Estem immersos en una gran crisi més enllà de l’econòmica: una crisi energètica, mediambiental i de model productiu. El resum planer de la crisi seria el següent. L’activitat humana genera un rastre de C02 sobre el planeta, el que anomenem empremta ecològica. Aquest rastre, avui i sobretot a Occident, és superior de molt a la capacitat d’absorció del mateix planeta. Això inclou l’energia necessària per produir els objectes que usem, l’energia que implica utilitzar-los i el residu que queda de l’objecte després d’haver-lo usat. El disseny és un agent profundament implicat en els problemes i les possibles solucions de l’empremta ecològica, i ja no podem evadir aquesta problemàtica. Tal com diu Bruce Mau a la seva iniciativa Massive Changes, «no es tracta del món del disseny, sinó del disseny del món». D’entrada, hem d’incorporar les tres erres de la sostenibilitat —Reduir, Reutilitzar i Reciclar—, sempre des de la perspectiva del projecte objectual.
Però no ens podem aturar aquí, ja que el que s’està transformant és el model de producció de béns de consum. En el passat, les persones es feien elles mateixes els objectes quotidians, que eren objectes únics, malgrat que amb el temps van sorgir els especialistes o artesans, que, d’alguna manera, van sistematitzar la manufactura dels productes. Des de la Revolució Industrial, i sobretot amb la deslocalització, nuclis fabrils que són molt lluny de nosaltres fabriquen a l’engròs els objectes que tots fem servir. En el futur hi haurà una nova artesania vinculada a la tecnologia, com ara les impressores 3D, etc. Així mateix, el reciclatge operatiu i creatiu deixarà de ser un exotisme posthippy i esdevindrà un sistema més de dotació personal de béns d’ús quotidià.
Per això incorporem altres paràmetres com ara la personalització d’objectes estàndard, l’alentiment del consum i la despesa de CO2, i el rescat d’objectes pretèrits que semblen externs al disseny tal com l’entenem avui dia però que de ben segur en formaran part en un futur molt proper.
D’altra banda, hem de crear coresponsabilitat amb els usuaris: dissenyar, comprar i usar formen part de la mateixa equació. Hem de dissenyar pensant en l’usuari, no pas en el consumidor. A un consumidor tan sols cal enlluernar-lo, només busca novetats; a un usuari cal servir-lo, busca innovació.
1. Reduir
El món és finit, el consum també ho ha de ser; per tant, hem d’escollir bé allò que comprem. La compra d’articles sense una necessitat real fa que es malbaratin primeres matèries com el petroli o l’aigua, a més a més de l’enorme quantitat d’escombraries que es generen per l’excés d’embolcalls de moltes coses de les que dissenyem o comprem. Ens cal educar-nos com a compradors i cal dissenyar per al decreixement objectual. No podem continuar dissenyant indiscriminadament objectes d’un sol ús.
Conceptes clau
- Coresponsabilitat entre dissenyadors, productors i usuaris.
- Comprar és escollir.
- Rebuig dels objectes d’un sol ús.
La pregunta
Ho necessito de debò?
2. Reutilitzar
Cal tornar a fer servibles tantes vegades com sigui possible els objectes que tenim. Hem de fugir de l’obsolescència programada, ja sigui per aspectes tecnològics, dels materials o d’estètica. Dissenyar a la moda és abocar els objectes a una vida curta. Quan dissenyem o comprem objectes hem de preveure quina durada tindran. Aquesta vida útil ha de ser més llarga com més gran sigui l’empremta ecològica de l’objecte. El millor reciclatge és el «re-ús». Els mercats de segona mà i l’intercanvi poden ser formes de dotar els objectes d’una segona vida.
Conceptes clau
- Rebuig de l’obsolescència programada.
- Allargar la vida dels objectes.
- «Re-usar».
La pregunta
Es pot tornar a fer servir?
3. Reciclar
Hem de pensar en un circuit circular de la matèria. Cal dissenyar o utilitzar objectes que es puguin reciclar i amb una vida post-ús que no generi un problema més greu que l’aportació del seu ús. Cal limitar els materials que fem servir i triar els que siguin reciclables i es puguin desmuntar fàcilment. Hem de crear objectes amb una vida com a residu no superior a la seva vida útil. És a dir, un objecte ha de ser una solució per als usuaris, no un problema per als seus fills.
Conceptes clau
- La vida de l’objecte no s’acaba quan el deixem d’utilitzar.
- Un residu pot ser útil.
- Reciclar és tornar la matèria dels objectes al cicle productiu.
- Segona llei de la termodinàmica.
La pregunta
Què en faré quan ja no el necessiti?
4. Re-localitzar
En el passat, els objectes que es feien servir es produïen molt a prop d’on es consumien: els feien els mateixos usuaris, l’artesà del poble, del barri, etc. Les matèries utilitzades eren sobretot locals. Amb la industrialització i la millora dels mitjans de transport, els objectes es feien a l’engròs en fàbriques de vegades llunyanes. Amb la globalització, la producció s’ha deslocalitzat. Ara els estris domèstics arriben de llocs remots amb una despesa energètica i d’emissions de CO2 insuportable per al planeta. Hem de re-localitzar utilitzant materials locals, productors locals. A l’hostaleria ja existeixen els «menús km 0».
Conceptes clau
- «Glocal».
- Consum de proximitat.
- Empremta ecològica pel transport.
La pregunta
Quans quilòmetres ha fet aquest objecte fins a arribar a les meves mans?
5. Reparar
Un altre aspecte dels objectes de consum d’un sol ús és la impossibilitat de reparar-los. Es tracta d’una forma d’obsolescència programada, d’escurçar la vida útil dels objectes. Hem de dissenyar o comprar objectes pensant que tinguin una reparació fàcil, possible i accessible als usuaris. A més, en el moment en què aconseguim reparar un objecte, un aparell o una eina entenem com funciona, deixa de ser un objecte estrany per a nosaltres. «El concepte de reparar com a força creativa, cultural i econòmica s’ha subestimat a la societat contemporània. Davant l’afany constant de fabricar nous objectes, sempre hi ha la possibilitat de reparar els que ja hi ha» (Platform21).
Conceptes clau
- Bricolatge reparatiu.
- Les coses reparades són úniques.
- Tot es pot reparar.
La pregunta
Ho puc arreglar?
6. Rescatar
Cal recuperar del passat objectual els objectes que continuïn aportant una funcionalitat vigent. Sovint aquests objectes de l’entorn local i vinculats a l’artesania ens arrelen al lloc, ens enllacen amb els materials i les tècniques propis de la nostra cultura. Hem de dissenyar o utilitzar tenint en compte aquest passat. Podem col·laborar amb els artesans per generar productes útils i bells que, a més, acostumen a tenir una empremta ecològica molt baixa. Així mateix, recuperar tipologies vernaculars preserva la biodiversitat objectual en fugir de l’objecte universal.
Conceptes clau
- Artesania postindustrial.
- Memòria objectual.
La pregunta
D’on surt aquest objecte?
7. Transformar
Podem modificar elements estàndard per ampliar-ne les capacitats funcionals i adaptar-los al nostre gust i personalitat. Al marge dels ginys electrònics, farcits de funcions indesxifrables, els objectes s’han hiperespecialitzat i se’n restringeixen les capacitats. Podem subvertir aquestes limitacions amb petites mutacions que ampliïn el camp funcional dels objectes. Hi ha un decalatge entre l’oferta, amb objectes tipus, i el mercat, que busca la varietat i que cada vegada està més segmentat. Per suplir aquesta manca d’oferta podem personalitzar objectes de consum massiu. Hem de crear objectes de codi obert perquè els usuaris els puguin modificar sobre la base de les seves necessitats.
Conceptes clau
-Canvia l’ús de l’eina (Brian Eno).
- Fes-t’ho tu mateix.
- Els objectes que comprem no són nostres fins que els fem nostres.
La pregunta
Per a què més pot servir?
8. Normalitzar
En la línia de treball de Marcos Dopico Castro i el seu llibre Propuestas para un diseño normal i de l’exposició «Supernormal» de Naoto Fukasawa i Jasper Morrison, cal recuperar la normalitat en el disseny. Cal una austeritat militant de nou encuny que defensi la utilització intel·ligent dels recursos sense excloure, però, el disseny emocional o les recerques formals i materials. Hem de dissenyar o comprar buscant el plaer de la funcionalitat, la domesticitat i la qualitat, i oblidar-nos d’espectacles pirotècnics. Els usuaris no necessiten objectes, sinó serveis. És a dir, no necessiten cadires, sinó poder seure; no els calen llums, sinó poder il·luminar casa seva. Tal com va dir Bruno Munari, «el luxe és una necessitat per a molta gent que vol tenir una sensació de domini sobre els ignorants. Però a qui li interessa l’admiració dels ignorants? Potser als estúpids».
Conceptes clau
- Desmaterialització.
- Servei.
- Invisibilitat.
- Senzillesa.
La pregunta
Per a què serveix?
9. Mantenir
Ens calen objectes que haguem de cuidar però que al mateix temps siguin possibles de mantenir. Hem de fugir de l’obsolescència programada, en què els objectes han de ser sempre nous i, quan deixen de semblar-ho, els llencem. Hem de dissenyar o comprar pensant que el manteniment sigui fàcil. Quan tenim cura d’un objecte hi creem un vincle i, alhora, li allarguem la vida. Tal com diu Enzo Mari, necessitem objectes que siguin com a arbres fruiters, que són funcionals mentre en tenim cura.
Conceptes clau
- Conservació.
La pregunta
Si encara funciona, per què en vull un de nou?
10. Alentir
En contra d’un model de consum ràpid, de compra compulsiva, d’objectes d’un sol ús, hi ha un nou corrent anomenat Slow Design que intenta alentir els metabolismes humans, econòmics i urbans. Proposa desaccelerar i una actitud més conscient sobre tot allò que ens envolta, la qual cosa ens fa repensar els comportaments individuals i col·lectius. Així, l’Slow Design incentiva el canvi i el debat públic sobre els productes que ens envolten. Hem de dissenyar, comprar i utilitzar objectes de llarga vida i d’envelliment digne que satisfacin les necessitats reals, en lloc de les necessitats del mercat.
Conceptes clau
- Viure de pressa no és viure, és sobreviure (Carl Honoré).
- La velocitat ens treu plaer.
La pregunta
Per què anar tant de pressa?
http://www.guayabero.net/catala/publicacions/articles/disseny/article/manifest-re-fer-(oscar-guayabero).html