_{Claret Serrahima / Òscar Guayabero (Avui, 5 de maig de 2009)}

Som un país de bojos i la nostra identitat es pot explicar a partir de la rauxa tant o més que des del seny. Aquest seria el resum de l'exposició Il·luminacions. Catalunya visionària, que es pot veure al CCCB fins al 24 de maig. En un clima, permanent i a voltes cansós, de debat identitari, Pilar Parcerisas, comissària de la mostra, fa un recorregut des de la prehistòria fins abans-d'ahir, partint d'una frase de Nicolau M. Rubió i Tudurí del 1932: "De tant en tant, el seny català acluca l'ull i deixa fer". I quan deixa fer apareixen els somiatruites, els que tenen el cap ple de pardals però també els utopistes, els genis, els imprevisibles. Aquests són els il·luminats que escriuen una altra història i dibuixen un país lluny de buròcrates i covards oficialistes. Persones de seny, benpensants i llepafils, que s'abstinguin. L'exposició és en si mateixa una bogeria, excessiva, densa, a voltes confusa, tanmateix, no deveu esperar trobar ordre rectilini en una proposta sobre la rauxa? Caldria obligar els tours operators a fer que portin turistes en massa. Paios amb calça curta i mitjons blancs sota les sandàlies és el toc per acabar de fer l'exposició una experiència total. Si la bellesa d'Itàlia arriba a provocar la síndrome de Stendhal, la "il·luminació" catalana bé podria provocar la síndrome de Foix, per exemple. Els efectes serien com en el seu poema:

"És quan dormo que hi veig clar / foll d'una dolça metzina, / amb perles a cada mà / visc al cor d'una petxina, / só la font del comellar / i el jaç de la salvatgina, / -o la lluna que s'afina / en morir carena enllà. / És quan dormo que hi veig clar / foll d'una dolça metzina".

Tant de bo fos cert, seria un plaer contribuir a crear un país que aplega Ramon Llull, Josep M. Jujol, Joan Brossa, Pere Portabella, Perejaume o Jaume Sisa. Ens hi apuntem. I que ningú cregui que aquest país serà ple de ximples. La utopia és un potentíssim motor que pot generar des del primer submarí de Monturiol i el Pla Cerdà fins al GATCPAC, Francesc Miralles o l'activisme civil del moviment okupa. Els dos darrers, per cert, absències destacables a l'exposició.

Bigas Luna va dir una vegada que els catalans som un poble de somiadors i ho demostrava dient que en diversos trets que ens identifiquen cal mirar al cel: menjar calçots, mirar els castellers i veure amb porró. Ara bé, també podríem dir que som somiadors per mirar a terra, per fixar-nos en el més petit. Ens agraden el bolets, el cargols, la molsa i les formigues de Joan Salvat-Papasseit. I d'aquí en surt una iconografia fabulosa, herència del bestiari medieval. No és casual que no fem distinció entre bolets al·lucinògens i fongs comestibles o a l'inrevés. No és casual que l'estramoni estigui present entre els modernistes. No és casual aquesta fal·lera escatològica. Com no ha de ser fascinadament boig un país que té el caganer i el cagatió com a símbols nadalencs més rellevants? I, per què no hi són a l'exposició?

Locus té un doble significat. Per una banda lloc i per l'altra fora de l'estàndard psicològic. I vet aquí dos trets força nostres. L'arrelament al lloc, a la terra, té molt de català, perquè, tal com va dir Jacint Verdaguer, el paisatge és patrimoni. I, no són els assenyats, els seriosos, els europeistes, els homes de negocis, els que han malmès el territori, els que han contaminat els rius, els que han edificat pertot? I on ens ha portat el seny sinó a l'actual crisi? Els historiadors més irreverents diuen que el Noucentisme va apagar la flama de la rauxa. I ara per ara, sembla que el país que ens volen fer creure que som és hereu directe del Noucentisme. Doncs potser caldrà proclamar-se boig, part del país, amb l'enginy de Mariano Fortuny, amb la passió de Tàpies, amb projectes com el Walden7 o amb músics com Mompou. Un país que tindria un himne recitat per Dalí o Quim Monzó:

"Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,/ va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics. / Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica, / els sis polls no haurien sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics."

Un país en què Marcel Duchamp, Francis Picabia, Joseph Beuys o Arthur Cravan es trobarien com a casa. Un país ple d'icarians, de grups naturistes, d'anarquistes, de teosòfics i de laics convivint sense problemes. Un país en què Miralda tindria el seu Food Museum, on Francesc Pujols tingués un centre d'estudis, on creadors com Marc Recha o Albert Serra tinguessin prou públic per seguir fent pel·lícules. Aquest seria un país on Letamendi seria conegut no perquè té una plaça on anem a pagar impostos sinó per la seva fórmula: "Vida és la funció derivada de les relacions entre energia individual i cosmos". Un país on qualsevol nit pot sortir el sol.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/cultura-i-mitjans/article/locus-catalanus.html