Sé que se n’ha parlat molt, potser massa, de la instal·lació a les portes del Born amb motiu de l’exposició Franco, Victòria. República. Impunitat i espai urbà, però deixeu-me que insisteixi perquè tot l’afer té components que, ara, un cop l’estàtua eqüestre de Franco decapitat torna a estar als dipòsits municipals, crec que paga la pena analitzar.

El primer que cal dir és que ens movem en el territori dels símbols, la seva lectura i la reacció que esdevé d’aquesta lectura. Segons la Viquipèdia, un símbol és una representació d’una idea, de manera que aquesta pugui ser percebuda per algun dels sentits; és una realitat que n’evoca d’altres en la nostra ment mitjançant algun procediment d’analogia. El símbol també pot representar un sentiment.

Dic que estem en el camp de la simbologia perquè el Born ha esdevingut símbol, en concret, el símbol de la derrota del 1714. A hores d’ara és bastant estèril intentar esbrinar si la construcció d’aquest símbol es correspon a una certa realitat o és un relat interessat per part d’un partit polític.

Tant se val si en la construcció del pàrquing adjacent, l’any 1991, es va malmetre un jaciment tant o més important que el que es troba a l’interior del Born. Fins i tot, en el cas que els historiadors poguessin desmuntar el discurs del Born, no canviaria res. Quan un símbol ha estat construït, és d’una solidesa monolítica.

D’altra banda, les estàtues, que no sempre les escultures, tenen voluntat de ser simbòliques. En aquest cas, la presència d’una del dictador i una altra al·legòrica a la victòria franquista són clarament símbols. D’això n’era ben conscient el comissari, Manel Risques. D’aquí que encarregués una instal·lació a l’equip de l’arquitecta Julia Schulz-Dornburg, responsable del muntatge, on els símbols es contraposen.

Per una banda, el general es mostra decapitat, poques lectures més evidents que menyspreu pot tenir mostrar la imatge decapitada de qui sigui. Per una altra, la Victòria franquista projecta una ombra de símbol femení de la República. Tampoc és gaire difícil fer una lectura d’aquesta dualitat. En tercer lloc, l’estàtua eqüestre està sobre uns rails de tren que la connecten amb la Victòria.

Aquest símbol és més difús, caldria especular per fer una hipòtesi. Potser per l’origen alemany de l’arquitecta és una referència a un camp d’extermini nazi. Tots tenim presents les imatges dels trens arribant a les portes d’Auschwitz.

Dit això, el primer que sorprèn és que la instal·lació sigui de l’equip encarregat del muntatge expositiu. Vull dir que, si fos una obra artística preexistent o feta per a la ocasió, la seva lectura, almenys per a mi, seria diferent. Francesc Torres o Antoni Muntadas haurien fet un treball excel·lent, si tenim en compte la seva trajectòria.

És diferent una obra d’art que un muntatge expositiu, quant a lectures i quant a connotacions. Tanmateix, dubto que el resultat de la reacció que hi ha hagut hagués estat diferent. I dic que no hagués canviat res perquè ni tan sols s’ha fet el primer nivell de lectura simbòlica, el Caudillo decapitat.

Ha pesat més el fet, també simbòlic, no ens enganyem, que tot plegat passava davant del Born. El govern d’Ada Colau havia anunciat fa temps que volia donar un canvi de rumb al centre i potser això s’ha volgut escenificar, un altre cop els símbols, amb aquesta exposició.

Quim Torra, l’advocat i escriptor que va succeir en la direcció del Born l’arquitecte i historiador Albert Garcia Espuche, va crear una narració sobre el lema que el Born era la zona zero del 1714. Ja estava tot dit, des d’aquell moment ha esdevingut un lloc important, fins i tot podríem dir que sagrat, per al nacionalisme català. Per tant, la presència de Franco, encara que fos decapitat, s’ha llegit com una ofensa als morts per la pàtria catalana. No només als del 1714, sinó també als de la Guerra Civil i la dictadura. De res ha servit que l’Associació d’Expresos Polítics del Franquisme donés suport a l’exposició per la seva tasca d’anàlisi i memòria històrica. Els que van gosar assistir a la inauguració van ser escridassats amb insults com “feixistes”. Els símbols, com les banderes, estan per sobre de les persones, fins i tot per sobre de la veritat.

Us preguntareu per què no parlo de l’exposició. Hi he anat i hi he trobat coses interessants, però és cert que els màxims esforços s’havien fet a l’exterior i que l’interior no passa de ser una mostra rica en retòrica però escassa en recursos narratius.

També és obvi que, en tot plegat, hi té importància el joc polític de desgastar el govern de Barcelona en Comú. Des de l’oposició s’ha alimentat la polèmica i TV3 hi va jugar un paper clau quan el primer dia de la instal·lació obria el TN migdia amb una persona, una, que llençava tres ous, a l’estàtua. El resultat ja el coneixem, un seguit de pintades, aportacions burletes més o menys gracioses i el toc final tombant el decapitat a cavall. Ha estat una mena de catarsi, que no puc més que aprovar. La gentha expressat la seva ràbia contra allò que creien una ofensa. Tanmateix, que quedi clar, no s’ha vençut el franquisme, s’ha malmès una exposició que reflexionava i revisava la relació de la ciutat amb el franquisme, cosa que és força diferent, com saben bé a Tortosa.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/cultura-i-mitjans/article/lli-----de-s--mbols-al-born.html