'actors joves que en un tres i no res són actors consagrats, només per haver fet centenars de capítols de sèries recurrents amb guions dolents. Si seguim per aquest camí l'Institut del Teatre pot passar de ser planter de bons actors a plataforma de llançament de personatges mediàtics. Això sí, de premis que no en faltin, en donen a dojo amb Joel Joan com a mestre de cerimònies.

Mediocritat arreu

La manca de qualitat no és pas exclusiva de la nostra televisió. La resta de cadenes, tant públiques com privades, fan si fa no fa la mateixa mediocritat. Potser les privades escuren més a la brossa, però alhora també són les que exploren més formats, des de la recreació pseudohistòrica de personatges reals al gènere de misteri o còpies més o menys reeixides de referents com Urgencias. Tanmateix, TV3, "la nostra", ens fa creure que aquí hi ha nivell, que es fa un "producte digne".

Mònica Terribas ha rebut un munt de crítiques per una entrevista interessant a un entrevistat que no ho és tant, però ningú li ha reclamat que la programació millori. Esclar que ella mateixa va avisar, quan presentava la temporada, que "l'oferta pública en català ha de ser líder en aquest país". D'aquí a fer una llastimosa Operación Triunfo sobre La Trinca potser hi ha un terme mitjà, o no? Així que mentre seguim treballant per ser líders d'audiència seguirem amb culebrons en què tothom pateix, conspira, mata i viu tan teatralment que no hi ha qui se'ls cregui, però que, això sí, són dels nostres.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/cultura-i-mitjans/article/la-tele-fa-teatre.html