De la Catalunya Nord hi ha certs pobles que s’han donat a conèixer per haver estat destí i residència d’artistes, escriptors i altra gent de la cultura. Aquests indrets han sabut amb diferent fortuna treure rendiment turístic d’aquesta presència cultural. Amb el temps, les transgressions avantguardistes han sigut assumides i sobretot també desactivades a base de còpies dolentes per convertir-se en postals o imants per penjar a la nevera de casa.

Mort de frontera
Portbou, a banda de l’atractiu que tenen les fronteres i els trens, té una peça escultòrica proper al land-art en homenatge al malaurat Walter Benjamin, que es va suïcidar en creure que Espanya l’anava a lliurar als alemanys dels quals fugia pel fet de ser jueu.

Postal fauvista
A banda que Antonio Machado hi va viure fins a la seva mort, Cotlliure ha afegit al seu atractiu pintoresc el fet que els pintors fauvistes Henri Matisse i André Derain –dels quals el Museu de Ceret va fer una magnífica exposició fa un parell d’estius– hi van passar moments de la seva vida.

Manolo a Ceret
Precisament Ceret, des d’on escrivim aquest article, va rebre la visita d’un bon nombre d’artistes. Però el primer i potser l’impulsor que altres celebritats passessin temporades en aquesta vila a tocar de la frontera va ser Manolo Hugué. Juan Gris, Marc Chagall, Gargallo, Tristan Tzara i fins hi tot Pablo Picasso van ser en algun moment clients del Gran Café al carrer principal de Ceret, on ara prenem el cafè per esmorzar just en el moment que els avis treuen les verdures dels seus hortets a les portes de casa per vendre-les tal com ho feien al rialler Manolo Hugué.

‘Made in France’
França sempre ha sabut rendibilitzar el fet de ser la base indiscutible de les avantguardes artístiques dels inicis del segle passat. En realitat, el país veí acostuma a fer comerç de gairebé qualsevol cosa, des d’un vi jove a roba interior femenina. La marca France és present en infinitat de productes sense distingir entre cultura, gastronomia, moda i automòbils. La pregunta de sempre és saber quin efecte té aquesta explotació comercial en el fenomen original que es promociona. ¿Perd qualitat el vi, el foie,el cinema i l’art pel fet de fer-se comercial?

Català en venda
A la Catalunya Nord veiem que la catalanitat ha esdevingut un segell comercial. Lluny de reivindicacions, les senyeres són una denominació d’origen, fet que atreu força els francesos demés al nord. ¿Perden sentit els símbols nacionals si s’utilitzen per vendre embotits?

'Spécialités catalanes'
Des de l'exili estiuenc a l'altra banda de la frontera gaudim de la tranquil•litat de Ceret, la població que va donar a conèixer Manolo Hugué gràcies a les seves estades. Hugué va fer d'esquer perquè altres artistes de més renom visitessin aquesta vila. S'ha de reconèixer que la rendibilitat que el poble n'ha tret és considerable. A banda d'un Museu d'Art Modern força interessant, el poble és ple de desenes d'ateliers, galeries, botigues i antiquaris.
Tanmateix, exceptuant el museu, la qualitat de tot plegat és força mediocre: versions i reversions de tècniques similars a les utilitzades per les avantguardes artístiques, quadres coloristes i de fàcil digestió més propers a la decoració de parets que a l'art. Tenir avantguarda acollida és força rendible a la llarga, encara que sigui amb propostes naïves, grises i reiteratives. L'art de risc esdevé domèstic i buit per fer-se assimilable al comerç turístic. És a dir, l'avantguarda ha de ser folklòrica per fer-se econòmicament aprofitable.
Òbviament, la ingent quantitat de quadrets costumistes, paisatgistes i semiabstractes que pengen per les parets d'aquests ateliers no cotitzen a les subhastes de Londres o Nova York, però sí que poden ser adquirits a preus assequibles pels turistes culturals que passegen amb calça curta i càmera en mà. Si ens apropem al mar Mediterrani a Cotlliure, la sensació de mediocritat encara és més evident. Més ateliers, més galeries i més botigues que exploten el fet que Matisse pintés aquest petit poble de costa. Al final, acabes pensant que les casetes pintoresques no són per seguir assemblant-se a les pintades a principis del segle XX.
Un altre aspecte que crida l'atenció d'aquesta zona és el fet que l'anomenen le pays catalan i que la catalanitat sembla ser molt important. Arreu, les senyeres pengen de botigues i balcons i l'adjectiu catalan acompanya tot tipus de botigues, pastisseries, carnisseries i peixateries que asseguren vendre peix procedent de pescadors catalans. Fins i tot galeries d'art exhibeixen el cartell spécialités catalanes. A primer cop d'ull desperta la nostra simpatia, però en repensar-ho veiem que tan sols és folklore comercial. Tret dels avis, gairebé ningú no parla català, el coneixement de la nostra cultura és força discutible, ningú no reclama veure TV3 en condicions i l'AVUI no es troba als quioscos. Podríem dir que la catalanitat és aquí una anècdota i també un argument de venda. En realitat, tampoc hi ha gaire diferència amb el que a prop d'aquí, a Prada, succeeix any rere any amb la universitat d'estiu. La qualitat ha quedat substituïda pel tipisme, la cultura per folklore i el pensament per la política partidista.
Anem fins a Arles i veiem que Christian Lacroix és el comissari d'algunes exposicions. Una vegada més el ressò mediàtic ha substituït la qualitat. Una mostra d'Avedon és l'exemple per demostrar que les exposicions són previsibles i més properes a la moda que a l'art. La qualitat ha quedat reclosa als jardins d'hivern per donar pas al folklorisme i la mediocritat. Esperem que no sigui una dinàmica que es perllongui més enllà del setembre; instal•lar-nos en aquesta autocomplaença ens pot deixar tots al límit de l'atelier costumista.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/cultura-i-mitjans/article/specialit--s-catalanes.html