1. Principals fortaleses a destacar del sector

Són moltes, afortunadament: Des del potencial en producció editorial al bon nivell de la nostra arquitectura o un cert prestigi en el camp del disseny digital, animació i multimèdia. Coneguda és la nostra creativitat, ofici, passió, capacitat d'adaptació, versatilitat, etc. Un col·lectiu que, per la seva dinàmica de treball, sempre està al dia, immers en les TIC tant com a creadors de serveis com de xarxa de coneixement, motivat i transversal. A Barcelona hi ha bon nivell creatiu i professional i una cultura de carrer sensible al disseny. És el moment dels freelands i petits estudis, amb estructures més lleugeres i àgils. Tenen més capacitat d'assumir canvis i adaptar-se a noves situacions.

Tanmateix, en els darrers anys hi ha una indústria perifèrica al disseny que ha crescut exponencialment en el nostre país: les escoles de disseny. Ja siguin de disseny gràfic, interiors, producte o moda, l’actual mapa de centres on es pot estudiar disseny, centrat bàsicament a la ciutat de Barcelona però també present a ciutats com Olot, Vic, etc, em fa reflexionar especialment en aquest aspecte, intentant no oblidar-me d’altres importants.

Degut a la dificultat de trobar un forat al mercat per part dels dissenyadors i arquitectes “postolímpics”, aquests professionals van necessitar complementar amb les classes els seus ingressos. Al mateix temps, van creure en la formació com a manera de canviar les coses. D'alguna manera, la seva vocació docent els vinculava amb la Bauhaus. Barcelona té una tradició docent que va assortir bé la indústria editorial i que s'ha reconvertit molt bé en tradició docent. No tenim indústria però tenim moltes i molt bones escoles. Els arquitectes del grup Metàpolis van crear el IaaC (Institut d'Arquitectura Avançada de Catalunya). Altres es van implicar en les facultats d'arquitectura de la ciutat. Els dissenyadors gràfics i industrials van entrar a escoles de disseny com Eina i Elisava renovant els seus continguts, al mateix temps que van sorgir altres com Bau o IDEP i es va obrir una seu del Istituto Europeo di Design. Si a això li sumem les facultats de Belles Arts, l'Escola Massana, Llotja etc, i l'ampli nombre d'escoles de disseny de moda, i d’altres vinculades a les escoles d’oficis artístics com ara l’ Escola d'Art d'Olot, Escola d'Art i Disseny d'Amposta (ESARDI), Escola d'Art i Superior de Disseny de Vic, Escola d'Art i Superior de Disseny Serra i Abella, Escola Municipal de Belles Arts de Lleida, Escola Superior de Disseny Deià, etc, el resultat és que Barcelona té ara més escoles de disseny que Nova York.

Estudiants de tot el món i també de la resta de l’estat, acudeixen a la ciutat per formar-se durant tota o part de la seva carrera. Això fa que molts d'ells s'estableixin a la ciutat o entrin com a estudiants en pràctiques en estudis locals. Al mateix temps, l'abaratiment del transport aeri i internet han fet possible que estudis ubicats fora de les nostres fronteres amb clients igualment estrangers vinguin a Barcelona buscant, a més d'una bona qualitat de vida i un clima amable, una certa àuria de contemporaneïtat i disseny d'avantguarda que transmet la ciutat, sense que ningú s'expliqui exactament per què. Aquests moviments han situat Barcelona en boca dels coolhunters, a les portades de revistes de tendències i en els decorats de pel·lícules de mig món.

D'aquesta situació ha sorgit una nova generació, la que ara té entre 25 i 30 anys aproximadament. A aquests nous dissenyadors el sostre de vidre dels jocs olímpics li cau massa lluny per suposar un referent, així que simplement caminen sobre aquest sostre sense cap por. Les referències ja no són locals sinó globals. Pot ser més influent un bloc de Finlàndia que els premis locals, molts d'ells a més han cursat postgraus fora del país. Precisament els postgraus és un dels sectors que més ha crescut amb aquest anys. La oferta és enorme duplicant i triplicant a vegades el mateix postgrau fet per diferents escoles.

Barcelona té la situació ideal per a convertir-se en el “campus” del disseny del sud d’Europa. Per a què això sigui possible s’han de donar vàries circumstàncies:

-         Aplicació amb sentit comú i consensuant amb les escoles i el col·lectiu el Pla de Bolonya.

-         Potenciar els intercanvis amb escoles d’altres països. (Per que fa a les universitat hi ha el sistema Erasmus però la majoria d’escoles de disseny malgrat estan adscrites a centres universitaris no han entrat encara en aquest circuit per un problema de titulacions)

-         Visualitzar la feina que fan a les escoles a la manera que a Londres hi ha el Final Show o Summer Show.

-         Millorar la participació de les escoles amb les empreses.

-         Regular els concursos de disseny per a estudiants (molts cops són simplement operacions de marketing sense interès acadèmic)

-         Fer una aposta per un ensenyament superior de disseny públic de qualitat.

-         Implicació del Dhub (Disseny Hub Barcelona) en la visualització de les nostres escoles.

En un altre ordre de coses, el disseny com a disciplina dins de la comunicació pot ser un potencial agent de canvi de model. Els dissenyadors hem de ser capaços de transmetre filosofia de canvi als nostres clients i als clients dels nostres clients. Tant en temes ambientals, econòmics i socials podem ser proactius a la recerca d’un nou paradigma lluny ja de capitalismes salvatges que ens han portat a aquesta situació extrema. Hem d’entendre que els vells temps ja no tornaran perquè quan remuntem l’actual crisi és molt probable que esclati un altre d’energètica i que la imminent crisi alimentària a nivell planetari ens obligui a replantejar tot el nostre model productiu social i de valors.

 2.  Principals dèficits que tradicionalment han afectat al sector

Probablement és el mateix dèficit que afecta a la pròpia indústria, i és el propi teixit industrial. Format principalment per PIMES sense capacitat de generar grans produccions, no ha acabat d’apostar per la qualitat i el disseny. Empreses massa petites, amb limitada capacitat d'inversió i de comercialització. Massa dependència al mercat espanyol i dificultats en penetrar en d'altres mercats. Estem en un model mig entre cercar baixos costos que ja no són possibles a Occident i fer adaptacions de productes externs amb versions més econòmiques. En el camp gràfic no hi ha demanda i cada dia tanquen publicacions, marxen agències i es dissolen estudis.

Tenim un excés d'oferta (de dissenyadors) envers la demanda, especialment en el disseny de producte, que no només fa que els preus hagin de baixar, si no que es creen situacions de negociació on els dissenyadors estan en clara desigualtat amb les empreses (poca força negociadora), que saben que tenen molts i mot bons professionals "desitjant" treballar per a ells i ofereixen condicions poc dignes. I a més els estudis de disseny en general són petits, gairebé unipersonals i no poden oferir llocs de treball per a tants dissenyadors amb talent que es formen aquí.

Alhora es detecta poc interès per la internacionalització d'estudis de disseny, que per tant s'acomoden al mercat local que no facilita el creixement. Tenim una mirada massa local, ancorada en els problemes locals i en els mateixos paradigmes de fa 50 anys. Hem de mirar al món i començar per ser realistes i crítics a l’hora de valorar-nos en un context global. S’ha d’incentivar molt més el potencial de la gent amb ganes de fer coses i fer-ho de la manera menys institucionalitzada possible. Les exposicions “institucionals” no creen mercat. Quan Holanda promocionava el seu disseny ho feia sota el poc sospitós grup Droog Design. Això va impedir recels i lectures pàtries per posar el disseny en el focus d’atenció. No s’ha de vendre una “marca” de conjunt, sinó senzillament regar les llavors que ja hi ha, per tal d’ajudar a crear una bona energia creativa. És a dir, no “fer coses” sinó posar les condicions perquè “passin coses”. Ara ens trobem que per un costat el Ramon Llull ni tant sols paga alguns creadors quan surten a fires de l’estranger, però en canvi s’intenten fer macroevents “de país” a capitals del món, amb un cost molt més elevat.

D’altra banda, el pas de l’anomenada societat industrial a la societat de la informació o del coneixement presenta d’inici un bon territori per al disseny, ja que molt d’aquest disseny treballa en la gestió de la informació o les interfícies per a poder-la rebre i transmetre. Així les denominades TIC estan estretament lligades amb el disseny. Malauradament, de moment les iniciatives institucionals les han situat només en el camp de la informàtica i les tecnologies digitals oblidant que la configuració de missatges passa irremediablement per la formalització de tipografies, codis, menús, etc.

Ara bé, i tornant a la línea argumental de la primera part, si analitzem aquesta “altra” indústria del disseny, les pròpies escoles, l’anàlisi hauria de centrar-se en les dificultats específiques del sector. Per a fer-ho caldria fer una revisió del “llibre blanc del disseny” ja que el darrer que es va fer va ser al 1985. Des de llavors el panorama del disseny ha canviat però el panorama de les escoles ha patit una veritable revolució. Tanmateix i de forma potser epidèrmica diria que el gran problema que pot tenir aquest sector és un superàvit de titulats en disseny. El país no té ni de bon tros la capacitat de contractació i producció necessàries per a donar un lloc de treball a la quantitat ingent d’estudiants que surten cada any de les nostres escoles superiors cercant una feina. El fet que la gran majoria de les escoles de renom siguin privades dificulta la creació d’estratègies conjuntes.

Com deia abans hi ha postgraus que s’estan oferint pràcticament amb el mateix temari des de diferents centres. En època de bonança això no ha estat un problema. La majoria d’ells s’emplenaven, però ara hi ha molts que es  cancel·len per manca d’estudiants. La creació d’un mapa actualitzat de centres, estudis i postgraus i la racionalització d’aquest mapa podria generar una oferta a l’exterior més rica, més coherent i més competitiva.

En l’àmbit laboral, el bon nom del nostre disseny ens ha portat a una certa autocomplaença estètica de molts dissenyadors. Els premis de disseny que valoren resultats en comptes de processos, envien un missatge nefast al mercat. Això provoca, per exemple, que molts clients desconeguin com encarregar disseny gràfic ni el que val, ni calibrar la seva qualitat, la qual cosa potser és normal perquè ningú els ha ensenyat a fer-ho. Aquesta relació client-dissenyador és bàsica per a obtenir resultats interessants. Actualment hi ha una degradació (per no dir col·lapse) del know how dels responsables d'encarregar disseny. Els gestors del disseny gairebé mai són persones amb el coneixement o experiència mínims. Al contrari, se'ls posa de coordinadors (màrqueting, filòlegs, funcionaris…) per a que el dissenyador els faci el training durant el procés. Això, en una relació client-proveïdor, s'esdevé insostenible tant creativament com professional i econòmicament. Tot plegat porta a una decadència del tracte cap al dissenyador. Es produeix un allunyament de la presa de decisions. Se’l considera com un subaltern enlloc de part del projecte, enlloc d'un advocat de la comunicació i de la imatge (no cal que sigui considerat com un metge, tal com molts dissenyadors amb ínfules diuen i desitgen).

Les publicacions del sector, poques i amb pocs mitjans, acostumen a ser poc menys que aparadors del que es fa, sense una recerca crítica i analítica. En aquest camp i malgrat mancances, l’arquitectura té molt més de pes intel·lectual i les seves publicacions així ho reflexen. Si a això li sumem que al no ser una disciplina universitària tampoc hi ha tesis ni projectes de recerca acadèmica, la base conceptual, ideològica i teòrica del disseny és massa feble. Ajuts en aquest sentit podrien millorar la situació.

En aquest entorn, la propera obertura del Dhub de les Glòries pot ser un punt d’inflexió en el sector i en la nostra capacitat de visualització. És imprescindible una major implicació de la Generalitat en el projecte i molt desitjable una implicació estatal per situar el Dhub com al Museu del Disseny de tot l’estat. Només així es faria justícia a la tradició i potencial del disseny a Catalunya. Respectant escrupolosament el projecte dels actuals gestors, crec que s’hauria de potenciar les col·leccions permanents per a situar-nos en el mapa dels museus del disseny del món i alhora per entendre  que, tal  com va dir  Bartomeu Marí “sense memòria no hi ha innovació tant sols novetat”. Al mateix temps l’estat precari en que es troben immerses moltes entitats del món del disseny com el FAD, l’ADP, CODIG, BCD, etc, sembla indicar que una bona estratègia seria agrupar-les en el Dhub i crear sinergies entre elles. Tanmateix això pot tenir el perill de desdibuixar-les i fer-les captives allunyant-les de la societat civil que les ha donat sentit durant molt i molts anys.

Actualment, tots els ajust destinats al disseny que gestiona l’Ajuntament es vehicula el Dhub, i la Generalitat ha reduït en molt els seus argumentant que ja aboca molts fons al Dhub. Certament està pagant una part important de l’edifici. Però recordem que això és, de fet, una permuta a canvi del lliurament del Palau de Pedralbes per a la presidència del govern autonòmic. Aquesta centralització pot esdevenir empobridora ja que el Dhub pot tenir la temptació de no només ser pla de paller sinó jutge i part dels ajuts.

En el camp dels ajuts passa com en tots els altres aspectes de la societat catalana:  un excessiu i irracional decalatge fiscal del territori que desmunta la lliure competència, promociona l'esterilitat del valor afegit i del coneixement que aporta el disseny, i aboca a la inanició a l'Administració pública en el seu paper d'estimulador.

Tanmateix, amb els recursos que sí tenim, sembla poc lògic que un estudi de disseny o arquitectura no pugui optar a ajuts del ICIC (Institut Català d’Indústries Culturals). No veig la diferencia entre una companyia de teatre o una productora de cinema. Crec que són clarament indústries culturals i si bé s’entén que per la seva dinàmica quotidiana, al servei d’un client, no tindria sentit, hi ha un munt de ocasions on sí podrien ser molt útils. Posaré alguns exemples:

- Presència a fires internacionals

- Projectes de recerca en nous materials, tècniques o conceptes

- Ajut per a sectors que no han entrat en la dinàmica de l’ús del disseny i tanmateix els hi és necessari

- Reciclatge i formació permanent del professionals

- Eines de gestió i millora en la rendibilitat dels estudis

- Organització de fires i congressos per a visualitzar sectors estratègics del disseny

Justament en aquest darrer punt hi ha una de les clares mancances del sector. Un esdeveniment que visualitzi, socialitzi i doni ressonància internacional al disseny. Aquesta funció que va acomplir durant un anys la Primavera del Disseny és primordial per, d’una banda, aplegar el sector i detectar oportunitats i mancances de primera mà i, d’altra, poder emetre senyals a l’exterior de Barcelona com a epicentre de creació. Aquest aspecte és bàsic i es retroalimentaria amb el bon nom de l’àmbit acadèmic. Potser no podrem ser una gran potencia industrial però si podem esdevenir un espai de creació de coneixement i un laboratori de noves tendències. I quan dic tendències no només parlo de moda sinó principalment de noves maneres de treballar, nous plantejaments, nous autors, etc. Tenim proper el cas de València que al voltant de la “Feria del Mueble” i especialment el saló “Nude”, ha creat un caldo de cultiu amb multitud de petites exposicions i esdeveniments de creadors emergents que els està connectant amb les avantguardes d’arreu. Ha estat una oportunitat perduda per Barcelona que ara costarà redreçar.

3.             Problemàtiques manifestades durant l'any 2010

La dependència al mercat espanyol i al sector immobiliari, en clara recessió, ha continuat ressentint les empreses. El 2011 continuen tancant i presentant ERES, fabricants emblemàtics. Els estudis de disseny, generalment d'entre 2-3 fins a 10 treballadors, disminueixen també el personal. La reducció també afecta als departaments de disseny interns integrats en tot tipus d’empreses. L’afectació de les rebaixes en pressupostos i comandes als dissenyadors es pot xifrar sense exagerar entre un 30 i un 40 % respecte al preus de fa només tres anys. Hi ha força projectes aturats o posposats per por de la crisi, sobretot els de major grandària. Ha seguit creixent la reducció de llocs de treball en els estudis i agències grans que ja va començar en el 2009.

Es noten les retallades institucionals i privades, amb una baixada de projectes en paper i l’estabilització o pujada de l'online. Justament, en el disseny interactiu, animació, webs i creació de jocs, on som ja una referència, s’han escollit polítiques a l’engròs amb projectes com el 22@, pensant en que podíem crear una mena de Silicon Valley del sud d’Europa. L’especulació i les altes expectatives han fet impossible que creadors emergents s’hi puguin instal·lar i al final és mes un parc empresarial de grans corporacions que un epicentre d’innovació. Al igual que amb altres camps, s’hauria d'incentivar i seguir petites iniciatives de "garatge" que és d'on surt la innovació. Al Poble Nou és un exemple de com un antic teixit de petits tallers de fusteria, ferrers, vítries, etc convivia amb artesans de tota mana, artistes que trobaven espais grans a bon preu de lloguer i una incipient presència d’estudis de disseny i arquitectura. Aquest panorama va ser arrasat literalment pel 22@ justament per crear alguna cosa que segons els seus objectius era molt similar.  Ara fa uns dies apareixia un article a El Periódico sota el nom “La crisi obliga a Barcelona a canviar el model de la indústria a la ciutat” De fet, es podria dir que torna la mirada al que ha menystingut i desplaçat. En ell es diu :“S'acaba, per tant, el període en què es tendia a posar tot el que tenia a veure amb la indústria a la perifèria, a gairebé amagar-ho. I és que per tenir empreses dedicades al tecnològic, sembla que l'ajuntament s'hagi adonat que hi ha d'haver, abans, un teixit productiu potent. Dit d'una altra manera, els serveis i el tecnològic no són excloents respecte a la indústria. Al contrari, sumen”.

Una estratègia a llarg termini en aquest sentit, fora de grandiloqüències politiques treballant sobre el terreny a petita escala i amb allò que diuen acupuntura urbana podria ser un camí per retornar a Barcelona la seva capacitat de creació d’objectes i del bells oficis, sense renunciar a la cultura digital.

Com deia abans potser el més destacat en el camp de l’ensenyament és la mala aplicació de Bolonya que tant l’Estat com la Generalitat està fent als ensenyaments artístics i en els escoles superiors de disseny en particular. No podem competir amb India o Xina formant gent que senzillament siguin capaços de resoldre problemes. Hem de donar més importància als continguts i ajudar als estudiants a desenvolupar la seva pròpia manera de projectar; aprendre les eines es necessari però això no et fa dissenyador. I paral·lelament, com també deia,  hauríem d’anar pensant quina  sortida donem als cents i cents d’estudiants que surten cada any de les escoles i facultats. Tenim unes escoles internacionalitzades parcialment. A les nostres escoles falten alumnes dels pols mundials del disseny: Nordamèrica, centre, nord i est d'Europa, Japó i dels països emergents importants en el disseny: Xina, Brasil i Índia.

Hem de ser una universitat del disseny per al món, no una factoria per fabricar dissenyadors entre els nostres propis estudiants que el nostre mercat no és capaç d’assumir. Un cicle tancat col·lapsarà el propi sistema. Per tant, seria convenien tenir presents els següents aspectes:

- Enfocar gran part de l’oferta a estudiants estrangers

- Facilitar que els nostres estudiants puguin sortir fora a treballar

- La formació s'hauria d'orientar millor per formar dissenyadors emprenedors que els faciliti donar serveis a mercats internacionals.

- També s'hauria de reenfocar/completar la formació dels dissenyadors industrials cap al disseny de serveis que sí té futur en un mercat local.

4.             Actuacions destacades en el sector durant l'any 2010

Es produeixen algunes 'fusions' o compres entre empreses. Es dóna major incidència en l'exportació entre les que estan sobrevivint.  Estan sortint moltes de petites que generen demanda  N’hi han algunes molt interessants, com s’ha pogut veure en la darrera edició d’Arts Libris.

Hi ha una certa profusió de festivals a l’entorn del disseny, Blanc al Vilanova i la Geltrú, Festa del Grafisme a Portbou, Broadcat o OFFF a Barcelona, etc. Al mateix temps hi ha una efervescència d'activitats paral·leles, obertes a tot el públic, organitzades per les escoles. Són petites estructures que treballen en precari i que ara per ara estan pensades per al consum intern. Però si se les ajudes, sense fagocitar-les podrien esdevenir referències més enllà del nostre país.

Modestament i més tenint en compte que hi soc part implicada, l’Arts Libris ha obert un camí que pot ser interessant, completant el cicle de la creació i la producció, amb molta tradició al nostre país, amb el de la difusió i la venda directa a l’usuari. Una fira del llibre d’art i disseny que ha aplegat aquesta segona edició 80 expositors entre creadors, editors, distribuïdors i escoles. Gairebé 8.000 persones han passat per la fira i les vendes s’han ampliat tot i la crisi, demostrant que hi ha una demanda per un tipus de publicació que no troben masses espais de venda.

5.             Incidència de la crisis en el seu sector

En el disseny industrial el resum seria aquesta fórmula: Menys vendes = menors pressupostos = menys royalties = reducció nous projectes. Crec que la crisi del disseny industrial aquí ve de ben lluny. La crisi actual no fa més que fer-ho tot plegat més evident. Evidencia de la necessitat de reinventar-se un cop més, però millor! Hi ha molts projectes que s'aturen per a fer una reflexió estratègica i que difícilment es reprenen.  Conseqüentment, hi ha una gran dificultat per disposar de pressupostos "dignes" pera  la creació de nous projectes, les empreses esperen que fent apostes “segures” capejaran el temporal i es reediten peces que han funcionat abans al mercat. Tanmateix, el que està passant és que el mercat ha canviat.

El disseny gràfic està molt ressentit, però crec que es troba en una fase  post-crisi. Ha passat el pitjor, ha estat una reconversió d’un model de servei a la indústria a un model docent. Tanmateix, tenim un bon nivell mitjà de disseny, i a molt millor preu que els llocs punters com Londres o Amsterdam. Si fóssim capaços de penetrar en aquests mercats podríem tenir oportunitats. 

6.- Valoració de l'estat del sector a finals del 2010

Més que una valoració de l’estat entenc aquest punt com una sèrie de propostes perquè aquest estat, que ja hem analitzat abans, pugui millorar.

A finals del 2010, i depenent de l'esforç de correcció estratègica,  trobem algun símptoma de repunt, principalment pels qui hagin entrat en mercats exteriors. Esperem una indústria creixent dels continguts que necessiten ser dissenyats per ser venuts i una indústria publicitària que necessiti disseny per parlar. Malgrat la crisi sembla que el disseny gràfic se’n surt. Amb projectes i equips més petits i amb menys alegria, però se’n surt. Per molta crisi que hi hagi, les empreses necessiten vestir-se i parlar, com les persones.

En disseny de producte es produeix una aposta  important cap a la internacionalització per entitats com RED, BCD etc. Respecte a aquest punt, caldria que fóssim capaços de definir d'una manera més clara les característiques del disseny local per sortir a fora amb més força. Ens cal una  “marca”, un caràcter o tret que ens faci identificables. Així com el disseny nòrdic o italià tenen una identitat molt acotada i definida, crec que aquí no ens passa el mateix. Però això significa donar eines als creadors, productors, etc. No necessitem mes SIDI (Salo internacional del Disseny Industrial) sinó que els nostres dissenyadors estiguin presents de forma natural a les fires internacionals.

El camp de les noves tecnologies és el sector que podria tenir més resultats si s’enfoqués a vendre a l’estranger, ja que faria possible una via de negoci més lucratiu que únicament el mercat nacional, anant a cercar mercats on ja no hi ha crisi. Sectors com el jocs online, motion, disseny web, startups amb forta càrrega d'I+D són molt exportables. El problema aquí és que no tenim la cultura financera d'engegar i cuidar startups com a Estats Units, ni el recolzament institucional com a d'altres països europeus, que entenen i creuen en el disseny com a motor de canvi i innovació.

 Resum general:

-         Tenim oportunitats d’internacionalització en el camp educatiu i cultura digital.

-         El disseny necessita entorns de visibilitat aquí i a fora, poc institucionals però amb capacitat de ressonància.

-         Ens calen entorns que fomentin la creativitat i la sinergia entre dissenyadors, artesans i petits tallers de manufactures, però sense la carrega de ser bandera política o tenir una rendibilitat immobiliària a curt termini.

-         L’ICIC ha d’acollir les indústries del disseny i l’arquitectura com a indústries culturals.

-         Cal rearmar ideològicament als dissenyadors perquè siguin un motor de canvi de model productiu i ens ajudi a portar a la societat a un estat post-crisi, entenent la crisi, com una fallida no només econòmica sinó també mediambiental, alimentària i de valors.

-         El paper del Dhub ha de ser clau en el propers anys per a aglutinar el sector, donar visibilitat i crear referents històrics.

http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/disseny/article/informe-conca.html