A principis deis anys 70, en plena crisi del moviment modern i amb Itàlia com un dels epicentres, van sorgir alguns moviments que posaven en dubte no solament els paràmetres de l’arquitectura sinó la mateixa estructura social que els generava. L’anomenada arquitectura radical va ser un fenomen curt però intens que ha deixat empremta. El MoMA de Nova York es va fer ressò del que passava i el 1972, amb l’exposició comissariada per Emilio Ambasz Italy: The New Domestic Landscape, va recollir projectes sobre l’hàbitat d’un bon nombre d’arquitectes i estudis italians.

Aquella exposició era, en si mateixa, un acte de radicalitat respecte deis formats expositius. Acompanyant plánols i maquetes es va demanar als equips que hi participaven que fessin una pel·lícula. Els límits disciplinaris saltaven pels aires. Ara, gairebé quaranta anys més tard, el Dhub reuneix per primer cop, les pel·lícules originals realitzades pels dissenyadors i arquitectes. A l’exposició, coproduïda per GSAPP, Columbia University i el mateix DHUB, s’hi poden observar dibuixos, maquetes, fotografies originals dels arxius dels arquitectes i veure les pel·lícules amb unes confortables i ‘radicals’ butaques realitzades per a l’ocasió per l’estudi Emiliana Design.

Amb la presentació de projectes de Mario Beihni, Alberto Rosselli, Zanuso/Sapper,Joe Colombo, Gae Auienti, Ettore Sottsass Jr., Gaetano Pesce, Archizoom, Superstudio, Ugo La Pietra, Gruppo Strum i 9999, la mostra és una bona instantània d’un moment en què els dogmes de l’arquitectura van trontollar, una selecció d’obres, teories i contextos d’aquests dotze estudis italians dels seixanta i principis dels setanta, el moment més àlgid del disseny radical italià.

Nous models socials
La rellevància històrica i la importància actual d’Italy: The New DomesticLands deriva de la forma amb què l’exposició abordava i reconsiderava les possibilitats en el disseny i l’arquitectura domèstiques. Nous models de socialització, fins ¡ tot de nuclis familiars, alguns propers a la comuna, d’altres a la solitud de l’astronauta, es posen sobre la taula. Podem trobar, per exemple, un suggerent Kar-a-Sutra, un prototip d’hàbitat mòbil de Mario Bellini, a les unitats totalment moblades de Joe Colombo. El primer explora ei nomadisme i la comuna, el segon porta la mecanització de l’hàbitat a l’extrem. Aquí els objectes es convertien en agents de transformació espacial i social. Les variables de tres habitacions, dos banys, cuina ¡ menjador sala d’estar muten per ser qualsevol cosa que l’ocupant vulgui. En aquest sentit, tot i que immersos en la postmodernitat, els autors treballen en paràmetres moderns, és a dir, entenent que l’arquitectura i el disseny són una eina de canvi social i polític. Alhora, però, ja hi ha alguns trets pròpiament postmoderns, l’individualisme, la ironia, la manca de dogmes, etc.

Repensar I’arquitectura
L’exposició que presenta al DHUB torna a plantejar aquestes estratègies mediàtiques i ambientals, i també el seu potencial per repensar les fronteres de l’arquitectura, els espais domèstics, les seves condicions i els seus territoris. Vist amb la perspectiva que donen quaranta anys, l’exposició pot semblar amb la distancia un exotisme, un divertiment. Tanmateix, en aquell moment es van obrir camins inexplorats. En un altre punt de Barcelona, al Palau Robert, dins de l’exposició sobre els 50 anys del premis Delta, en tenim un altre exemple, amb la pel·lícula sobre la Ciutat Instantània del congrés de l’ICSID a Eivissa de l’any 1971. En aquell congrés, un grup d’estudiants, encapçalats pel llavors jove Carles Ferrater, va demanar a l’arquitecte Prada Poole un habitacle per encabir estudiants de tot el món que venien al congrés. El resultat va ser una ciutat inflable on no només es dormia sinó que s’exploraven nous modes de convivència. I això és just el que els arquitectes de l’exposició Habitats i Contra-habitats “Italy: The New DomesticLondscape”, MoMA 1972 exploren en les seves propostes. Imprescindible per entendre fenòmens posteriors o discursos actuals com el de l'arquitecte Rem Koolhaas.
Del material exposat, se’n va fer un catàleg que el MoMA va editar l’any 1972. Es pot comprar per Internet. Però amb la nova revisió dels comissaris Mark Wasiuta, Luco Molinari, Peter Lang, hom hi trobra faltar una publicació on no només es reculli el material gràfic, les pel·lícules originals en un DVD, sinó que es faci una lectura contemporània d’aquell moment. Caldrà veure si algú s’anima a fer-ho. Tot i així, tenim un programa de mà amb alguns texts interessants

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/disseny/article/habitats-i-contrahabitats.html