Llegeixo que la banca va deixar 82 famílies sense casa durant el 2012... al dia! Això fa un total 30.034 famílies a l’any, que si ens atenem a les estadístiques deuen estar formades per 3 persones de mitjana. Es a dir, durant l’any passat, gairebé 100.000 persones van perdre la casa. Sembla que els bancs van concedir a unes 11.000, la dació en pagament. Per tant, 19.000 famílies arrosseguen encara la deute de la casa que ja no tenen. I tot això passa en un país en que hi ha al voltant de 5 milions de cases buides.
Aquests dies, hi ha una ofensiva prou estructurada en contra del anomenats escratxes. Aquestes accions, que sempre han estat pacifiques, tracten de fer veure als diputats del PP, que el problema que estan tractant, amb la tramitació de la ILP de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, no és baladí, és un problema social de primer ordre. Les dimensions del drama dels desnonaments està creant de fet una escletxa social immensa. Una de les darreres critiques a la PAH ha vingut de l’expresident Felipe Gonzalez, segons deia: els fills dels diputats dels PP no han de patir cap pressió pel que facin els seus pares. Potser els podria explicar als fills d’aquestes 30.000 famílies, el perquè ells han de perdre la casa on han nascut i crescut, perquè els seus pares, potser van prendre una mala decisió i ara, el sistema jurídic no els permet una segona oportunitat.
Tot és tant evident, que inevitablement cauré en tòpics. Però és que la imatge d’una família treta a empentes de casa seva és tan salvatge que difícilment hom pot escapar del que els periodistes diuen el “drama social”. Tant sols cal seguir l’angoixa postejada en directe de la periodista Cristina Fallarás, a punt de ser desnonada, per tenir-ne una mostra. I aquest no és, ni de bon tros, un dels casos més sagnants.
Ara be, intentem entendre les raonaments dels que es neguen a aprovar la ILP. Primer, recordem que diu aquesta iniciativa legislativa popular. En primer lloc demana la dació en pagament, també la paralització immediata dels desnonaments i el lloguer social als afectats i per últim que aquestes mesures tinguin efecte retroactiu per a aquells que casa seva no hagi estat encara subhastada.
Quines pèrdues suposa per al banc?
L’entitat rep un habitatge, que un cop esclatada la bombolla inmobiliaria val menys del que s’havia taxat en el seu moment. Certament, però qui va taxar l’immoble? En la majoria dels casos els propis bancs. Son ells els que van ajudar a inflar la bombolla. D’altra banda, tindrà un habitatge que amb la situació actual difícilment podrà vendre. Però per això esta el lloguer social. Fem una hipòtesi. Imaginem que un habitatge valorat en el seu moment per 300.000 €, te ara un valor de mercat de 150.000 €. Si això li sumem el que ja hauran pagat les famílies fins al moment i el lloguer de 400 € que pagaran amb un contracte indefinit, les pèrdues no son tant evidents com podrien semblar.
D’altra banda es sabut que en casos de constructores, promotores i immobiliàries els bancs si han acceptat la dació en pagament. Llavors?
Aquí el que està en lloc és el propi sistema i ho saben. No poden acceptar escletxes en la totèmica idea del capitalisme econòmic. Perquè si accepten aquesta, quina serà la propera? Pensen.
Alhora, un poble hipotecat de per vida és un poble submís. Un poble de lloguer és un poble independent que pot marxar quan vulgui. El que potser no han tingut en compte és que un poble desnonat és un poble en combustió i encara que estan modificant el codi penal, per a criminalitzar qualsevol acte de oposició ciutadana i encara que els cossos policials siguin còmplices d’aquesta estratègia, difícilment podran aturar una ciutadania encesa.
Tanmateix, jo afegiria altres objectius als escratxes. Els banquers, els primers i després els promotors immobiliaris. L’objectiu en el cas dels banquers seria que complissin la llei europea sobre hipoteques i anul·lessin les clàusules abusives que encara ara estan aplicant als préstecs. En el cas dels promotors, l’objectiu seria aconseguir que la ingent quantitat d’habitatges buits, molts d’ells per estrenar, entrin immediatament al mercat de lloguer i amb un % important destinats als lloguers socials.
Si ens fos impossible localitzar-los als seus domicilis hi ha una altre possibilitat, cada diumenge a les tribunes i palcs presidencials dels camps de futbol, es reuneixen els veritables artífexs de la crisi. Presidents, compromissaris, amics i patrocinadors dels equips espanyols son la flor i nata de l’especulació, el desfalc i les comptes a Suïssa. Amb els seus puros i els seus abrics de caixmir van al futbol a exhibir la seva arrogància i a fer negocis. Diuen que de la tribuna del Reial Madrid surt des de Bankia a la trama Gurtel. I en aquest cas no podrien dir que entrem a la seva intimitat, ni que coaccionem en excés a ningú. Més pressió de la que reben els arbitres no serà. La resta d’aficionats els haurien de fer un bon escratxe guanyi o perdi el seu equip i deixar-los fora de joc.
http://www.guayabero.net/catala/publicacions/llibres/llibre/d---escratxes-i-escletxes-i-fores-de-joc.html