_{Publicat al butlleti del FAD (Fadzine). Decembre 08.}

Diverses exposicions que aborden la fotografia i el documental coincideixen a la cartellera de Barcelona. El CCCB exposa la selecció dels premis World Press Photo 2008, el MACBA en té dues: “Arxiu universal. La condició del document i la utopia fotogràfica moderna” i “Imatges metropolitanes de la nova Barcelona” i el centre Caixaforum acull la videoinstalació “La ciudad transformada”. Aquesta sèrie d’exposicions no són pas puntuals ja que en el que portem d’any, hem pogut veure altres mostres amb temàtiques similars. Aquest interès per la pràctica documental fa pensar. He recordat una pintada a les portes del Mercat del Born durant els
anys d’oblit on s’hi llegia “només la veritat és sexy”.
Voldria referir-me a dues de les exposicions esmentades: “Imatges metropolitanes de la nova Barcelona” i “La ciudad transformada”. La ciutat ha viscut i viu un moment interessant amb xarxes socials organitzades que posen en dubte les polítiques municipals. El creixement urbanístic al voltant del Fòrum i el projecte 22@ han estat objecte de critiques i no són poques les plataformes generades en contra d’una o altre actuació.
Can Ricart encara fumeja dos anys després del desallotjament de La Makabra. El projecte “Fàbriques de la creació” no és sinó la resposta municipal al conflicte obert en aquell moment. Les noves realitats socials, una immigració creixent i un turisme omnipresent, dibuixen una nova
ciutat que cal analitzar. I això és el que fan aquestes dues exposicions.

“Imatges metropolitanes de la nova Barcelona”, comissariada per Jorge Rivalta, parteix d’un encàrrec realitzat a diferents fotògrafs que han fixat la seva mirada sobre la ciutat. “La ciudad transformada” és la mirada personal de Jacobo Sucari sobre la ciutat. Podríem dir que ambdues
mostres es complementen i posen de manifest dos punts de vista molt diferents.
El MACBA fa una aposta interessant amb l’exposició “Imatges metropolitanes de la nova Barcelona”, fins i tot en la seva formalització: accés gratuït, catàleg gratuït, continguts accessibles sota llicència Creative Commons... Però el resultat presenta una distància entre l’observador fotògraf i allò que és fotografiat que sitúa el resultat en el camp de l’art, òbviament, però desconnectat de la realitat. El filtre intel·lectual és massa gruixut perquè la narrativa sigui fidel. Els fotografiats són més objectes que subjectes, no tenen veu, han estat despersonalitzats per la mirada del fotògraf, potser perquè la càmera era aquí una eina artística més que documental. Potser la mirada institucional ha pesat i es fa un esforç per mantenir equilibris de neutralitat.
La sorpresa de trobar a un centre de La Caixa, una exposició com “La ciudad transformada”, augmenta encara més quan veiem que aquest (tal com l’anomena el seu autor) “documental
expandit” obre l’obturador de la càmera de vídeo perquè la realitat entri sense masses filtres. Aquí els afectats, els mostrats, tenen veu i la distància respecte el visitant és realment curta, sentint-se a vegades presents en la conversa. És cert que sovint qui parla son els experts, arquitectes, historiadors, representants d’associacions de veïns, etc, però aquí la càmera és una eina social i no pas un recurs artístic. Hi ha un posicionament clar de l’autor, que no es mostra neutral davant d’una realitat que l’afecta i el trasbalsa. Sorprèn, com deia, una aposta tant crítica. Potser és que La Caixa té la pell gruixuda i no es ruboritza de mostrar els efectes de l’especulació en la que col·labora activament.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/cultura-i-mitjans/article/nom--s-la-veritat---s-sexy.html